Disposició al genocidi

Llegint el que s'ha publicat aquests dies en alguns diaris de Madrid i sentint el que s'ha dit en algunes tertúlies radiofòniques es comprèn que Espanya endins hi ha prou gent que no està pas disposada a anul·lar el judici al president Companys i a rehabilitar-ne la figura sinó que, si poguessin, el tornarien a afusellar. Sort que, atès el funcionament de la matèria i de la història, això és impossible.

El que han dit i han escrit sobre Companys denota la quantitat d'odi que acumulen i la naturalesa irracional i obscura que té. És un odi que costa d'entendre d'on surt i què en motiva tanta intensitat. Un odi granític, que el temps no escrostona i que es transmet de generació en generació. Tornarien a envair Catalunya i tornarien a afusellar Companys i aquí, naturalment, trobarien qui els aplanaria el camí i els indicaria a quina porta han d'anar a trucar de matinada. Tot això no es du a terme perquè, per sort, les circumstàncies ara no ho afavoreixen i també perquè Espanya endins encara hi ha una majoria pacífica i civilitzada que ho atura.

Però fa un cert efecte veure aquesta disposició al genocidi, sentir bramar aquestes veus convençudes per mentides, encegades per la demagògia, enrogallades per l'odi, llegir aquestes plomes que suquen directament en el verí. Això en capçaleres històriques, que venen centenars de milers d'exemplars. Aquesta és una d'aquelles coses que demostren que Espanya només té un futur possible.

Si l'odi és capaç de perdurar tant temps i de regenerar-se i perpetuar-se, no hi ha res a fer. Òbviament, només hi ha una sortida, més tard o més d'hora, i com més tardem a arribar-hi pitjor per a nosaltres i també per a ells. Mentrestant, a l'entorn de la rehabilitació de Companys aquí ens hem entretingut amb una d'aquelles polèmiques domèstiques a què estem tan acostumats.

Una trista manera d'enrabiar-se i de perdre el temps. Discussions que no porten res de bo i que no duen enlloc. Tírries i hostilitats entre veïns. Una pugnacitat insidiosa, petita. Una ridiculesa comparat amb aquell odi d'acer.

Miquel Pairolí
El Punt