La força de Joan Laporta

No hi ha dubte que la presència de Joan Laporta a la capçalera de la manifestació que se celebrarà a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, sota el lema "Som una nació. Volem Estat propi", serà fortament criticada per tots aquells que diuen que no s'ha de barrejar política i esport, però que són els primers que, valent-se del càrrec polític que ocupen, es deleixen per seure a la llotja del Camp Nou i veure els partits del Barça de franc. Aquests portaveus de l'espanyolisme emmascarat són els principals responsables que Catalunya no pugui competir internacionalment amb la seva selecció. I el pretext amb què s'hi oposen és el mateix: no barrejar política i esport. Amb tot, hi ha una pregunta que no responen mai: si les seleccions nacionals de tots els països només són esport, per què la selecció catalana és considerada política?

Sigui com vulgui, Joan Laporta s'ha convertit en una figura molt incòmoda per a tota aquesta gent, i encara més per al govern de Catalunya, perquè les seves declaracions en clau nacional deixen en ridícul la política regionalista i claudicant del tripartit. I el que més els cou és que aquestes declaracions les fa no sols a Catalunya sinó arreu del món: "No volem ser una gran organització administrativa governada per una diputació general. Volem ser un gran país, un país que es governi, que decideixi, que es marqui reptes i que els vulgui assolir". I molt didàctica també la desinhibició amb què ha contestat les declaracions intel·lectualment galdoses de Jorge Valdano, que es queixava que els jugadors del Barça sempre acabin els seus discursos dient "Visca Catalunya". La resposta de Laporta ha estat: "Al despatx del president del Reial Madrid hi ha la bandera del Madrid i la bandera d'Espanya, com no pot ser de cap altra manera, i al despatx del president del Barça hi ha la bandera del Barça i la bandera de Catalunya, com no pot ser de cap altra manera".

Diuen els detractors de Laporta que un president del Barça no s'ha de pronunciar políticament. Els polítics sí que poden opinar sobre el Barça, fotografiar-se i promocionar-se al costat del seu president, però aquest ha d'estar calladet i acceptar de bon grat que els primers subordinin el seu país a un altre país. Laporta, per sort, no els fa cas, i això és molt positiu per a Catalunya perquè en aquests moments, a casa nostra, no hi ha un càrrec amb més projecció internacional que el de president del Barça. El que digui o deixi de dir José Montilla, per exemple, no interessa a ningú en aquest món, més enllà d'ell mateix i del seu partit. Les declaracions de Joan Laporta, en canvi, apareixen publicades als cinc continents. És la mateixa diferència que hi ha entre el Barça i la Generalitat. El primer el coneix tothom i és la viva imatge de l'èxit, la segona no la coneix ningú i és la viva imatge del fracàs. Laporta, per tant, ocupa un lloc estratègic d'ambaixador nacional que distorsiona el projecte espanyolitzador de Madrid i del tripartit. Per això el volen destruir, perquè tant ell com les persones que integren l'actual junta del Barça –la més catalanista de la història- són enemigues aferrissades d'aquest projecte. I el proper Onze de Setembre sortiran al carrer per verbalitzar-ho amb aquestes sis paraules: "Som una nació. Volem Estat propi".

Victor Alexandre

El Singular Digital , 8/9/2009

L'advocat que representa l'Estat en el cas d'Arenys, excandidat de la Falange

Jorge Buxadé Villalba, un excandidat de la Falange Española de les JONS i de la Falange Española Auténtica a mitjans dels noranta, ha estat l'advocat encarregat de recórrer en nom de l'Estat el referèndum d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació.

El recurs sobre el suport municipal a aquest referèndum ha enfrontat avui en una vista judicial a aquest excandidat de la Falange, que també ha tingut responsabilitats en el Fòrum Català de la Família i ha estat col·laborador de la diputada del PP Montserrat Nebrera, i a l'exconseller d'ICV Salvador Milà, que ha representat el consistori del Maresme.

Jorge Buxadé va ocupar el 1995 el setè lloc a la llista de la ultradretana Falange Española de les JONS (FE-JONS) a Tarragona, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya, en uns comicis que van mantenir Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat.

Un any després, va ocupar el número 8 de la candidatura de la Falange Española Auténtica (FEA) a la demarcació de Barcelona, a les eleccions generals de 1996, en les quals es va imposar José María Aznar.

Precisament, la Falange Española de les JONS (FE-JONS) ha convocat una manifestació a Arenys per al mateix dia del referèndum, diumenge que ve 13 de setembre, encara que la Generalitat els va canviar la data de la protesta, en una resolució que la formació ultradretana ha recorregut als tribunals i que ha anunciat que no acatarà.

Al llarg de la seva trajectòria, Buxadé s'ha encarregat a més de presidir el Fòrum Català de la Família, des d'on ha expressat opinions contràries a l'assignatura de l'Educació per a la Ciutadania, el model d'immersió lingüística a Catalunya o el dret a l'avortament.

Els últims anys, ha experimentat un acostament a les tesis del PP i més concretament a la diputada del PP de Catalunya Montserrat Nebrera, ja que forma part del seu grup de partidaris i col·laboradors.

Durant la vista d'avui, Buxadé no ha tingut cap intervenció, ja que els arguments de l'Advocacia de l'Estat estan exposats en el recurs que va presentar la setmana passada, i s'ha limitat a presentar com a prova un resum de premsa amb les notícies publicades en aquest assumpte.

Arenys de Munt

Un sol poble, una acció democràtica i la unitat d'acció entre la societat civil i la classe política està posant en crisi l'Estat espanyol. Quatre arreplegats que no representen ningú (Ciutadans i La Falange) han servit de coartada perquè l'Estat espanyol endegui una acció tan ridícula com intentar prohibir el més elemental de la democràcia, la llibertat d'expressió.

Alguns, suposadament demòcrates, han intentat ridiculitzar la consulta. És el cas del diari de referència de les esquerres espanyoles, El País, que demostrava en un article la profunda preocupació que aixeca un senzill acte democràtic que es fa en un municipi català. Un acte senzill, però d'una gran transcendència. A vegades sembla que l''enemic' ho té més clar que moltes persones del nostre país.

D'aquí les paraules de l'home de confiança del president Montilla, Miquel Iceta, que ha afirmat en una entrevista que 'la consulta d'Arenys de Munt ha de complir les regles del joc'. Paraules buides que denoten preocupació pel que pot comportar una taca d'oli d'un model imparable, que normalitza el dret a decidir. El dia 13 serà Arenys de Munt, Seròs, ja ho ha confirmat i segons diverses fonts consultades, una trentena més de municipis ho tenen previst. Aquestes consultes van camí de tenir molta més importància que no pas ens podem imaginar tots plegats.

I segurament, encara no hem vist tot. La consulta democràtica d'Arenys de Munt de ben segur que ha comportat la creació d'un petit gabinet de crisi per esbrinar per on es pot atacar la consulta, fins i tot recorrent a la guerra bruta. Caldrà estar amatent a les actuacions de tot l'entorn espanyol, des de la Falange, passant pel PP, Ciutadans i fins i tot el PSOE-PSC, i caldrà denunciar-ho. No és casualitat que un dels punts dèbils de la candidatura de Madrid 2016 sigui la poca credibilitat de la lluita del govern espanyol contra el dopatge.

Aquest dissabte, un acte conjunt de les forces polítiques que creuen en el dret a decidir (AM2000, CUP, ERC i CiU) iniciarà el calendari d'actes que culminarà el proper 13 de setembre en una jornada històrica. I aquestes quatre forces polítiques avui en dia representen democràticament la majoria del país, si li afegim que alguns membres destacats del PSC han dit públicament que votarien 'sí' en una consulta sobre la independència (Maragall, Mascarell, Sobrequés, i el mateix Joan Ferran). No és cap utopia dir que un referèndum amb totes les condicions democràtiques per celebrar-ho podria perfectament comportar una victòria suficient, democràtica i majoritària a favor d'un Estat propi. És per això que l'Estat espanyol està profundament preocupat.

El 13-S, tots som Arenys de Munt. Un sol poble ha posat al descobert les mancances democràtiques de l'Estat espanyol. La decisió judicial d'anular l'acord de l'ajuntament és una prova més de com n'és de fàcil posar contra les cordes a tot un estat. Ara toca ampliar aquesta taca d'oli de democràcia, no ens perdem en discussions internes, cal sumar, perquè si volem, podem. Si tota una potencia com l'antiga Unió Soviètica va caure per la voluntat democràtica de les Repúbliques Bàltiques, què no podrem fer si anem units a exercir el dret a decidir?

directe.cat

Manifestació... d’impotència

"Per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada"

No comparteixo la decisió de fer una manifestació vinculada a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, tant si es fa abans com després de conèixer-se’n la sentència. Entenc la bona fe i la bona voluntat de les entitats convocants, que em mereixen tot el respecte, però no la comparteixo perquè no és res més que una dolorosa expressió de por, d’impotència, de masoquisme i de desorientació. D’entrada, la manifestació ja és per ella mateixa una legitimació de la injustícia que suposa que un petit grup de nacionalistes espanyols representants del PP i del PSOE –altrament coneguts com a Tribunal Constitucional-, es reuneixi en un despatx de Madrid amb l’única finalitat de convertir en fum les decisions sobiranes del poble català i del seu Parlament. Manifestar-se, per tant, equival a reconèixer la facultat d’aquest tribunal d’immiscir-se en l’exercici dels nostres drets. Només per això, la manifestació ja no té cap sentit. Però n’hi ha d’altres, de raons.

Tampoc no té cap sentit fer una manifestació com la que es planteja després d’haver-se’n celebrat dues de multitudinàries –mig milió de persones cadascuna- sota els lemes “Som una nació i tenim el dret de decidir” i “Prou, tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. La primera el 18 de febrer de 2006 i la segona l’1 de desembre de 2007. Aquelles manifestacions van ser molt importants i està bé que es fessin, però els beneficis de la seva celebració han estat nuls i, consegüentment, la lliçó que se’n desprèn és que no cal insistir més en una estratègia inoperant. Va ser així, fruit d’aquesta reflexió, com va sorgir la feliç iniciativa de “Deu mil a Brussel•les”, però no cal insistir-hi. Ja ens hem manifestat a la capital de Catalunya i a la capital de la Unió Europea i no n’hem tret res de res. Ara s’imposa una via més cerebral i estretament relacionada amb la reflexió sobre les sigles a les quals donarem el vot en les properes eleccions.

Per altra banda, un cop consumada l’escandalosa ensarronada del finançament i esgotada la via autonomista, és evident que celebrar una manifestació reclamant respecte per un Estatut que no guarda cap relació –cap ni una- amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, i que –començant per José Montilla 48 hores després- ha estat retallat, ribotat, vexat i humiliat fins a límits que provoquen vergonya aliena tampoc no té cap sentit. Algú podria pensar que el fet que el PSOE de Catalunya estigui en contra d’aquesta manifestació ja demostra que pot servir per tocar el voraviu al poder, però és una equivocació. El PSOE de Catalunya, certament, d’acord amb els seus principis nacionals espanyols, sempre estarà en contra, per defecte, de tota reivindicació nacional catalana –i una bona mostra la trobem en el seu rebuig frontal a les tres manifestacions abans esmentades-, però pensar que quatre pancartes poden fer-li –a ell i al seu germà de Madrid- alguna cosa més que pessigolles és somniar truites. Una nació amb consciència de ser-ho no pidola engrunes de comprensió, senzillament es fa respectar rebutjant tot document que no reconegui els seus drets nacionals. Al capdavall, per molta energia que tinguem –i és ben palès que no n’anem sobrats- no servirà de res si està mal canalitzada. És un error, un gravíssim error, per tant, esmerçar temps, energia i esforç en la reivindicació d’una corretja més flexible. L’únic esforç veritablement intel•ligent és el que ens allibera de la corretja.

Víctor Alexandre

Informe de la ONG Transparencia internacional d'Espanya

Segons aquesta ONG l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès és el més clar de l’Estat en la seva gestió, informació a la ciutadania i contractació dels seus serveis.

http://www.santcugatobert.net/?go=6960108afce337615b86d49d14a39c5b3f99fc98ee78693f306edf1116e603ebec15c8a1bad135b8be0b796a723e33c397a29f6d9da1a813d22f77bc89ee9b1ade0c4bce652e2f0d0b2e82488b122b2f1dd1a62a56d953e31fe927e034cf0f7eb557f69ed939f00a6c886d1f663e14851cd4d293591369221b78c462430bd51206226cb5c0bec5fbe084dc396ef84c02304dfb91e2231893405d04d34694820f373f2bd5052977a4739bcdf5c1555aadd6e9504d6f091019

No ho entenc, si es aixis vol dir dues cosas:

1.- Que el contingut de l'escrit publicat per el butlletí electrónic UN ALTRE SANT CUGAT era incorrecte.

http://stcugat2.blogspot.com/2007/12/exigim-el-dret-saber.html

2.- Aquesta ONG no ha fet el seu estudi de forma complerta o amb la profunditat necessaria.

Algu amb pot contestar ?

Jaume Massanés i Papell

Comunicat plataformes independentistes Onze de Setembre a Barcelona

PROU AUTONOMISME: ÉS L'HORA DE LA INDEPENDÈNCIA

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional español sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifestem,

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentencia del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

Plataformes impulsores: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.
Entitats adherides: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català i 40 entitats més.

Barcelona, a 28 d'agost de 2009