Sant Cugat del Valles s'ho mereix

DEL POSTRECODERISME A LA UNIÓ DE LES ESQUERRES

El Sr. Recoder ha fet coses positives per Sant Cugat, negar aquesta afirmació no seria ni adequat ni just. Malgrat tot, el model de gestió que ha impulsat l’actual alcalde dóna mostres evidents d’esgotament, alhora que es repeteixen les notícies de desequilibris econòmics, deutes milionaris, urbanisme a mida i pujades d’impostos encobertes. Sant Cugat no ha de ser segon plat per ningú i menys pels polítics que han d’entomar un present complicat i un futur incert.
Gairebé a mig mandat de la majoria absoluta de CiU a Sant Cugat, cal mirar pel futur de la nostra ciutat. Cal plantejar quines poden ser les formes de manteniment de la nostra qualitat de vida, avançar en una ciutat en creixement, compensar la desigualtat territorial, avançar en justícia social i plantejar-nos per què governa aquesta ciutat una força conservadora quan la majoria del seus ciutadans es defineixen d’esquerra o centre-esquerra.
Els partits de l’arc ideològic de l’esquerra, hem patit un complex d’inferioritat respecte a CiU. Qualsevol proposta o crítica nostra ha estat venuda com un intent de desestabilitzar la qualitat de vida santcugatenca i convertir la nostra ciutat en una còpia de determinats barris de l’extraradi metropolità. La demagògia ha fet èxit en aquests missatges.
Hi ha actuacions que han estat signe del govern de CiU: la política de tirar els problemes endavant (algú els arreglarà quan toqui), cercar enemics exteriors per amagar els propis, dividir els partits d’esquerra, accions propagandístiques, llenguatge socialdemòcrata però realitats “Neocon” o el clientelisme són signes d’actuació.
En un moment d’esgotament del model de gestió de CiU, però també de la fragmentació de les propostes dels partits d’esquerres, cal donar un pas endavant en la generació d’una alternativa social i política a l’actual govern i les seves accions.
L’actuació del PSC de Sant Cugat es guiarà per la línia de propiciar les condicions per tal que es pugui generar un canvi polític a la nostra ciutat. Un canvi que ha de ser garantia de desenvolupament de polítiques progressistes i catalanistes, del qual han de ser partícips els partits d’esquerres i també els moviments associatius, culturals o veïnals.
Els propis partits d’esquerres tenen diferents visions. Les recents declaracions del President d’ICV de la nostra ciutat obren vies de diàleg molt positives. Els companys d’ERC també tenen la complicada decisió d’engrandir les diferències o treballar per trobar allò que uneix a polítics i ciutadans progressistes i catalanistes. Hem de mostrar a la ciutadania quin és el nostre joc de coalicions, entenem que és el moment de la clarificació. En aquests moments, cal buscar aquells camins que uneixen aquestes opcions i no cercar les diferències, ja sabeu que accentuar aquestes és molt més fàcil.
I per finalitzar una proposta concreta: Proposem, i oferim tota la nostra col·laboració, a la Fundació Sant Cugat i a la Federació d’Associacions de Veïns l’organització d’una cimera sobre el futur de Sant Cugat des d’una òptica de pacte (en les seves múltiples opcions) de les forces d’esquerres, els seus possibles passos i la implicació del teixit associatiu en aquest procés. Un procés certament complicat, però ningú va dir que seria fàcil.
Ara és el moment de sumar, tendir ponts i accentuar allò que ens uneix: la nostra ciutat.

Ferran Villaseñor
Regidor i primer Secretari del PSC
blog@ferranvillasenor.org

Cap el tercer congrés catalanista

El notari Alfons López Tena impulsa el 3r Congrés Catalanista després que els dos anteriors se celebressin als anys 1880 i 1883. Les dues convocatòries van ser per enfortir la necessitat d’un catalanisme polític enfront del catalanisme cultural. Posteriorment, va tenir lloc també el Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892), eleccions de 1901i Mancomunitat de Catalunya (1914).

El nou congrés pretén, segons els organitzadors, "analitzar i debatre la via morta en què ha entrat l’autonomia de Catalunya i la necessitat d’avançar cap a l’Estat propi en el si de la Unió Europea". L’àmbit, coordinat per la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes que presideix el notari i ex-vocal del CGPJ, Alfons López Tena, es posa en funcionament a partir del 9 de març. L’escriptora Patrícia Gabancho és la vicepresidenta del 3r Congrés corresponent a aquest àmbit.

L’àmbit de política del 3r Congrés Catalanista es posa en marxa a partir del 9 de març com un espai d’anàlisi "per constatar la fallida de les vies autonomista i federalista d’inclusió de Catalunya a Espanya, i per aportar solucions pràctiques en el com avancem cap a la consecució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea".

Acadèmics i intel·lectuals de distintes universitats: Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Universitat Ramon Llull, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat de Berkeley, Universitat de Stanford, London School of Economics, Universitat de Princeton, Queen Mary, Universitat de Londres, historiadors i juristes, participen com a ponents de l’àmbit de política.

L’àmbit de política s’organitza d’una banda en sessions presencials en format de conferències, i de l’altra, a través del debat que es generarà a la xarxa (http://blocs.mesvilaweb.com/3ccp) a partir de les ponències dels diferents autors que s’aniran penjant regularment a la pàgina web del Congrés (http://www.congrescatalanista.cat/) cada dilluns i cada dijous, de forma cronològica al temari del Congrés que trobareu en el document adjunt.

AVUI.cat

La manifestació de Brussel.les, una fita històrica

http://www.directe.cat/galeries#204

Dotze mil persones s’han manifestat amb el lema “We Want a Catalan State”. Dues pancartes, una amb el lema en anglès, que portava el consell organitzador de Deumil.cat i representants de les plataformes i entitats que han col·laborat en l’organització de la manifestació, i una amb el lema en català “Volem un Estat Català”, portada pels delegats territorials de Deumil.cat, han encapçalat la gernació de catalans que s’han aplegat a Brussel·les. D’una manera pacífica, reivindicativa i amb un gran civisme, milers de catalans han donat a conèixer al cor d’Europa que volen exercir el dret d’autodeterminació per constituir-se en un Estat propi, membre de la Unió Europea.

Aquesta manifestació representa una fita història en la internacionalització del conflicte polític català. S’ha donat a conèixer internacionalment que a Catalunya hi ha una demanda creixent per exercir el dret d’autodeterminació, davant la situació de blocatge institucional, i d’humiliacions constants a la ciutadania de Catalunya. El fet que ahir a Brussel·les, la Secretària d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, s’hagués de pronunciar en públic sobre una possible independència de Catalunya, és un fet excepcional, i significa un punt d’inflexió en la internacionalització del conflicte català.

D’altra banda, que en un context de crisi com l’actual, ciutadans autoorganitzats en pocs mesos i partint d’una iniciativa sorgida a internet, hagin pogut aplegar milers de ciutadans a Brussel·les hauria de fer reflexionar la classe política catalana. Tal com hem reclamat en el manifest de la manifestació, cal que l’autodeterminació estigui a la seva agenda, i que formi part de les condicions per fer pactes de govern.

La cloenda de la manifestació presentada per Enric Canela, president de l’associació deumil.cat i Estela Rodriguez, coordinadora a Brussel·les, ha comptat amb actuacions musicals: Albert Bardolet ha tocat al violoncel el Cant dels Ocells de Pau Casals, Susanna Peidró del País Valencià ha cantat a capella l’Albada d’Al Tall, i Gerard Sesé ha interpretat l’himne de la manifestació: “Som deumil”. La delegada territorial de Sant Cugat, Teresa Canas, ha llegit el manifest en català i el delegat territorial d’Euskadi, Toni Strubell ha llegit el manifest en anglès. L’acte s’ha clo amb Els Segadors, cantat pel Consell Organitzador, a l’escenari, i el públic de la manifestació, acompanyats per grallers.

Ràdio Catalunya

Carta al Parlament Europeu

Senyores eurodiputades i senyors eurodiputats,

Els portadors d’aquest escrit som membres del poble català. Representem ara i aquí, d’alguna manera, amb una sola veu, milers de persones que hem vingut expressament a Brussel·les per reafirmar que pertanyem a la societat civil d’un poble europeu que, com a poble distint, aspira a integrar-se plenament i en primera persona, sense mitjancers, a la Unió Europea. Una reafirmació i una aspiració que, tot i ser legítimes, encara no han obtingut el reconeixement institucional que mereixen.

Hem vingut a Brussel·les, capital de la Unió Europea, seguint una trajectòria que vam iniciar ja fa vint-i-set anys. En efecte, una delegació de centenars de persones de la societat civil catalana, el dia 11 d’octubre de 1982, va anar en manifestació pels carrers d’Estrasburg fins a la seu del Parlament Europeu per lliurar-hi un document en què se sol·licitava l’ingrés del poble català a les institucions europees, com a poble europeu distint i amb dret de ser sobirà. Aquest acte tenia lloc quatre anys abans que el Regne d’Espanya fos membre de ple dret de les Comunitats Europees. La delegació catalana, que ja donava proves de la seva vocació europea, va ser rebuda aleshores pel vicepresident del Parlament Europeu, Sr. Pierre Pfimlin. El seu acolliment fou d’una exquisidesa remarcable. Però aquest alt representant del Parlament Europeu, en la seva resposta a l’escrit que se li lliurava després d’haver-ne escoltat atentament la lectura, va deixar entendre que els temps encara no eren gaire madurs per poder pensar que el poble català fos acceptat a les institucions europees com aquella delegació demanava. Tot i així, es comprometia a donar a conèixer a la resta d’eurodiputats el document que se li lliurava.

Ja han passat gairebé tres dècades d’aquella anada a Estrasburg. Des d’aleshores, les Comunitats Europees han anat evolucionant fins a fer emergir l’actual Unió Europea, que ha assumit com a principi i objectiu fonamentals portar a terme al nostre continent el projecte definit d’Unió en la Diversitat entre tots els ciutadans i pobles que la integren. Aquesta definició indica, sens dubte, un pas endavant en el progrés de comprensió del que és veritablement Europa, un mosaic de llengües, cultures i pobles no reduïbles als que són del tot reconeguts avui pels Estats constituïts. Actualment ja són vint-i-set Estats que s’han adherit al projecte de la Unió Europea, amb la particularitat que, entre aquests Estats, vuit encara no existien quan es van fundar les Comunitats Europees, simplement perquè els drets col·lectius dels pobles que els justifiquen no els eren reconeguts com calia.

Des que al nostre continent es va parlar de construir una nova Europa basada en l’aprofundiment constant de la convivència democràtica i de la pau bastida sobre els fonaments del respecte als drets humans individuals i col·lectius, el poble català sempre ha vist aquest projecte com a marc per poder aplicar el seu futur de llibertat. Diversos cops ho ha expressat públicament, sigui en l’àmbit de la societat civil, amb repetides manifestacions populars davant de les institucions europees; sigui en l’àmbit del mateix Parlament Europeu, quan la majoria d’eurodiputats catalans han sol·licitat que la llengua, la cultura i la identitat catalanes fossin respectades i anessin adquirint la categoria d’oficialitat; sigui a escala institucional catalana, la multitud de vegades que la majoria d’elegits ho han sostingut en aprovar propostes que van des de la no-renúncia a exercir el dret a l’autodeterminació fins a la reclamació de poder participar sobiranament en les preses de decisió de la Unió Europea en tot allò que afecti els interessos catalans.

El significat de la vinguda avui a Brussel·les de milers de catalans s’inscriu, doncs, en la dinàmica i les reivindicacions que acabem de recordar. El nostre gest és una prova de perseverança en la defensa dels drets del poble català, però també és un toc d’atenció i crítica davant el fet que polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions europees, deixen aquest poble en una situació que no li permet tenir el lloc propi en la construcció de la Unió en la Diversitat. Considerem que únicament serà factible superar les limitacions imposades de forma arbitrària al poble català perquè no esdevingui copartícip, en primera línia, de la construcció de la Unió Europea, sense cap mena de restricció, si aquest poble pot exercir tots els drets col·lectius dels pobles, començant pel dret a l’autodeterminació. Ho afirmem amb la convicció que, tan sols defensant els drets individuals i col·lectius, podem construir la democràcia, la convivència i la pau; la Unió Europea, en definitiva. No demanem res d’extraordinari ni cap privilegi. Exigim, senzillament, fent-nos portaveus dels principis que més bé assenyalen el progrés de la humanitat, ser reconeguts com un poble normal dintre de la Unió Europea i, d’acord amb les pautes establertes per les Nacions Unides, poder-nos organitzar com el poble català decideixi lliurement.

Som conscients que la veu de la societat civil ocupa un lloc diferent del que tenen els representants elegits al Parlament Europeu. I, a la vegada, som conscients també que la nostra veu és no tan sols complementària a la dels representants esmentats, sinó que també és un testimoni del que la gent pensa i expressa més enllà dels àmbits institucionals.

Constatem que el Parlament Europeu, format d’elegits que representen directament la societat en el seu conjunt, es demostra obert per resoldre problemes europeus que van més enllà dels interessos de cada un dels Estats constituïts. Així, per exemple, a fi de promoure el respecte degut als drets dels pobles, ha contribuït a solucionar els problemes de Macedònia i Kosovo amb el seu suport a l’accés d’ambdós a la categoria d’Estats. ¿No podria continuar per aquesta via en el cas del poble català i de tants altres pobles europeus que es troben objectivament en situacions semblants? El Parlament Europeu, si actués en aquest sentit, tindria no solament el suport del poble català, sinó que també s’adequaria més bé a la nova doctrina del dret a l’autodeterminació que les Nacions Unides han potenciat i aprofundit a través de diverses declaracions sobre els drets dels pobles.

Abans de posar punt final a aquest document, volem agrair-vos el vostre acolliment i la vostra atenció. Gosem demanar-vos que us convertiu no tan sols en dipositaris del que us exposem en aquest escrit, sinó també en mediadors efectius a fi que, al més aviat possible, la Unió Europea sigui del tot coherent i fidel, sense cap mena de fissura i discriminació, al seu objectiu de construir la Unió en la Diversitat.

Brussel·les, 5 de març del 2009

Ennom dels Deumil.cat

Espanya ja no ens funciona

Espanya ja no ens funciona. S'ha acabat, i ja no és només per una qüestió sentimental o històrica. És que no ens funciona. És que d'aquí a 2 dies ens negaran el finançament i d'aquí a 4 qualsevol estatus digne per la via de retallar un Estatut que fins i tot el Parlament espanyol va aprovar. Que no, que ja n'hi ha prou, que ho hem intentat de totes les maneres i no ens n'hem sortit mai, ni amb el PSOE ni amb el PP. Mai.

Vam avançar una mica mentre el nostre desert era tan gros que encara els espanyols es podien permetre deixar-nos avançar. Però quan a la fi han topat la seva idea d'Espanya i la nostra de Catalunya, tota possibilitat, fins i tot retòrica, s'ha acabat. És normal. Són incompatibles el lladre amb el robat, el botxí amb la víctima, l'ocupant i l'ocupat.

És normal. Conceptes com enfortir l'autogovern o el federalisme asimètric són de poble genèticament esclau que es pensa que no es mereix la llibertat. Només una persona que té genèticament interioritzat que és un esclau es nega a ell mateix la condició lliure: i busca excuses asimètriques i enfortides.

L'afegida urgència de la crisi econòmica, i una Espanya que s'ensorra devorada per la mediocritat i la corrupció, escenifiquen amb més claredat encara que la llibertat és l'única via que ens queda, encara que només sigui perquè totes les altres són ja vies mortes. Que un no defensi per principi la seva llibertat i la del seu lloc, sempre m'ha semblat indigne. Que un no defensi la seva més estricta supervivència em sembla directament idiota. Vull dir que pensa bé el que a partir d'ara dius.

Perquè sempre és lamentable que es dubti dels teus principis, però sobretot a partir d'una certa edat, és horrorós que es dubti de la teva intel·ligència.

Salvador Sostres

La necessitat d'"internacionalitzar el conflicte català"

Els organitzadors de la manifestació que el diumenge 7 de març vol portar 10.000 catalans a Brussel·les en favor de l'autodeterminació nacional han volgut sortir al pas de les declaracions de diversos eurodiputats –Raimon Obiols, del PSC, Ignasi Guardans, de CiU i alejo Vidal-Quadras, del PP– contràries a la convocatòria. El Consell de Deumil.cat ha expressat, per mitjà d'un comunicat públic, la necessitat que s'obri "un debat obert i sincer" sobre el dret a l'autodeterminació i que les posicions expressades per alguns eurodiputats "no fan sinó reafirmar" els objectius de la manifestació.
Així mateix, l'organització de la manifestació convida els parlamentaris catalans a Europa a assistir a la recepció que un grup d'eurodiputats oferirà a una delegació dels manifestants al Parlament Europeu, en el transcurs de la qual es farà lliurament de la carta-manifest de la marxa.
Membres de Deumil.cat han insistit també ha remarcar que han rebut el suport d'eurodiputats com Raül romeva, d'ICV i d'exeuroparlamentaris com Bernat Joan, d'ERC. Les mateixes fonts també han agraït el suport de candidats a les pròximes eleccions com Oriol Junqueras, d'ERC, que hi serà present, o de Ramon Tremosa, de CiU, tot i que en aquest cas s'han mostrat "estranyades pel seu tímid suport". Pel que fa a les declaracions contràries a la marxa, asseguren que "el fet que determinats eurodiputats en parlin ja és un èxit" i insisteixen que el principal objectiu de la campanya Deumil a Brussel·les és "internacionalitzar el conflicte català".

AVUI.cat