“Quan acceptes i t’acostumes a una situació «autonòmica colonial» com l’actual és difícil sortir-ne sense lluitar i la Generalitat i el Parlament no tenen prestigi ni credibilitat per fer-ho”Quan el Parlament va aprovar quasi unànimement l’Estatut, el que semblava un gran moment per a Catalunya es va convertir en un malson que va començar amb la humiliant súplica perquè el Congrés dels Diputats l’acceptés
Quan Macià després d’haver proclamat la República catalana va haver d’acceptar la república espanyola i la consegüent Generalitat va dir que aquell dia va ser el més trist de la seva vida (els esdeveniments posteriors confirmarien els seus temors).
Quan el Parlament va aprovar quasi unànimement l’Estatut del 30 de setembre, el que semblava un gran moment per a Catalunya es va convertir en un malson que va començar amb la humiliant súplica dels representants de la nació perquè se’ls tingués en compte al Congrés dels Diputats. A partir d’aquell moment, les concessions i «traga-les» han estat constants i no s’han acabat encara.
Quan jo mateix amb la meva esposa i la meva filla vàrem rebre a la plaça de Sant Jaume a Josep Tarradellas president de la Generalitat recobrada i quan vaig acollir com a alcalde de la ciutat de Figueres l’esperat president, en un dia inoblidable, sabia que ho feia al «primer dels catalans» en una situació provisional i precària, és ben cert, però es va procurar donar a l’acte un fort sentit institucional i litúrgic que li corresponia com a reconeixement de la personalitat nacional catalana. Més endavant, encara com a alcalde, el poble de Catalunya va aprovar l’Estatut amb tot el que crèiem que podia representar. Sempre vaig pensar que era el camí lògic cap a la recuperació de la sobirania i dignitat nacionals.
Més endavant va semblar en la primera època del president Pujol que les coses es podien encarrilar raonablement bé però passada una legislatura pujoliana ja es va veure que els esdeveniments anaven de mal borràs. Avui sabem que tant el Parlament com la Generalitat són mites obsolets que no han estat ni seran eines d’emancipació nacional, més aviat són un llast letal perquè són irrellevants i irresponsables davant el poble català.
La claudicació és sistemàtica i el centre ens manté lligats curt, i si ens singularitzem en alguna cosa és en la major aportació econòmica a les arques espanyoles sense aconseguir ni un bri de sobirania i veiem com les devaluades institucions serveixen per prendre el número a les bones persones que encara donen suport als partits nacionalistes.
Amb l’asimetria negativa del «cafè per a tothom» de Tarradellas consagràvem l’estructura de l’Estat centralista avui vigent en què l’actual president de la Generalitat fa de marmessor del poder central perquè és un espanyol fidel servidor de l’Estat.
Però dir que la culpa és del president Montilla i del PSC és un pur simplisme és el no-reconeixement dels fracassos, incompetències i covardies dels dirigents nacionalistes, tant els de la dreta com els de l’esquerra, que s’han entregat cada dia, per la por cerval i ancestral de l’Estat i la por de perdre posició política perquè ells volen solament i únicament el poder tal com Azaña deia: «A mi del poder lo que más me gusta es mandar».
Diu el centralisme més ranci que Catalunya no és res més que un mer sentiment per reduir-la a una pura entelèquia en mans dels «pobrets» sentimentals catalanets però el país és quelcom més complex i és mereixedor d’una situació política més favorable en espera d’una circumstància o d’un lideratge alliberador.
Gerry Adams entrevistat per l’Avui quan se li demana a qui té per referent polític cita a Nelson Mandela. «Pel seu lideratge, humanitat, visió i la seva duresa –és un home molt dur–»,diu el líder del Sinn Féin. El valor, és clar, se li suposa a un home que va patir la presó durant 27 anys.
Líder sense visió Aquí ens ha faltat un personatge d’aquestes característiques perquè Pujol va fer de líder però sense visió, encert i sense la duresa imprescindible. És decebedor comprovar com a aquestes altures s’adoni que s’està marginalitzant Catalunya sistemàticament. Cal constatar que en aquest país ningú s’ha immolat per la nació i que les nostres raons respecte del nacionalisme espanyol no han valgut per a res i sempre hem picat com gòmbits sense capacitat de reacció ni respostes adients.
Mentrestant, els polítics nacionalistes es barallen, tenen congressos assemblearis o endogàmics i s’odien a matar, tant com els nostres cuiners, que es diu que són els millors del món i no volen ser menys. Aquesta gent ens han fet molt de mal. Per això sap molt de greu veure com la multitud de nacionalistes de bona fe han votat, estant votant i potser encara votaran a un personal que no defensa els interessos del país.
No ens podem conformar amb una situació com l’actual. La dependència del nostre país només genera inseguretat política, econòmica i social. Quan acceptes i t’acostumes a una situació «autonòmica colonial» com l’actual és difícil sortir-ne sense lluitar i la Generalitat i el Parlament no tenen prestigi ni credibilitat per fer-ho.
Quan Macià després d’haver proclamat la República catalana va haver d’acceptar la república espanyola i la consegüent Generalitat va dir que aquell dia va ser el més trist de la seva vida (els esdeveniments posteriors confirmarien els seus temors).
Quan el Parlament va aprovar quasi unànimement l’Estatut del 30 de setembre, el que semblava un gran moment per a Catalunya es va convertir en un malson que va començar amb la humiliant súplica dels representants de la nació perquè se’ls tingués en compte al Congrés dels Diputats. A partir d’aquell moment, les concessions i «traga-les» han estat constants i no s’han acabat encara.
Quan jo mateix amb la meva esposa i la meva filla vàrem rebre a la plaça de Sant Jaume a Josep Tarradellas president de la Generalitat recobrada i quan vaig acollir com a alcalde de la ciutat de Figueres l’esperat president, en un dia inoblidable, sabia que ho feia al «primer dels catalans» en una situació provisional i precària, és ben cert, però es va procurar donar a l’acte un fort sentit institucional i litúrgic que li corresponia com a reconeixement de la personalitat nacional catalana. Més endavant, encara com a alcalde, el poble de Catalunya va aprovar l’Estatut amb tot el que crèiem que podia representar. Sempre vaig pensar que era el camí lògic cap a la recuperació de la sobirania i dignitat nacionals.
Més endavant va semblar en la primera època del president Pujol que les coses es podien encarrilar raonablement bé però passada una legislatura pujoliana ja es va veure que els esdeveniments anaven de mal borràs. Avui sabem que tant el Parlament com la Generalitat són mites obsolets que no han estat ni seran eines d’emancipació nacional, més aviat són un llast letal perquè són irrellevants i irresponsables davant el poble català.
La claudicació és sistemàtica i el centre ens manté lligats curt, i si ens singularitzem en alguna cosa és en la major aportació econòmica a les arques espanyoles sense aconseguir ni un bri de sobirania i veiem com les devaluades institucions serveixen per prendre el número a les bones persones que encara donen suport als partits nacionalistes.
Amb l’asimetria negativa del «cafè per a tothom» de Tarradellas consagràvem l’estructura de l’Estat centralista avui vigent en què l’actual president de la Generalitat fa de marmessor del poder central perquè és un espanyol fidel servidor de l’Estat.
Però dir que la culpa és del president Montilla i del PSC és un pur simplisme és el no-reconeixement dels fracassos, incompetències i covardies dels dirigents nacionalistes, tant els de la dreta com els de l’esquerra, que s’han entregat cada dia, per la por cerval i ancestral de l’Estat i la por de perdre posició política perquè ells volen solament i únicament el poder tal com Azaña deia: «A mi del poder lo que más me gusta es mandar».
Diu el centralisme més ranci que Catalunya no és res més que un mer sentiment per reduir-la a una pura entelèquia en mans dels «pobrets» sentimentals catalanets però el país és quelcom més complex i és mereixedor d’una situació política més favorable en espera d’una circumstància o d’un lideratge alliberador.
Gerry Adams entrevistat per l’Avui quan se li demana a qui té per referent polític cita a Nelson Mandela. «Pel seu lideratge, humanitat, visió i la seva duresa –és un home molt dur–»,diu el líder del Sinn Féin. El valor, és clar, se li suposa a un home que va patir la presó durant 27 anys.
Líder sense visió Aquí ens ha faltat un personatge d’aquestes característiques perquè Pujol va fer de líder però sense visió, encert i sense la duresa imprescindible. És decebedor comprovar com a aquestes altures s’adoni que s’està marginalitzant Catalunya sistemàticament. Cal constatar que en aquest país ningú s’ha immolat per la nació i que les nostres raons respecte del nacionalisme espanyol no han valgut per a res i sempre hem picat com gòmbits sense capacitat de reacció ni respostes adients.
Mentrestant, els polítics nacionalistes es barallen, tenen congressos assemblearis o endogàmics i s’odien a matar, tant com els nostres cuiners, que es diu que són els millors del món i no volen ser menys. Aquesta gent ens han fet molt de mal. Per això sap molt de greu veure com la multitud de nacionalistes de bona fe han votat, estant votant i potser encara votaran a un personal que no defensa els interessos del país.
No ens podem conformar amb una situació com l’actual. La dependència del nostre país només genera inseguretat política, econòmica i social. Quan acceptes i t’acostumes a una situació «autonòmica colonial» com l’actual és difícil sortir-ne sense lluitar i la Generalitat i el Parlament no tenen prestigi ni credibilitat per fer-ho.
per MIQUEL ESTEBA CAIRETA ex-alcalde de Figueres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada