Hèctor López Bofill demana una resposta contundent al cop d'estat dels jutges franquistes

Reproduït de www.avui.cat CAL un FRONT COMÚ DAVANT L'OFENSIVA JUDICIALResposta contundent
Idoncs, què farem si el Tribunal Constitucional espanyol declara inconstitucionals i nuls títols sencers de l'Estatut d'Autonomia? Seria intolerable que la classe política i que la societat civil catalana poséssim altre cop cara de babaus davant aquest míssil contra la dignitat nacional. De fet, ja no es tracta ni tan sols de dignitat nacional, sinó de defensa de la democràcia.
Els sis magistrats conservadors del Tribunal poden col·locar la jurisdicció constitucional en la crisi més important de la seva història. Si el debat entre democràcia i jurisdicció constitucional és un clàssic des dels orígens del constitucionalisme (només cal repassar l'abundant bibliografia americana sobre el control de constitucionalitat exercit per la Cort Suprema) no diguem ja què pot passar davant una declaració d'inconstitucionalitat sobre una norma votada per dos Parlaments i ratificada en referèndum per la majoria del poble català.
Una sentència que desfiguri completament el text estatutari, a més de confirmar l'hermetisme de l'Estat a l'hora d'avançar en la construcció d'una entitat política descentralitzada i plurinacional evidenciarà la baixíssima qualitat de la democràcia espanyola. Vivim en un Estat sense imparcialitat judicial, amb partits polítics prohibits, en què determinades opcions són expulsades del debat públic, i en què es discrimina sistemàticament els membres de determinades minories nacionals dels centres de decisió (recordo que en aquests moments només hi ha un magistrat català al TC: Eugeni Gay, un dels tres catalans que hi ha hagut en tota la història d'aquest òrgan. Tampoc no és sobrer recordar que actualment no hi ha cap magistrat de procedència basca). El que està succeint al TC, d'altra banda, fa irrellevants les discussions sobre la llei de dependència o sobre el decret de la tercera hora de castellà, perquè estem parlant de recursos que cal presentar davant aquesta mateixa jurisdicció, la neutralitat de la qual es troba ara més qüestionada que mai.
DE FET, no m'amoïna gaire que Espanya torni a demostrar al món la seva incapacitat per ajustar-se als estàndards d'una democràcia occidental, ni que es posi de manifest que el disseny de la tan exalçada Constitució de 1978 està més a prop d'una mar de fons franquista de blindatge de la nació única i "indissoluble" que d'una voluntat modernitzadora de reconèixer les diferències nacionals. M'amoïna més que un cop es torni a constatar altre cop tot això, que la relació entre Catalunya i Espanya és més filla de l'opressió que de la lliure decisió, el catalanisme polític romangui impotent i sense alternatives.
Seria irresponsable per part del catalanisme no començar des d'ara mateix a dissenyar estratègies de resposta a la desfeta que suposaria la declaració d'inconstitucionalitat, a no aprofitar l'ofensiva judicial per legitimar encara més el caràcter democràtic, pacífic i plural que es troba inherent a l'aspiració de major autogovern. Em temo que el període "d'acumulació de forces" que anunciava Xavier Vendrell des d'ERC i que tal vegada anava dirigit per descriure la resta de legislatura s'haurà d'escurçar només uns mesos. Tenim uns quatre o cinc mesos per preparar una resposta contundent, és a dir, per demostrar a Espanya que un rebuig taxatiu de l'Estatut tindrà conseqüències i que estem disposats a obrir una via creïble o bé per plantejar una reforma de la Constitució amb el suport de tots els partits de tradició catalanista (CiU, PSC, ERC i ICV) o bé per posar les bases cap a un procés d'autodeterminació a través de les forces que mai no han renunciat a l'exercici d'aquest dret (CiU, ERC i ICV). Això acomboiat per la mobilització de la societat civil a través de les dues campanyes que plantegen tant Sobirania i Progrés com la Plataforma pel Dret de Decidir: el dret de petició per demanar la transferència de competències a la Generalitat de consultes populars via referèndum i, la campanya que més convulsions pot produir en l'aparell de l'Estat, la desobediència fiscal.
La sentència laminadora del Tribunal Constitucional (que no estalviarà ni la dimissió de Pérez Tremps atès el canvi de majories en favor dels conservadors que es podria produir al juny amb el relleu de la presidenta) ha de ser el catalitzador definitiu de la unió entre els agents polítics, econòmics, socials i culturals al voltant del drets dels catalans a decidir el seu futur per via democràtica. La consolidació d'un gest polític capaç de convèncer la majoria del país que Catalunya no encaixa en el marc de la Constitució i que el camí de la reforma estatutària està esgotat. Que s'entengui d'una vegada que ja no hi haurà més Estatuts i que no es pot continuar tolerant una estructura constitucional que no reconeix capacitat de decisió originària a les nostres institucions i que fomenta un transvasament colossal de recursos a una altra nació que ens nega les mínimes oportunitats d'existir com a poble.
Estic parlant, i no em tremola el pols a l'hora d'escriure-ho, si cal d'un govern de concentració nacional, en què els interessos partidistes se superin en favor de la construcció de poder col·lectiu per suportar l'envestida espanyola. Només amb tot el catalanisme unit al voltant de l'objectiu comú podrem enfortir les estructures socials, econòmiques i culturals per plantar cara a l'Estat, per propulsar un moviment transversal de desobediència civil que almenys ens doni el dret de ser escoltats i respectats. No podem acceptar una altra humiliació, ja que ens faria dignes mereixedors de la nostra extinció. Hèctor López BofillProfessor de dret i membre de Sobirania i Progrés

Hèctor López Bofill

Professor de dret i membre de Sobirania i Progrés