PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

23 de setembre 2009

Independencia e inmigración, el voto del inmigrante


Los inmigrantes que hemos decidido vivir en el Reino de España “aterrizamos” en una realidad concreta, que esta totalmente determinada por un conflicto histórico entre el Reino de España y las naciones sometidas por LA MONARQUIA borbónica: Galicia: Euzkadi y los Países Catalanes: Catalunya, Valencia, Alacant y las Islas Baleares.

Es lo mismo que les sucede a los inmigrantes que han llegado a Escocia o Irlanda.

Ese conflicto está allí y no podrán desconocer la realidad que les esperaba al llegar, instalada desde hacen siglos.

Ante estos conflictos históricos, en algún momento, la población deberá definirse. Como lo hizo el 41 % de los vecinos de Arenys de Munt el 13 de septiembre. Y entre la población estamos nosotros, los inmigrantes, que en Catalunya representamos mas del 20%.

En la consulta del domingo 13 de septiembre, que ya es una fecha para la historia de Catalunya y del reino de España, todos los vecinos del pueblo estaban habilitados para votar. Todos.Incluyendo a los extranjeros, con o sin permiso de residencia.Los requisitos para votar consistían en tener un documento válido para identificarse: DNI o pasaporte y estar censado en el municipio.

Esta es la realidad. El vecindario de Arenys de Munt, alcalde incluido y la mayoría de las entidades, no discriminaron entre nativos e inmigrantes.

Sencillamente, la consulta estaba destinada a todas las personas mayores de 16 años que estuvieran inscriptas en el padrón municipal.

En Arenys de Munt se consideró a los vecinos, sencillamente: ciudadanos, todos iguales.

ESTADO ESPAÑOL: LO CONTRARIO…Mientras el Estado español nos maltrata, nos margina, nos rechaza en sus fronteras con modos carcelarios y racistas, mientras España continua su política de racismo jurídico e institucional, la sociedad catalana, organizada para reivindicar un derecho tan humano y elemental como es el derecho a expresar su opinión mediante una consulta, nos trata como iguales, nos reconoce nuestros derechos y nos invitan a participar de esta consulta.

Alguien podrá decir que el Estado español es un estado de derecho. Y no es así. Es un estado constitucional, dispone de una constitución. Pero este Reino de España es el único estado del mundo que dispone de una ley de Extranjería. Es decir una norma legal que garantiza con la fuerza de la ley la desigualdad entre las personas. Una ley española que mantiene al inmigrante como a alguien de afuera, como extranjero. Los países serios y mas o menos democráticos disponen de leyes de Inmigración. Es decir leyes que regulan como se entra y como se convierte un extranjero en un ciudadano.

Así las cosas, el Estado español nos lo esta poniendo muy claro.

Si tenemos que elegir entre una Republica catalana, que es todavía una realidad lejana y llena de incertidumbres, con algunos riesgos considerables o el Reino de España, visto el trato recibido como inmigrantes, aun hablando en castellano y sin comprender demasiado el tema histórico de Catalunya, para cualquier inmigrante estará claro.

Lo que ofrece el Estado español ya lo conocemos: desigualdad, maltrato y racismo.

Lo que nos ofrece Catalunya: Igualdad y respeto.

Es un excelente negocio. Los inmigrantes que estén empadronados en Catalunya, si se llega a concretar la Independencia serán Ciudadanos. Esto en lugar de ser súbditos del Rey de España.

Es una oferta imposible de rechazar. Pero hay más aun. Cuando a un inmigrante le pregunten: tú que prefieres, España o Catalunya. Una sola imagen aparecerá en su cabeza: la ley de extranjería española y el trato que nos dispensan.

¿Clarito no?

Visca (viva) Catalunya Lliure (libre)


Diego Arcos - CASAL ARGENTI A BARCELONA

22 de setembre 2009

Moció institucional per la millora de la policia de proximitat

Moció institucional presentada per Jaume Massanés i Papell (Grup Municipal d’ICV-EUiA de Sant Cugat del Vallès) per la millora de la policia de proximitat

ATÈS que ja s'ha dut a terme i consolidat el desplegament dels Mossos d'Esquadra a la nostra ciutat.

ATÈS que s’han incrementat els efectius i els mitjans de la Policia Local.

ATÈS la constant necessitat d’una relació fluida entre societat i Cossos de seguretat que permeti entendre la finalitat i l’objectiu de les actuacions sancionadores de les mateixes i eviti queixes dels ciutadans davant del Síndic de Greuges, altres organismes o mitjans de comunicació.

ATÈS que la Policia Local i els Mossos d’Esquadra necessiten el diàleg i la integració, sobre la base del respecte i la corresponsabilitat de totes les parts: administració, associacions, entitats i ciutadania, han d’estar presents i integrar-se en la comunitat per buscar solucions consensuades i contribuir, en la resolució de possibles conflictes.

ATÈS que quan parlem de model de policia de proximitat no parlem de serveis específics, sinó de la manera com aquests es duen a terme i de l'actitud del policia davant el ciutadà. Es tracta, doncs, de donar un impuls a tota l'organització per orientar-la a la qualitat, a l'esperit de servei, al tracte acurat i correcte amb el ciutadà, a la producció de serveis en benefici de la comunitat i del benestar dels ciutadans, a satisfer la demanda social, etc.

ATÈS que Sant Cugat va signar la “Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis” que recull entre altres articles els següents:

Art. XXVI
Les ciutats signatàries fomenten el desenvolupament de cossos de policia de proximitat, altament qualificats, amb missions d’agents de seguretat i convivència.
Aquests agents apliquen politiques preventives contra els delictes i actuen com una policia d’educació cívica.
Art. XXVII
Per tal de facilitar l’exercici dels drets inclosos en aquesta Carta i sotmetre al control de la població l’estat de la seva concreció, cada ciutat signatària crea una comissió d’alerta constituïda per ciutadans i ciutadanes que s’encarregarà de l’avaluació de l’aplicació de la Carta.

Es sol·licita al Ple l’adopció del següent acord:

PRIMER.- Convidar als Mossos d’Esquadra a la seva asistencia a tots els Grups de Treball de Seguretat dels districtes o barris.

SEGON.- Adoptar i adaptar a Sant Cugat les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008:

Incloure en l’instrument regulador que es consideri convenient el compromis d’organitzar els serveis de policia segons els ambits territorials, com ara el barris, que apropin la policia als ciutadans i que afavoreixin el coneixement mutu de la policia i ciutadans.
Promoure que l’actuació de les policies locals s’ajusti als principis que va establir el Congrés de Poders Locals i Regionals en la Resolució 180 (2004), sobre la policia local a Europa.
Que els serveis de policia siguin especialment sensibles a les demandes dels habitants quan assenyalin infraccions i que s’esmercin a donar-hi resposta.
Adoptar el compromís de la policia d’intentar comprendre els motius de descontentament de la població i adoptar-ne les solucions apropiades.
Elaborar un codi de bona conducta que aclareixi les normes de comportament i els principis a seguir per la policia local.
Afavorir una valoració de les capacitats i del paper de la policia local en el manteniment de la seguretat i la prevenció.
Formar els policies en els valors de la Carta i en la seva practica.
Etc....

TERCER.- Continuar treballant per la consolidació del paper de la Policia local de Sant Cugat del Vallès com a policia de proximitat, qüestió cabdal en el model de seguretat ciutadana.

Els agents han d’establir una relació amb les entitats, associacions i els establiments de cada zona per tenir una visió global del sector integrant-se amb el veïnat i implicant-se al seu entorn.
Poden actuar també com suport i complement de l’administració local als barris i districtes amb la tramitació i el seguiment de les deficiències, anomalies de les vies i espais públics.
Com a coneixedors de cada zona han de ser un primer puntal de col·laboració amb les tasques de protecció civil i extinció d’incendis.
Llevat d'en casos excepcionals els agents assignats a cada zona han de ser sempre els mateixos.

QUART.- Establir dintre dels objectius estratègics de l’organització i en els mecanismes d’avaluació de la Policia Local, indicadors i elements que afavoreixin i potenciïn l’acompliment dels principis esmentats d’acord amb les Propostes d’adaptació, d’ordenances i normatives municipals fetes per la Diputació de Barcelona - els drets humans a la ciutat- de data 7 de setembre del 2008.

CINQUÈ.- Constituir en el termini de tres mesos el Consell de Seguretat de Sant Cugat seguint com a model el Consell de Seguretat de Catalunya de creació per part del Conseller d’interior i Relacions Institucionals el 4 de desembre del 2007 , o el Consell de Seguretat Urbana de Barcelona. D’aquesta manera els ciutadans i altres entitats podran participar en la presa de decisió en temes de seguretat així com en el seguiment dels drets inclosos a la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat i la seva adaptació als municipis d’acord amb el seu Article XXVII .

Sant Cugat del Vallès, 21 de setembre de 2009

20 de setembre 2009

President, de qui ?


Montilla creu que Catalunya necessita "estabilitat" i "seny" i no "radicalismes" com ara consultes sobiranistes
El president ha garantit que mentre ell governi serem "un país seriós, que respectarà les lleis i no farà propostes inviables"

El president de la Generalitat, José Montilla, ha centrat bona part del discurs que ha ofert durant la Festa de la Rosa del PSC, a Gavà (Baix Llobregat), en la crisi econòmica, i ha advertit que Catalunya no necessita "posicions extremes".

Montilla ha trobat "penós" que el president de CiU, Artur Mas, no s'hagi "ofert a donar suport als pressupostos de l'Estat" i ha remarcat que els nacionalistes estan anant cap a la radicalitat, i que han deixat enrere el seu "esperit constructiu".

En al·lusió a l'exdirigent d'ERC Àngel Colom, ara a les files de CDC, ha criticat que CiU "doni ales a dirigents conversos i pocasoltes" que comparen el PSC "amb els falangistes", i ha etzibat a continuació: "Què s'han cregut aquests? Això és la Casa Gran o és una Xarlotada i un insult?".

També Montilla ha lamentat que la federació nacionalista, en lloc de fer "propostes serioses contra la crisi", se centri en "com treure rèdit de determinades consultes", en referència al recent referèndum d'Arenys de Munt (Maresme). El líder del PSC ha subratllat que CiU planteja "lleis il·legals i inconstitucionals" i ha garantit que mentre ell sigui president, "Catalunya serà un país seriós, que respectarà les lleis i que no farà propostes inviables".

També ha tingut crítiques pel líder del PP, Mariano Rajoy, ja que troba "ben trist" que no faci costat al govern espanyol i no faci aportacions per fer front a la crisi.

avui.cat

18 de setembre 2009

El dia que el vaixell vindrà


Vaig arribar al passeig Lluís Companys on era la gent d’Òmnium Cultural just quan Falsterbo-Marí cantaven la vella cançó de Bob Dylan When the ship comes in, escrita l’agost de 1963. “Aquell dia ja ho veureu, quan el vent es pararà i la brisa deixarà de respirar. Una calma xafogosa, com abans del temporal. El dia que el vaixell vindrà”. L’havíem cantat als anys setanta, aquí, bo i preparant el dia que arribaria la democràcia. I ara la tornàvem a cantar per preparar la independència. Una cançó plena de simbolismes perfectament actuals per poder entrar al magnífic cicle festiu patriòtic d’enguany.

Perquè, en contra del que diuen les veus esqueixades de sempre que, de tant plorar-ne la misèria, les llàgrimes no els en deixen veure la cara serena i esperançada del país, el cicle festiu patriòtic que acabem de viure ha estat veritablement excel·lent. Per començar, l’acte institucional. Jo crec que la mostra d’alta civilitat que va exhibir la celebració al Parc de la Ciutadella, sota l’experta, sensible i intel·ligent direcció de Joan Ollé, si fos coneguda, seria envejada –i imitada– per qualsevol país culturalment i democràticament avançat. Aquí, canviem les desfilades d’un exèrcit marcant el pas per una policia que passeja amb barret de copa; aquí, les veus corals substitueixen les marxes militars; aquí, convidem els forasters i els nouvinguts a cantar les nostres cançons i deixem que els poetes ocupin el lloc de les arengues dels reis i els generals. Fins i tot el George Brassens de La mauvaise réputation s’hauria aixecat del llit per participar-hi. Un goig de país que no canviaria per cap altre!

Algun dels nostres ploramiques diran que no ens la mereixem, tanta civilitat. Però jo crec que tot l’acte destil·lava el que són els veritables valors que conformen la realitat i les aspiracions, sàviament combinades, del nostre país. Que quatre indocumentats creessin uns instants d’incomoditat, s’ha d’entendre perfectament com a expressió de la debilitat institucional conseqüència de la pròpia feblesa política. És el mateix que va passar amb les xiulades d’un centenar escàs de treballadors davant l’estàtua de Casanova. No em digueu que això fa el nostre país més desgraciat que cap altre: reconegueu, si us plau, que això és el normal a la resta de països del món, i digueu que, en tot cas, allà on l’autoritat se sent més segura d’ella mateixa simplement sap evitar la presència dels mal educats que gosen interrompre l’emoció de l’esdeveniment patriòtic. Ja n’hi ha prou de la impostura intel·lectual dels qui sempre estan per damunt del bé i del mal i que enfonsen l’autoestima del país fent-nos creure que som més desgraciats que ningú.

En segon lloc, la manifestació de la tarda. ¿Com és possible que un centenar de mal educats al matí i una vintena al migdia, per alguns mitjans de comunicació, determinessin el sentit general d’una jornada en què, només a Barcelona, vint o trenta mil persones s’havien manifestat civilitzadament? Que se senti dir en determinats informatius de ràdio –des de primera hora del matí!– que la crisi econòmica havia marcat la jornada –quan la relació era d’un cridaner per cada cinc-cents patriotes–, demostra que hi ha gent que no és capaç d’entendre el país que té davant dels nassos. La manifestació va ser un model de bona organització i a les cares hi havia una expressió d’alegria serena. Com diria Miquel Martí i Pol, “florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.

Certament, hi ha qui té veritables dificultats per llegir els signes dels temps. Era sorprenent sentir una i cent vegades, amb escassíssimes excepcions, com la majoria de periodistes feien exactament les mateixes preguntes, tòpiques i sobretot terriblement conservadores. Tots els interrogants als protagonistes de la jornada es feien des de l’ordre establert més avorrit: “¿Per què la vol, la independència?”. “Digui’m una raó per defensar la sobirania”. ¿És compatible ser president del Barça i ser independentista? En realitat, fins i tot el sentit comú els hauria de portar a fer-se les bones preguntes. ¿Per què algú hauria de voler tenir un país dependent? O, ¿quina raó de pes trobaríem per renunciar a la sobirania? I, encara, ¿algú consideraria impropi del càrrec de president del Reial Madrid que aquest afirmés públicament que és –com deu ser– favorable a la independència d’Espanya?

I, finalment, la consulta d’Arenys de diumenge. No cal dir que hem de donar gràcies ben de cor a tots aquells que es preocupen tan sincerament per la possibilitat que els independentistes, pobrets, s’enganyin: que no prenguem la consulta per un referèndum amb valor oficial; que no ens deixem seduir per l’estètica dels focs d’encenalls d’una festa cívica; que un 41 per cent de participació no fan ni la meitat; que Arenys de Munt no és l’Hospitalet de Llobregat; que no donem per fet que el noranta per cent dels catalans siguin independentistes –què em diu, ara!–; que recordem que si la votació anés seriosament apareixerien, a més dels setanta-dos falangistes –ben comptats per Iu Forn–, setanta vegades set pares de l’altra pàtria per fer-nos saber que som la seva colònia... I, encara, sublim l’intent de la ministra de l’exèrcit no-nacionalista espanyol, Carmen Chacón, de posar en el mateix platet de la balança falangistes i independentistes, contraposant-los al seny i l’ordre! O patètic l’intent de voler presentar CiU com un partit en vies de radicalització quan simplement, com a bon partit moderat però astut que és, es mou perquè també forma part d’un centre que tot ell es mou. I llastimós, també, que alguns polítics de segona fila que, incapaços d’interessar la gent pel seu partit, frisaven ridículament per sortir a la foto de la política que sí que va saber fer la societat civil d’Arenys de Munt.

És veritat: vivim uns temps oberts i incerts. No sabem què significa exactament cada gest. No ho sap ningú. I qualsevol mostra d’eufòria, més enllà del cicle de festa, seria una insensatesa. Encara més: el temor que Arenys de Munt no sigui només una consulta de costellada, farà més difícils els propers moviments. I, sí: la independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix, com ha fet, fa i farà tanta gent, sabent-ho i sense saber-ho, amb la bona feina de cada dia.

Dylan canta: “I les paraules que es faran servir per confondre els mariners del vaixell, no seran compreses quan siguin dites. Les cadenes del mar s’hauran trencat aquella nit i estaran enterrades al fons del mar. El dia que el vaixell vindrà”.

Salvador Cardús

14 de setembre 2009

El dia de la Constitució, per al gran referèndum.


Entitats sobiranistes i ajuntaments que volen impulsar la seva consulta proposaran el 6 de desembre per convertir-lo en el dia de la votació d'autodeterminació. La idea sorgeix enmig de l'eufòria pel 41% de participació d'Arenys


Una de les dates sagrades de l'Espanya moderna podria convertir-se en una data de referència del catalanisme independentista si fructifica la idea sorgida aquest diumenge enmig de l'eufòria per la gran participació en la consulta d'Arenys de Munt.

Aquest dijous mateix, ajuntaments interessats a impulsar una consulta d'autodeterminació al seu municipi, plataformes sobiranistes i els dos equips que han obtingut certa experiència en el procés d'Arenys –comissió organitzadora i comissió avaluadora– es reuniran amb una proposta sobre la taula: convocar totes les consultes el 6 de desembre, dia de l'aniversari de la Constitució.

De moment és només "una de les dates possibles", però és la que pren més força perquè reuneix tots els requisits: és abans de final d'any, dóna tres mesos de coll per organitzar la mobilització i té un alt valor simbòlic, ja que es tracta de "confrontar la legalitat espanyola amb el dret a decidir", ha indicat a l'AVUI.cat Uriel Bertran, membre de la comissió avaluadora i un dels impulsors de la proposta.

Una de les primeres tasques d'aquesta gran assemblea que es prepara serà redactar una moció estàndard que es pugui votar a tots els ajuntaments interessats en el procés. Queda clar que seran entitats cíviques les que organitzaran aquests referèndums, sempre simbòlics, i la intenció és que el text de la moció municipal per donar suport a aquests grups "esquivi l'acció de la justícia espanyola". En cap cas, per tant, es cedirà cap sala ni cap altre mitjà material o logístic als organitzadors: només tindran el suport polític.

avui.cat