El somatent

Magnífic article d'Iñaki Anasagasti

LA VANGUARDIA CONSTATA EL AUMENTO DEL INDEPENDENTISMO EN CATALUNYA

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?
¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?. ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència

Article de Pere Cardús a Vilaweb:

Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota. Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.

Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets, encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran mai res d'allò que voldrien fer. 

Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos. No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i 'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres? 

Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú que no té prou informació i per això encara no és independentista més aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això? Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú. Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat propositiva i constructiva. 

Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas. Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent: destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa. Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal, endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan per damunt de tot això, oi? 

Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions cognitives de la resta de mortals. 

 Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa davant de les incomoditats personals, oi? 

El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi? 

Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I retraient al govern que és el poble que ha menat el procés d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a fer política. Etc., etc. 

És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat d'ànim de la gent? 

Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena. Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP, ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball. 

La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la prosperitat, la justícia i la llibertat. 

perecardus@mesvilaweb.cat

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S"

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S"

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S". Podeu veure altres documents de l'ARA Vídeos aquí: http://www.ara.cat/arabassas/

Posted by Diari ARA on divendres, 12 / juny / 2015

Vídeo censurat sobre Catalunya

Data de publicació: 1 gen. 2014

Aquest vídeo va ser creat per Nanroig141 el 16 de Juny de 2013, després de 6 mesos i amb 113.150 visites Youtube decideix eliminar-lo amb el motiu "spam", "estafa", "ús comercial enganyós"... mireu i valoreu vosaltres mateixos.

Pit i collons