Ahir la plataforma pel dret a decidir feia una manifestació. La feia a la porta del ‘Palacio de Justicia de Barcelona’. I veig tot de problemes i un avantatge.
L’avantatge és la possible mobilització de la societat i les múltiples reivindicacions que comporten l’eslògan de la manifestació.
Com a primer problema veig el fet que tots els manifestants es posessin plegats davant de les cameres, a les escales que pugen cap a la porta del palau per fer-se veure; tots volien sortir a la foto, tots volien protagonisme, tots es creien que podien parlar tant bé com l’orador de torn.
El segon problema és que els múltiples oradors han estat soporífers, amb discursos rutinaris, ja buits, sense esma en les paraules ni carisma, sense èmfasi en les idees.
El tercer problema és que molts d’aquest assistents eren polítics. Polítics de pes dins els seus partits, que podrien fer moltes coses en el seu partit i que es dediquen a infiltrar-se en organitzacions de la societat civil amb l’afany de controlar i saquejar les noves idees que surten de la societat civil. Aquests polítics eren el fill d’en Pujol, la portaveu d’iniciativa per Catalunya i en Ridao. Hi havia també en López Tena, en Conrad Son..., i molta més gent de l’òrbita convergent. Veient això és fa evident el motiu de la divisió en dos de la PDD.
El quart problema és l’eslògan, que no és gens concret, donat a les interpretacions i que no és capaç de mobilitzar ningú, com s’ha ben comprovat. D’aquí en trèiem la definició del mot ‘convergent’. Només us diré que just al costat, hi havia una colla d'almenys trenta jubilats jugant al parxís, als escacs, cartes i quelcom més, i ni s’han immutat durant tot l’acte.
Bé, de la manifestació el millor sens dubte ha estat el poema de Miquel Martí i Pol que s’ha llegit al final i que m’ha posat els pels de punta. Mentre que el cant dels segadors que ha tancat l’acte m’ha agradat com sempre. El problema és que aquests convergents el canten amb vergonya, sense convicció i en veu baixa.
Resumint, l’acte ha estat trist, així no es fa país, així es fa llàstima. I el pitjor és que actes com els d’avui porten a pensar que sí, que els polítics s’estimen molt el país, però s’estimen més el status quo actual, status quo on ells manen, ells cobren els grans sous públics, i decideixen que cobra cadascú i a que es dedica cadascú, i això és el que importa, i si desprès poden fer una mica de país, no en tinc cap dubte que ho fan. Però ells primers.
ELLS A LES ESCALES, VISCA LA FOTO I VISCA LA DEMOCRÀCIA
http://laconxorxadelsximples.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada