Dades de l'expoli fiscal i altres misèries

Us asseguro que val la pena dedicar-hi una estona... amb una tila al costat:

Aquest vídeo que ha fet el CCN (Cercle Català de Negocis) no us el podeu perdre si voleu saber dades concretes i estratègies econòmiques que afecten Catalunya. És molt interessant i està super ben explicat i documentat. 
Feu-ne difusió. Tothom n'hauria d'estar assabentat.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

nota: tingueu paciència, ja s'us obrirà, la web. Veureu dues pantalles... a l'esquerra hi ha el conferenciant i a la  dreta les dades que va explicant...)

Mentre tinguem poetes com aquest, Catalunya seguirà viva i ben viva.

L'acabo d'escoltar i el vull compartir amb vosaltres. Magnífic, sublim! Cada paraula, cada frase, ha estat una alenada d'aire fresc, un cant a la vida. A la vida despullada, tal com és, amb totes les seves misèries i les seves grandeses. No crec que hi hagi cap medecina tant eficaç per eixamplar l'esperit com la de deixar-te amarar per  la paraula viva d'un poeta en majúscules com ho és, sens dubte, en Joan Margarit. Quin plaer i quin privilegi poder-lo escoltar! M'ha fet plorar. Les llàgrimes surten soles i, a la vegada, el cor s'eixampla i s'enlaire. Aquest pregó és un cant a la vida, a la llibertat, a l'amor i a la Terra.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3780127/grups-municipals-tret-pp-aplaudeixen-prego-margarit.html

Mentre tinguem poetes com aquest, Catalunya seguirà viva i ben viva.

VIsca Catalunya lliiure!

Nota: dura 45 minuts però valen la pena.

Una part del decret de nova planta que cal no oblidar ¡¡

Voleu saber els motius per a no oblidar el borbó Felip V, i perquè al wc li diem cal felip?

Algunes de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714.:

Abolició de les Corts de Catalunya.

Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.

Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.

Extinció de la Generalitat de Catalunya.

Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.

Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.

Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.

Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.

Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.

Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.

Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona,
els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant
Sebatià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.

Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.

Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.

Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.

Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.

A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a
la força, fins que hagués pagat l'impost.

Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.

Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.

Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.

Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida,Tortosa i Tarragona.

Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.

Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.

Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.

Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.

Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.

Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.

Prohibició del Sometent a tota Catalunya.

Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.

Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.

Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra.

Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.

Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.

Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".

Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.

Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.

Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.

Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts,torres,lleons i flors de lis.

Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".

Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.

Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.

Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres
a la Ciutadella que es començava a fer.

Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella. Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia
els 21 quartos que se li donaven de jornal.

Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

..... i fins i tot hi ha qui encara dubta, dignitat catalans, dignitat¡¡

Qui tè por de la pau.....

Per què el govern espanyol no accepta el dret a l'autodeterminació del poble basc? Per què, només d'imaginar-se cedint en aquest punt, Espanya ja experimenta una humiliació? Quin autèntic demòcrata podria sentir-se humiliat per admetre un principi tan elemental com aquest? Doncs en la resposta a aquesta última pregunta va implícita la de les dues anteriors: se sentiria humiliat aquell que tingués por de las urnes. I Espanya té por de les urnes. Per això les manipula, i, com en les repúbliques bananeres, il·legalitza els adversaris més incòmodes i tanca a la presó -Otegi, en aquest cas-, els seus homes i dones més representatius, per dialogants que siguin. I ho fa amb l'objectiu d'espanyolitzar un poble imposant l'ensenyament d'una història aliena a les seves escoles, donant un caràcter residual a la seva llengua, manipulant la consciència de la seva identitat a través dels mitjans de comunicació i transformant la seva visió bascocèntrica de la vida en una visió hispanocèntrica. I per demostrar que es manté fidel a si mateixa, menyspreant tot allò que ignora, nomena lehendakari un analfabet de la llengua del seu país anomenat Patxi López. I aquest, conseqüentment, nomena d'immediat Alberto Surio com a director general de la televisió pública basca, un personatge que passarà a la història per ser l'únic director televisiu del planeta que no entén la llengua del país on viu ni de la cadena que dirigeix.

En aquest sentit és molt eloqüent la resposta del mateix Patxi López a l'anunci d'alto el foc d'ETA, per mitjà de la BBC, ja que coincideix plenament amb la resposta d'Alfredo Pérez Rubalcaba, ministre espanyol d'Interior, i amb la de Leire Pajín, secretària d'Organització del PSOE. "És insuficient", ha dit el primer; "és insuficient", ha dit el segon; i "és insuficient", ha dit la tercera. Tanta compenetració aclapara. Res a veure amb la resposta que ha donat la Comissió Europea: "Ens ofereix motius per a una esperança prudent i seguirem de prop els esdeveniments". Ni tampoc amb la de Gerry Adams, president del Sinn Féin: "El govern espanyol ha d'aprofitar aquesta oportunitat de pau i progrés. Ha de pensar estratègicament i no escoltar les veus que cerquen la solució del conflicte en termes de victòria i derrota. Hi ha perills al camí. Cap procés de solució de conflictes està lliure de riscs. Però els avantatges d'un èxit eventual superen amb escreix els perills d'un fracàs".

I, això no obstant, per què el govern espanyol no està disposat a moure's més que en termes de victòria i derrota? Per què el govern espanyol viola un dret democràtic i incompleix un mandat europeu com el del trasllat de presos al País Basc? Per què no fa un gest i suspèn els processos judicials en marxa? Com diu Adolfo Pérez Esquivel, Premi Nobel de la Pau, "ETA ha de deixar de matar", però, "malgrat tot, cal mirar de trobar una solució política". I afegeix: "El govern espanyol està cometent un error en no permetre l'expressió política de sectors abertzales del País Basc".

Per a comprendre la raó per la qual el govern espanyol es nega a reconèixer el conflicte basc i es mostra indiferent davant l'anunci de pau d'ETA, n'hi ha prou de veure el perjudici polític que la negociació li causaria a Euskadi. De moment, en les pròximes eleccions, tornaria al lloc que veritablement li correspon per voluntat de la societat basca: l'oposició. Qui té por de la pau?

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

El Dr. Moisès Broggi inaugura el monument a la independència a Arenys de Munt.

El Dr. Broggi, impulsor del Manifest 12 d’Abril, va inaugurar ahir a Arenys de Munt el monument a la Independència, obra de l’escultor Jaume Rodri.

Broggi va arribar al parc de Can Jalpí poc abans de les cinc de la tarda, acompanyat per els també impulsors del Manifest per a una candidatura unitària; Joan Blanch, Antoni Maria Badia i Margarit i el Dr. Oriol Domènec.

A l’ explanada del parc, unes tres mil persones s’hi aplegaven sota un sol esclatant. Un ambient festiu i multicolor envoltava les quatre columnes de ferro torçat de setze metres de llargada, que s’alçaven des d’un estel central de pedra cap un cel blavíssim.

Després de l’actuació dels bastoners i de la coral, el Dr. Broggi i els seus companys del Manifest van pujar a l’escenari situat al costat del monument i es van seure davant els micròfons per dirigir unes paraules als assistents a l’acte inaugural.

Va començar el Dr. Broggi recordant la primera consulta per la Independència convocada a aquesta vila per l’Ajuntament i el poble ara fa un any. Aquesta consulta tindrà una importància històrica extraordinària, va dir, ja que a partir d’aquest fet es van obrir les portes de l’Esperit de Catalunya, que no ha deixat de manifestar-se fins a la concentració multitudinària del 10 de Juliol.

Des del segle XV, ha afegit, gairebé no ens hem entès mai amb Castella. A més, Espanya , ha disposat de l’exèrcit per fer complir els seus desitjos a Catalunya, contraris al nostre desenvolupament.

Broggi va aprofitar la presència de Joan Laporta i Joan Carretero entre el públic per afirmar públicament que és de primera necessitat que els partits i associacions que s’han constituït amb la mateixa idea de proclamar la Independència, s’uneixin en una sola veu que formi un clamor universal. El públic ha interromput Broggi en diverses ocasions amb crits d’ UNITAT, UNITAT, UNITAT...

Tot seguit va intervenir el Dr, Oriol Domènec que va demanar de forma explícita una candidatura única amb el programa irrenunciable de la Independència. Domènec es va demanar perquè no havia estat encara possible aquesta unió i va assenyalar com a causa els personalismes dels candidats, que prioritzen llocs a les llistes per damunt de l’ interès general.

Recordant les detencions i maltractaments per les seves idees catalanistes després de la guerra, va encoratjar als joves a aprofitar la major llibertat de que disposen actualment per avançar cap a la Independència sense témer un cop d’Estat que, de produir-se seria insostenible dins de la Unió Europea.

Prou de personalismes, primer Catalunya ¡¡

Onze de setembre: mobilització i reflexió

Senyeres i estelades, a balcons i finestres, actes de tot tipus, mobilitzacions i manifestacions per commemorar la resistència del poble català a ésser assimilat políticament, culturalment i lingüísticament.

Però n'hi ha prou, amb això? Som al mateix moment històric que en els darrers anys? No, rotundament no. El Tribunal Constitucional ha trencat el pacte Catalunya-Espanya i la manifestació del 10-J ha obert un nou camí i esdevenidor. Espanya segueix en la seva irrenunciable construcció nacional espanyola, deixant els Països Catalans, tot i els seus diversos estadis polítics, i Euskadi en un únic camí: la sobirania i la independència nacional, l'esdevenir un estat en el si de la Unió Europea.

Però que avui hi hagi un cert consens, entre tots els actors socials i polítics nacionals, en el camí a seguir, no vol dir que tots estiguem d'acord en la velocitat i l'estratègia. Hi ha qui irresponsablement ens planteja la llibertat nacional per al proper any, potser per al dia dels Sants Innocents. L'oportunisme és perillós per a qualsevol moviment d'alliberament nacional. El que cal és veure la solidesa del poble català per avançar perquè al país hi trobem diferents graus de sensibilització i integració nacional. Hi ha una immigració espanyola ja consolidada que avança, dia a dia, cap a la seva total nacionalització i integració, si no ens precipitem. I, per altra banda, hi ha també una nova immigració, que potser ja requereix l'Estat català, per a la seva integració nacional, cultural i lingüística, ja que sense les eines i instruments que proporciona un estat és i serà molt complicada aquesta tasca. Altrament, també hi ha les resistències dels poderosos de casa i els seus poders fàctics que, des de sempre, s'han aprofitat de la situació per als seus negocis amb Espanya i han gestionat les engrunes de poder que els hi ha donat l'Estat.

Dit això, el més important d'aquest onze de setembre, és entendre i acceptar que el catalanisme i el nacionalisme polític històric i el sorgit després del franquisme ha estat poruc, innocent i mancat de sentit d'estat. Ha ajudat, amb totes les seves forces, a reforçar i consolidar un estat, com Espanya, que avui empra totes les seves eines, poders fàctics, mediàtics i clavegueres per controlar-nos, desprestigiar-nos i destruir les estratègies i els homes i les dones que pretenguin dirigir la nostra construcció nacional.

Davant d'això, aquest onze de setembre, no s'hi valen innocències, improvisacions. Cal començar a construir un estat, amb totes les seves conseqüències i eines. Un aparell d'estat submergit que respongui a tot atac i a tota estratègia en contra. I cal tenir ben present, a més a més, que per a la construcció nacional ja no s'hi valen les eines usades en els segles XIX i XX. La violència ja no és possible. Ara el que cal és crear la nostra raó, explicar-la al món i estendre el nostre imaginari col·lectiu a tot el país, tot aprofitant les noves armes del segle XXI: Internet, ràdio, televisió i tots els instruments dels mass media. Tenim davant nostre una gran lluita, amb moltes batalles pendents, en la qual cal prescindir d'il·luminats, friquis, oportunistes i apostar per l'excel·lència d'homes i dones que siguin capaços de donar el millor d'ells mateixos i, si és necessari, actuant des del darrere, des de segona fila.

La reconstrucció nacional no la farem per a avui, ni per a demà, però si treballem i correm riscos potser serà per a passat demà.

Bona Diada, tenim molta feina per fer. Som-hi! 

Col·lectiu Crexell

Vull separar-me

Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m'havia pas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre no té futur. Et veig com un marit antipàtic que em maltracta i m'explota. No em sap greu recordar que t'he estimat i que m'he esforçat per salvar la nostra relació, però tu m'has tingut sempre com una propietat. T'he servit i has presumit de mi. M'has dit alguns cops que m'estimes però amb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist, després del que jo he fet perquè anessin millor.

Encara hi ha coses que m'agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Per exemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant tots aquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.

Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conec bé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ens necessitem. Per a tu, la manera d'arreglar les coses és que jo renunciï a ser el que sóc. Te n'adones? Mai no havia pensat que pogués sentir el desamor que sento per tu. Em sap greu.

Ara convindrà que ens posem d'acord i veiem com partim les coses i com seguim pujant els fills. Tinc clar que t'hauré de passar una pensió. Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que jo guanyi més que tu. Amb la generositat que t'he demostrat sempre. Que absurd!

Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t'has pres seriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la meva manera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu. Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t'has cregut que prendria aquesta decisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una mica de dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes. No et dic aquella frase que tant t'agrada que s'atribueix la mare de l'últim rei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defender como un hombre), perquè a més de masclista, deu ser falsa. Agafa-t'ho com vulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!

Adéu, Espanya!

Mateu Ciurana

Presentació de la Bressola 2010

Amics i amigues,

us convido a veure aquest vídeo de La Bressola que crec que us agradarà moltíssim, especialment a tots aquells que us estimeu la Catalunya Nord i que voleu que la nostra llengua vagi recuperant a les nostres comarques del nord la normalitat que històricament li pertoca.

S'hi poden sentir exalumnes, mestres, mares d'alumnes..

El podeu veure a la web de la Bressola:

http://www.bressola.cat/videos.php?id=30

A veure si us animeu a fer-vos socis dels Amics de la Bressola que projectes tant importants com el de la Bressola no es fan sols i necessiten del suport de tothom.

Gràcies!

Els enemics de l’independentisme (II): nosaltres mateixos

Avui el nostre Col·lectiu voldria fer una reflexió que dol. Sempre intentem trobar l’enemic en l’espanyolisme, l’estat i els seus serveis, que evidentment estan en contra nostra, i amb això hi hem de comptar. Però el més greu de tot és que dins de l’independentisme s’estan consolidant nuclis de ‘freakisme’, històrics ressentits dels seus partits, líders i caps de brots frustrats, personatges amb ‘superegos’ que fan impossible un projecte seriós i factible perquè fan plantejaments sense cap mena de sentit d’estat, responsabilitat i sentit del ridícul.

A l’independentisme, en aquestes últimes setmanes, s’hi està imposant allò de ‘tants caps, tants barrets’, que tantes vegades hem ressenyat des d’aquest col·lectiu.

La intel·ligència de l’estat, segons les nostres informacions, està perplex. Quan van encendre totes les llums vermelles el passat 10 de juliol, mai podien esperar-se que l’independentisme actués sense cap mena de lideratge i amb una dispersió de forces tant gran. No és que no es preocupi, sinó que, en paraules d’un dels seus màxims representants a Catalunya, “se’n fot de nosaltres”. Com poden prendre’s seriosament dirigents i suposades forces polítiques que diuen que l’any que ve podran fer la declaració d’independència?

L’independentisme té un problema, i ha de ser capaç de causar temor a l’estat. Ha d’aconseguir liderar a bona part de la societat que, evidentment, està més sensibilitzada que mai per construir el camí cap a la independència nacional. Però el que cal, diguem-ho una vegada més, és ser seriosos, oferir lideratges plurals i responsables que siguin capaços de transmetre missatges sobiranistes creïbles i possibles.

Per avançar, l’independentisme ha de demanar que una gran part dels que avui dirigeixen el ‘tants caps, tants barrets’ es retirin. Han fet un gran servei al país, però avui, el que fan molts d’ells és entorpir el procés cap a la independència i provoca que la imatge que donem de tots plegats sigui lamentable.

I no tan sols calen líders forts per construir la independència, també és necessari que anem creant estructures de poder d’estat. No podem seguir frivolitzant amb dates a curt termini, amb somnis impossibles. El que hem de dir als ciutadans és que anem cap a la independència, que no ens aturaran, però que el camí és llarg i difícil, i que tots plegats haurem de ser capaços de sacrificar moltes coses, arriscar–nos i deixar de banda protagonismes i egos innecessaris.

Col·lectiu Joan Crexell