El 12 d'octubre, res a celebrar.

La curiosa espanyolitat de Rosa Cullell

És tot un plaer comprovar el progressiu encongiment de l’espanyolisme català fins al punt que, aclaparat per l’espectacular creixença de l’independentisme i per la força irrebatible dels seus arguments, ja no li queda cap més recurs que el dels sentiments. Per això, en veure’s obligat a admetre els informes del Cercle Català de Negocis i l’evidència que Catalunya seria, ara mateix, el quart país de la Unió Europea en renda per càpita, si fos un Estat –Espanya, a més, pot ser expulsada de l’euro–, ja no té cap més opció que apel•lar a l’arbre genealògic de molts catalans per mantenir la subordinació de Catalunya a Espanya. I això és el que ha fet recentment Rosa Cullell, exdirectora general de TV3 i de Catalunya Ràdio, en un article titulat “La nostra relació amb Espanya”, que apel•la a la sang i que ha publicat El Periódico.

Segons la senyora Cullell, per a qui l’evident catalanitat del seu cognom sembla que és un llast, “herència d’un besavi”, Catalunya no ha de ser un Estat per les següents raons: “Tinc un marit de Pamplona, cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria, un pare de València, diversos avis d’Albacete i molts amics a la mateixa capital. Amb tots hi mantinc una relació estreta, que prové d’una infància manxega, de diversos estius saltant onades a San Vicente de la Barquera, de diversos accents que porto enganxats al paladar i d’incomptables poesies o novel•les en llengua castellana, que també és una de les meves”. Emocionant.

És a dir, que, d’acord amb la tesi de la senyora Cullell, tenir parents d’origen forà implica automàticament la subordinació política del teu país al seu. I per què no a l’inrevés?, podríem preguntar-li. Per què no, seguint el mateix patró, la subordinació del país dels parents al nostre? Així, totes aquelles persones d’origen espanyol residents a Catalunya podrien exigir, per tan entranyables raons, la subordinació d’Espanya a Catalunya. Ja deixaríem que Espanya, “recollint el sentiment i la voluntat de la seva ciutadania d’una manera àmpliament majoritària”, s’autodefinís com a nació. Per això no haurien de patir. Fins i tot els deixaríem elaborar un Estatut que després ribotaríem en un despatx de Barcelona. Però, com és natural, hauria de quedar clar que la nació espanyola només seria possible dintre de la nació catalana. El que més sobta, de tota manera, de l’argumentació de la senyora Cullell, és que els vincles familiars per emmanillar Catalunya a Espanya siguin unidireccionals. Vull dir que, si el fet de tenir cunyats a Valladolid, nebots a Cantàbria o avis d’Albacete és motiu per sentir-se espanyol i per dir que Catalunya és Espanya, no s’entén que aquest efecte no es produeixi en sentit contrari. ¿Com és que a Espanya, els espanyols que tenen cunyats a Valls, nebots a Cardona, i avis d’Alguaire, no se senten catalans i no diuen que Espanya és Catalunya? És ben estrany, això.

Hi ha més coses que sobten, tanmateix. Sobta, per exemple, que la senyora Cullell digui que té “un marit”, “un pare” i “diversos avis”, com si tingués més marits i més pares d’altres llocs i com si, en lloc de dos avis, com tothom, en tingués una dotzena. I encara sobta més que ens faci saber que passa els estius “saltant onades –oh, que divertit!– a San Vicente de la Barquera”. Deu ser que això de saltar onades a Cantàbria, siguis d’on siguis, et converteix en espanyol d’una revolada. Una mica com el pare Dominique, que quan trobava un ateu pel camí el convertia amb una mirada. Em pregunto si aquest fervor espanyol de la senyora Cullell és transversal i, consegüentment, també l’experimenten els catalans amb parents a Düsseldorf, Marràqueix o Dakar. La pregunta és: També es converteixen en alemanys, marroquins o senegalesos els catalans que tenen cunyats, nebots o avis en aquelles ciutats?

A banda d’això, en el text de la senyora Cullell hi ha tres petits detalls que també desperten la curiositat. El primer és que no hagi sentit parlar mai dels Països Catalans –cosa que ja va palesar en la televisió que fins no fa gaire dirigia–, atès que presenta l’origen valencià del seu pare com un element exòtic i d’arrel espanyola. El segon és el que al•ludeix a Madrid com la “capital”, tot revelant-se hispanocèntrica i indicant-nos que el seu país és Espanya i que Madrid és la seva capital. I el tercer és el que ens diu que té “un marit de Pamplona”, tot obviant que Iruña és part d’una nació que es diu Euskal Herria. En aquest punt, crida l’atenció que la senyora Cullell, tenint tanta facilitat per posar-se els accents al paladar i per apropar-se a la llengua castellana a través de la seva literatura, no hagi aprofitat mai la proximitat d’“un marit” navarrès per aprendre la llengua del poble basc i per apropar-se a les seves lletres.

Tots estimem o podem estimar persones d’altres llocs del planeta sense que això suposi una minva de la seva llibertat. De fet, seria absurd que, estimant-les, no respectéssim la seva llibertat. Però sembla que la senyora Cullell no té per Catalunya la mateixa estimació que té per Espanya. Altrament no s’entén que a Espanya la vulgui independent i a Catalunya no.

Victor Alexandre

Un informe de l'ONU demana la supressió de l'Audiència Nacional

El darrer informe de l'ONU sobre els Drets Humans a l'Estat espanyol, que recomana la supressió de l'Audiència Nacional espanyola i la fi de l'actual règim d'incomunicació dels detinguts, ha caigut com un gerro d'aigua freda al Govern de José Luís Rodríguez Zapatero, que continua entestat a perseguir membres d'ETA malgrat que el grup armat s'hagi mostrat disposat a deixar les armes. Des de l'executiu espanyol ja s'ha remès una rèplica al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides acusant l'autor de l'informe, Martin Scheinin, d'haver elaborat un text 'sense rigor ni credibilitat'. Els responsables estatals asseguren que les detencions de presos bascos s'han realitzat seguint 'totes les garanties processals' i argumenten que l'existència d'un règim d'incomunicació als presos queda justificada pel fet que 'en aquest país hi ha terrorisme actiu'.

Tal com informa  Gara, l'informe del relator de Drets Humans de l'ONU, Martin Scheinin, recomanava acabar amb l'Audiència Nacional espanyola -un tribunal d'herència franquista- i també recomanava acabar amb la incomunicació que s'aplica als presos de terrorisme, en assegurar que aquestes pràctiques vulneren els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans.

La rèplica del Govern espanyol no s'ha fet esperar, i 'lamenten' que les valoracions de Scheinin 'no es corresponguin amb la realitat de la lluita contra el terrorisme, ni siguin compartides per la societat espanyola'. El Govern també acusa l'ONU d'intrusisme, en assegura que el relator de l'ONU està 'qüestionant' el marc legal i institucional sobre el qual actua l'Estat per fer front al terrorisme.

directe.cat

Dades de l'expoli fiscal i altres misèries

Us asseguro que val la pena dedicar-hi una estona... amb una tila al costat:

Aquest vídeo que ha fet el CCN (Cercle Català de Negocis) no us el podeu perdre si voleu saber dades concretes i estratègies econòmiques que afecten Catalunya. És molt interessant i està super ben explicat i documentat. 
Feu-ne difusió. Tothom n'hauria d'estar assabentat.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

nota: tingueu paciència, ja s'us obrirà, la web. Veureu dues pantalles... a l'esquerra hi ha el conferenciant i a la  dreta les dades que va explicant...)

Mentre tinguem poetes com aquest, Catalunya seguirà viva i ben viva.

L'acabo d'escoltar i el vull compartir amb vosaltres. Magnífic, sublim! Cada paraula, cada frase, ha estat una alenada d'aire fresc, un cant a la vida. A la vida despullada, tal com és, amb totes les seves misèries i les seves grandeses. No crec que hi hagi cap medecina tant eficaç per eixamplar l'esperit com la de deixar-te amarar per  la paraula viva d'un poeta en majúscules com ho és, sens dubte, en Joan Margarit. Quin plaer i quin privilegi poder-lo escoltar! M'ha fet plorar. Les llàgrimes surten soles i, a la vegada, el cor s'eixampla i s'enlaire. Aquest pregó és un cant a la vida, a la llibertat, a l'amor i a la Terra.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3780127/grups-municipals-tret-pp-aplaudeixen-prego-margarit.html

Mentre tinguem poetes com aquest, Catalunya seguirà viva i ben viva.

VIsca Catalunya lliiure!

Nota: dura 45 minuts però valen la pena.

Una part del decret de nova planta que cal no oblidar ¡¡

Voleu saber els motius per a no oblidar el borbó Felip V, i perquè al wc li diem cal felip?

Algunes de les disposicions dictades per Espanya, després de l'ocupació de Barcelona l'11 de setembre de 1714.:

Abolició de les Corts de Catalunya.

Abolició de tots els organismes de govern de la nació catalana.

Extinció del Consell de Cent i de tot el règim municipal de Catalunya.

Extinció de la Generalitat de Catalunya.

Extinció de la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera.

Clausura de les Universitats catalanes de Lleida, Vic, Girona i Tarragona.

Confiscació dels béns de tots els catalans que es distingiren en la defensa de les nostres llibertats, fins i tot dels que havien mort a la lluita.

Establiment a Catalunya de l'encara no coneguda càrrega dels allotjaments.

Obligació de tots els pobles de Catalunya de destinar un tros de llurs camps per a plantar-hi farratges per als cavalls de les tropes espanyoles.

Prohibició als professors de la ciutat de Barcelona d'ensenyar retòrica i gramàtica.

Empresonament dels vint-i-cinc principals dirigents de la defensa de Barcelona,
els quals foren engrillonats i tancats per a tota la vida a llunyans castells, com Valladolid, La Corunya, Sant
Sebatià, malgrat haver estat promès a l'acta de capitulació de Barcelona el respecte al vençut.

Imposició a Catalunya de la contribució del paper segellat.

Imposició, com a oficial, de la llengua castellana en lloc de la catalana.

Despatxar, sense cap excepció, tots els empleats de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya.

Prohibició als habitants de Barcelona d'anar pel carrer en grups de més de dos després del toc de retreta.

Creació de l'ominós "donativo" pel qual s'exigia als catalans un repartiment de més d'un milió de lliures catalanes.

A qui no volia pagar, li enviaven un escamot de soldats a casa seva amb l'ordre de mantenir-lo a
la força, fins que hagués pagat l'impost.

Exili, per ordre del capità general, de molts canonges, religiosos,nobles, jutges, advocats, escrivans i individus d'altres estaments que es distingien per l'amor al país.

Ajusticiament a Barcelona el dia 27 de març de 1715 com a vulgars criminals, de l'il·lustre general català en Josep Moragas i els seus companys Francesc Solanic, Jaume Roca i Pau Macip, per haver defensat Barcelona.

Execució al garrot, el 5 d'abril de 1715, d'en Francesc Casllar i Tord, un dels més valents oficials del Regiment del Roser, que es va cobrir de glòria durant el setge.

Empresonament durant el febrer i l'abril de 1715, de 3.876 persones. Moltes foren desterrades i les altres tancades a Montjuïc, Lleida,Tortosa i Tarragona.

Ajusticiament a la forca, a Girona, dels valents guerrillers catalans, Noi d'Avinyonet, Joan Oliver i Francesc Montfort.

Execució a Vic, de Bach de Roda. Els coronels Brichfens i Aniell pogueren escapar de la persecució dels soldats espanyols.

Modificació del règim municipal de Catalunya per a ficar-hi els corregidors, batlles i regidors de nomenament reial.

Ordre de que qui no fos català pogués ocupar càrrecs públics.

Ordre de que els regidors de la ciutat portessin banda i que les venerades gramalles dels nostres consellers fossin vestides pels porters de l'Ajuntament.

Supressió de la Junta de Sanitat de Barcelona.

Prohibició del Sometent a tota Catalunya.

Supressió dels càrrecs d'arxiver de la ciutat, mostassals, guaita de Montjuïc i cònsols de Barcelona a Nàpols, Sardenya i Palerm.

Prohibició de que els catalans poguessin tindre cap mena d'armes.

Recollida i destrucció dels "Anals de Catalunya", escrits per Feliu de la Penya, i de tots els escrits publicats durant la guerra.

Enderrocament de tots els castells de Catalunya, la conservació dels quals no convenia a l'absolutisme reial. Són incalculables les joies arquitectòniques que van desaparèixer.

Abolició, el primer d'octubre de 1718, de tota la moneda catalana.

Supressió del Dret de Catalunya a encunyar la seva pròpia moneda, disposant-se que fos rebaixada a una tercera part del seu valor la moneda dita "ardits de Catalunya".

Prohibició de l'ús de l'espasa als catalans que tenien dret a portar-ne.

Ordre que cap català pogués tenir a casa seva més que un ganivet de llescar pa, i encara lligat a la taula amb una cadena.

Ordre dictada pel propi Felip V que fos desguarnida la sala del Consell de Cent, de Barcelona.

Disposició manant que fossin trets del Palau de la Generalitat els quadres de Sant Jordi i els escuts de les creus i les barres catalanes. Al seu lloc s'hi posaren retrats de Felip V i escuts,torres,lleons i flors de lis.

Ordre disposant que cada dia a les dues de la tarda, per a recordar als barcelonins l'hora de llur rendició, la campana de la Catedral toqui "Oració del rei".

Ordre disposant que fos baixada del rellotge de la Seu de Barcelona i
feta trossos la campana "Honorata" pel "delicte" d'haver tocat a sometent durant el setge.

Construcció d'un fort al carrer de Tallers i un altre a Santa Mònica.

Construcció de la Ciutadella de Barcelona. Per fes aquesta obra es van haver d'enderrocar més d'un miler d'edificis, sense cap compensació, i es va obligar els seus propietaris a fer l'enderroc i a portar les pedres
a la Ciutadella que es començava a fer.

Obligació als barcelonins de treballar a la construcció de la Ciutadella. Perquè es vegi de quina manera els pagaven, només direm que un carro estava obligat a fer deu viatges diaris, i si no els feia tots, perdia
els 21 quartos que se li donaven de jornal.

Cremació per mà del botxí a la sala de Sant Jordi de la Generalitat, dels documents originals de gran nombre de títols i distincions que s'havien concedit a poblacions i particulars de Catalunya i a la seva Generalitat.

..... i fins i tot hi ha qui encara dubta, dignitat catalans, dignitat¡¡