Plana personal de Jaume Massanés i Papell

La 'immaduresa' de Joana Ortega

2012-01-26T09:47:00.002+01:00

Hi ha molts nervis entre bona part de la classe política catalana pel referèndum per la independència que Escòcia celebrarà ben aviat. Molts nervis. Nervis, perquè intueixen l'enorme repercussió que això tindrà a Europa; nervis, perquè saben que suposarà una extraordinària transfusió d'autoestima per a Catalunya; i nervis, perquè temen que el fet en si mateix els deixi en evidència. Per això hi ha partits que preguen perquè Londres posi força pals a les rodes i que les coses no surtin bé. D'aquesta manera, l'espanyolisme podria justificar la seva guerra bruta amb la guerra bruta anglesa i el catalanisme poruc podria tenir l'excusa perfecte per romandre abraçat al fre de mà: "Ho veieu com n'és, de difícil? A nosaltres ja ens agradaria, ja, però ara no és el moment. D'aquí a cent anys en tornarem a parlar, eh?".

Davant d'aquest horitzó, Solidaritat Catalana ha fet molt bé d'interpel·lar el govern i de demanar-li que concreti en què consisteix l'anomenada transició nacional, sobretot tenint en compte que hi ha molts votants de Convergència que no estan gens d'acord amb la submissió del seu partit al PP i que senten enveja sana del Partit Nacional Escocès i del seu líder, Alex Salmond. D'acord amb això, i recuperant les recents conclusions de Jordi Pujol -"Residuals o independents?"- que parlen de la independència com a única sortida per a Catalunya, el diputat de Solidaritat Toni Strubell ha preguntat a la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica, per quina raó el govern s'abraça al Partit Popular, "un partit que vol liquidar trenta anys de vehicularitat educativa en la nostra llengua, un partit que no té cap interès ni a fer el corredor mediterrani ni a permetre un redreçament de la nostra economia i indústria". I li ha retret: "Estan venent la nostra nació a aquells que porten trenta anys negant el nostre país. Catalunya retrocedeix en la seva presència internacional mentre que Escòcia ha fet un pas endavant per recuperar el seu lloc al món. A Escòcia creuen en el que estan fent. No podem ser menys que Escòcia".

La resposta de Joana Ortega és d'aquelles que produeixen vergonya aliena a qualsevol català que no tingui problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa. "El govern no ha de fer experiments, ha de ser rigorós i seriós", ha dit. I s'ha quedat tan tranquil·la, sense adonar-se que la seves paraules són insultants per al Partit Nacional Escocès. En només tretze mots, la vicepresidenta del govern de Catalunya s'ha burlat de la política nacional d'Escòcia, titllant-la de poc fiable, i ha menyspreat el seu primer ministre, Alex Salmond, qualificant-lo de poc rigorós. Déu n'hi do. Són declaracions impròpies d'una persona amb un càrrec institucional com el seu alhora que entelen la nostra relació amb un país amic. Tanmateix, no pou satisfeta amb això, ha reblat el clau qualificant els catalans d'"immadurs". "Catalunya no està prou madura" per a la independència, ha conclòs. És la manera que té la senyora Ortega de dir-nos que ella no és una catalana prou madura per ser independent. Necessita que el senyor Duran i Lleida li digui què ha de fer, la qual cosa ofereix un panorama força galdós, atès que el senyor Duran ja fa temps que insisteix que ell tampoc no està prou madur per ser independent. D'això se'n diu una Unió d'immadurs.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Ja n'hi ha prou ¡¡

2012-01-19T20:29:00.002+01:00

Parlant clar

2012-01-14T22:19:00.001+01:00

Fragment d'una conferencia de Arcadi Oliveres

2012-01-05T19:35:00.002+01:00

Arcadi Oliveres / Fragmento de conferencia from ATTAC.TV on Vimeo.

Un polític gens polític, diu el que pensa, clar i català

2012-01-04T10:31:00.002+01:00

La victòria de Solidaritat

2012-01-03T10:04:00.001+01:00

La maniobra de Ciudadanos, d'impedir que al Parlament es puguin dir les coses pel seu nom per mitjà d'expressions com "Espanya en roba" o "espoliació fiscal", ha fet figa i l'independentisme, amb Solidaritat al capdavant, s'ha petat de riure. Aquesta derrota s'ha materialitzat quan la presidenta Núria de Gispert i la junta de portaveus, sempre tan hispanocèntrics i submisos, han hagut de fer marxa enrere i empassar-se la decisió anterior de prohibir els termes esmentats tot reconeixent que no es poden fer llistes d'expressions prohibides. D'aquesta manera, els nacionalistes espanyols s'han trobat que no sols no han aconseguit silenciar els diputats de Solidaritat sinó que l'expressió "Espanya ens roba" ja és en boca de tothom i no hi ha dia que no aparegui reproduïda en diversos mitjans de comunicació i en les xarxes socials. D'això se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

De fet, no sols Ciudadanos n'ha tornat esquilat. També ho ha fet el PSOE de Catalunya, que, com a força espanyolista que és, li va fer costat a porta tancada a l'hora d'evitar que els catalans siguem conscients del robatori ferotge i insostenible de què som víctimes per part d'Espanya. Aquests dos partits saben prou bé que la ignorància fa feble i submisa la gent mentre que el coneixement l'enforteix i la fa irreductible. Per això van posar tantes il·lusions en el seu intent de prohibir que es pogués parlar clar i català en els plens del Parlament. Però la prohibició ja s'ha vist que era impossible. D'una banda, perquè només un règim totalitari elabora llistes sobre el que es pot dir i el que no es pot dir; i de l'altra, perquè la veritat és com l'aigua, que sempre troba la manera d'eixir. I la veritat és aquesta: Espanya roba a Catalunya 22.000 milions d'euros anuals, Espanya empobreix Catalunya en tots els àmbits de la vida, Espanya espolia sistemàticament el patrimoni artístic i documental de Catalunya, Espanya utilitza Catalunya per atribuir-se noms i valors culturals catalans i projectar-se internacionalment, Espanya s'apropia dels èxits de l'esport català per a comptabilitzar-los com a propis, Espanya ha desplegat una ofensiva a l'escola per anorrear definitivament la llengua catalana...

Per sort, però, a desgrat de l'espanyolisme de dretes i d'esquerres, la consciència d'aquesta realitat creix per moments entre els catalans i dinamita l'ambigüitat en què s'han refugiat els immobilistes tots aquests anys. Arriba l'hora de la veritat i ja no hi ha llicència per a la màscara. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra, o s'és amic de la llibertat o se n'és enemic. En definitiva, o s'opta per l'Estat propi o s'opta per la desaparició de la nació catalana. Sense màscares tot és més fàcil i el rostre dels representants de l'autoodi queda al descobert. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que Ciudadanos hagi reaccionat amb tanta ràbia davant la rectificació de Núria de Gispert i que hagi evocat el Ku Klux Klan. Es nota que coneixen bé els fonaments ideològics d'aquella secta que propugna la supremacia blanca als Estats Units. Ells, per la seva banda, propugnen la supremacia espanyola a Catalunya. Tenint en compte el seu nivell d'autoodi, per tant, sembla obvi que si fossin negres serien del Ku Klux Klan.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

M'agradaria que compartissis el meu desig

2011-12-31T13:24:00.002+01:00

Avançant cap a l'exercici del Dret de Decidir

2011-12-24T07:52:00.002+01:00

El nou ministre “català” va fer empresonar sis persones per haver portat una pancarta que deia “independència”

2011-12-22T19:34:00.000+01:00

El nou ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Diaz, a qui els mitjans de comunicació qualifiquen de “català” sense que ho sigui, va fer empresonar sis independentistes per haver portat una pancarta en la qual es llegia “Independència”. Els fets van passar el 1982, quan l’espanyol Fernández Diaz era governador civil de Barcelona. Els detinguts Carles Castellanos i Ramon Pelegrí van ingressar a la presó de la Model; i les detingudes Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Mait Carrasco a la presó la Trinitat de Barcelona.

somnoticia.cat

Error històric o traïció

2011-12-22T11:13:00.002+01:00

¡Felices Fiestas!'. Aquest és el títol de la col·laboració setmanal que el cap d’un dels bufets d’advocats més importants de l’Estat, Miquel Roca, fa al diari La Vanguardia on, a l’estil d’un entrenador personal de baix pressupost, vol fer-nos superar la crisi que patim la majoria de ciutadans, a base de frases boniques.

Ben mirat, i sense ànim de faltar, l’article no diu res, i l’escriu un dels homes amb més responsabilitat en els primers anys de la democràcia, pare de la constitució, portaveu de l’influent 'minoria catalana' a Madrid durant molts anys, i que avui lidera una important empresa amb influencia en molts dels negocis que tenen lloc a l’Estat.

Ho escriu segurament l’home que va fer un dels principals errors de negociació en els inicis de la democràcia a Espanya i que avui, en plena crisi econòmica, ens en ressentim doblement: la renuncia al concert econòmic que defensava el Dr. Trias Fargas. Podem dir que aquesta decisió s’ha convertit en un dels greus errors de la nostra història. Cal recordar que el portaveu del PNB, que aleshores era Marcos Vizcaya, li va dir que si Catalunya ho demanava en aquell moment, Espanya cediria i li donaria. Ho confirma el mateix Xabier Arzalluz, president del PNB, en les seves memòries.

Avui no podem tornar enrere. Miquel Roca va deixar la política per fer fortuna, i molta, a la vida privada, lamentablement Catalunya s’ha quedat sense la seva fortuna i pateix avui un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros l’any. Segurament molts encara esperem un article, no com el d’avui, sinó un dedicat a explicar aquell error que ens tocarà pagar durant mols anys.

directe.cat

La crisi excusa recentralitzadora

2011-12-07T07:24:00.001+01:00

A Catalunya sempre se li aplica la llei de l’embut. Ho dic en aquests temes, perquè, pel que sembla, el nostre Parlament considera que l’expressió “espoli fiscal” és ofensiva. I no m’agradaria molestar a ningú i menys encara a l’augusta institució on figura que hi rau la representació popular ni que sigui en versió fraccionària. Per tant, en lloc de denunciar l’espoli tributari del qual en som víctimes, optaré per guardar silenci que se m’exigeix i fingiré que és més greu i perjudicial per a la convivència el fet de protestar contra una injustícia permanent que no pas cometre-la: que és el que ens passa quan, des de les més altes instàncies polítiques, se’ns diu que hem de parlar com “the uncle Tom”. Així, doncs, és amb la gorra a les mans i amb actitud reverencial i submisa, que ens hem d’adreçar als qui ens apliquen un excés de solidaritat sempre unidireccional. Les paraules han de ser curosament triades a fi de no ferir la fina sensibilitat dels receptors d’ajuts que, tot comptat i debatut, al final fan que el donant sigui més pobre que el beneficiari i això a perpetuïtat. No per a respondre a una catàstrofe, ni per valor a unes quantitats limitades, tant en la xifra com en el temps, a Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional ha marcat com a aportació màxima un nivell del 40% del PIB, és a dir, una quantitat dues vegades i mitja a la que s’imposa en detriment de Catalunya. I, a més a més, amb xifres elaborades amb metodologia madrilenya, un procediment que considera la recaptació de la zona de la capital la facturació de qualsevol domiciliació d’una empresa del seu territori. Per exemple, consta com a tributació madrilenya el rebut d’ENDESA que supera a Catalunya el 40% del total, però ho ingressa tot a Madrid, un territori on ves per on no hi té clients.

Tot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc). Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100 persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no. En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.

No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90 estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros, Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del Mediterrani i sense ampla de via europea.

A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són, doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com, al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives, que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides, coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.

D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran (Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci, oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país. L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008 va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc, es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.

Francesc Sanuy
elSingulardigital.cat

La censura espanyola sobre la descoberta d'Amèrica

2011-12-01T13:40:00.001+01:00

En Jordi Bilbeny és un historiador que té el costum de dir coses que no agraden a molta gent. Les diu amb arguments, sense estirabots ni desqualificacions de ningú, però tenen tanta força i són tan transcendents que incomoden o irriten molts catalans amb la cua de palla. El rebuig a Bilbeny té arrels diverses, però. N'hi ha que el rebutgen pel seu independentisme desacomplexat i gens submís amb la disciplina de cap partit; n'hi ha d'altres que el menyspreen perquè troben que fer-li cas els obligaria a replantejar-se determinats elements de la nostra història i ui!, ves, quina mandra; i n'hi ha que l'odien perquè se senten qüestionats i posats en evidència com a conformistes i transmissors d'una mentida flagrant que, oficialitzada pel poder, fa segles que ens és imposada com a veritat absoluta.

Però Bilbeny, que és bastant més intel·ligent que molts dels seus detractors, no accepta aquella màxima dels immobilistes segons la qual "La realitat és com és i l'hem d'acceptar, ens agradi o no ens agradi". Ni els passa pel cap, a aquesta gent, que la realitat subordinada als afers humans no ha fet altra cosa que canviar constantment al llarg de la història gràcies a la voluntat d'homes i dones que, com en Bilbeny, s'han negat a combregar amb rodes de molí. I, en aquest sentit, les investigacions sobre l'espanyolització de la descoberta catalana d'Amèrica, per part d'aquest historiador, mostren la manipulació que han sofert tant els fets i les dades com els noms dels protagonistes, alhora que despullen l'ancestral catalanofòbia dels nostres veïns.

Aquests són extractes del seu llibre El dit d'En Colom. Catalunya, l'imperi i la primera colonització americana (1492-1520):

"El procediment emprat pels censors a fi de canviar els noms dels fills d'En Colom és, doncs, molt senzill de copsar. Si l'Almirall havia tingut un fill a Portugal, aquest no podia ser En Diego, sobre el qual ja es tenia, atesa la seva edat, prou coneixements; però sobretot, perquè -com que sovint els censors han canviat el nom de 'Catalunya' pel de 'Portugal', el de 'rei de Catalunya' pel de 'rei de Portugal' o el de 'catalans' pel de 'portuguesos'-, en viure aquest Jaume [Diego, en espanyol] ja a Catalunya, l'havien de fer viure també a Portugal. I l'única manera de fer concordar els fets era fent-lo néixer, alhora, a Portugal."

"Tenim, per tant, una visió molt diferent a la que la història oficial ens ha vingut venent d'un Descobridor mig analfabet, fill de teixidors humils, sense cap rang social, allunyat de la mar, de les ciències nàutiques i dels alts afers diplomàtics. Els Colom de Barcelona són polítics, militars, religiosos, humanistes, economistes, cosmògrafs, comerciants, navegants, nobles, cortesans. Exactament els mateixos oficis i títols que tenen tants els parents del Descobridor com ell mateix."

"En el tercer viatge, fet el 1498, per exemple, anota: 'Fins al golf que jo vaig dir, el qual vaig anomenar de les Perles, són 68 llegües de 4 milles cadascuna, com acostumem a la mar'. És a dir, que per En Colom, comptar amb llegües de 4 milles era un vell costum mariner, que només podia haver adquirit de la ciència nàutica catalana, perquè era l'única que l'emprava."

"Cal tenir present, d'antuvi, que a ran de la descoberta del Nou Món, els Reis Catòlics li van concedir el càrrec de virrei. Aquest és un títol exclusiu dels Estats de la Monarquia Catalana, que al segle XV era inexistent a Castella. [...] I en Vicens i Vives ha assenyalat que 'ni amb la més absoluta candidesa es poden admetre virreis a la Castella del segle XV'."

En Jordi Bilbeny pertany a aquella mena de persones condemnades a patir el menysteniment dels seus contemporanis i a no veure mai reconeguda la seva tasca, però a les quals el temps acaba fent justícia i valorant en altíssima mesura la noblesa de l'esforç que van realitzar i el llegat que ens han deixat. És la norma no escrita que sovint acompanya els qui dediquen la seva vida a la recerca de la veritat. Llegiu-lo, us enriquireu.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Una democràcia tarada d’origen

2011-11-27T18:46:00.001+01:00

El New York Times acaba de descobrir la sopa d’all. Fa uns dies, assenyalava la dubtosa qualitat de la democràcia espanyola. És recent però ja s’ha fet vella, deia. És una partitocràcia. Hi ha una creixent desconfiança en el sistema, especialment entre els joves. Res de nou. Sempre ha estat així. No és quëstió de l’edat. No ha empitjorat amb els anys. Ja va nèixer tarada, aquesta democràcia. Esgarrada, amb mancances físiques i morals. Però si ho diu un prestigiós diari nordamericà, potser hi haurà més gent que es prendrà seriosament l’anàlisi crític que molts han fet des del principi.

El sistema postfranquista espanyol sempre ha estat una partitocràcia, amb lleis que eliminen la pluralitat política en favor del bipartidisme. Sempre ha estat excloent, partint dels pactes transicionals que van reduir i limitar l’espectre ideològic públic, i la varietat crítica d’opcions i projectes de futur pel país. Sempre ha generat desconfiança entre molts sectors joves, i no tant joves, en sectors que no han volgut participar del pastís del repartiment de poder i privilegis. Sempre hi ha hagut ciutadans que s’han mantingut crítics i atents a la deriva del sistema. De retruc, l’establishment (i amb una gran responsabilitat dels intel·lectuls orgànics de partits i mitjans) ha fet mans i mànegues per a silenciar o marginar la dissidència. I, quan s’ha vist desbordat, ha reaccionat amb fúria i intolerància, com han fet molts amb el 15-M i totes les altres veus tangents i derivades, radicals o insobornables, que han anat sorgint o resorgint, darrerament.

La gravetat i els efectes de la crisi han il·luminat el panorama. Sembla que molts ara s’adonen del frau. Han sorgit noves formes de crítica i de protesta. És trist, però, que la crítica i la dissidència o, fins i tot, la denúncia en veu alta de les perversions del sistema, aparegui quan se’n resenteix la butxaca o el lloc de treball. Hi ha bona part de responsabilitat ciutadana en l’acceptació d’aquest sistema. Ja sigui com a mal menor, per submissió i conformisme, o per que mentre els anessin bé les coses a ells, els importava un rava la resta. L’herència ideològica i sentimental del franquisme és encara molt present. El 20-N és l’aniversari de la mort de Durruti. Què ha passat en tots aquest anys per a què bona part de la classe treballadora voti partits que van contra els seus interessos?

Recomano la lectura de “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico” (Blaklist), en una excel·lent edició crítica de l’historiador Xavier Díez. Un recull de les veus silenciades i marginades de la transició. L’estat actual de fracàs democràtic ja s’intuïa en aquest textos, publicats entre 1970 i 1979. La revista i l’editorial van ser fonamentals durant al franquisme, però la seva heterodoxia, independència i lllibertat d’opinió van començar a ser molestes en consolidar-se el pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. I se’ls va marginar fins a l’ofec. Molts dels autors, avui, han connectat amb els indignats.

Són escrits rigorosos i coherents d’una gran vigència avui pel retorn del PP, i la desafecció a un sistema que ha generat un 46’2% d’atur jovenil. Un exemple: “Quien amnistiará al amnistiador?” (1975) de Joan Martínez Alier, crítica al que quallaria en la llei d’amnistia del 1977, una llei d’impunitat pels franquistes amb el vistiplau de PSOE, PCE, CiU i PNB. La base per la política d’oblit i desmemòria, queavui impossibilita investigar què ha passat amb els 140.000 desapareguts. Al marge del relat oficial elaborat per Victòria Prego i altres, aquests textos aporten dades interessants sobre l’aristocràcia bancària o els grups de pressió economica, entre altres coses.

Xavier Díez ho sintetitza molt bé: “El franquisme va funcionar com un estat autoritari que permetia mantenir un statu quo invariable en els equilibris de poder tradicionals. La transició va fracassar estrepitosament, com ho va fer en el seu moment la Segona República, a l’hora de resoldre els tres grans problemes espanyols: cultura democràtica feble, desigualtats socials insuportables, incapacitat de resoldre les contradiccions nacionals internes. El desequilibri del poder a l’hora de construir el règim actual, va servir per ajornar la resolució dels tres reptes fins a les calendes gregues”.

xavier.montanya@partal.cat

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

2011-11-17T09:40:00.001+01:00

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

www.victoralexandre.cat

Les retallades han de començar eliminant la monarquia

2011-10-29T11:17:00.001+01:00

"L'aposta perdedora"

2011-10-26T19:04:00.000+01:00

Malgrat que Alfred Bosch, cap de llista d'ERC a les properes eleccions espanyoles, va qualificar el pacte fiscal d'"aposta perdedora", val a dir que aquest és el projecte estrella d'ERC per a les esmentades eleccions i, en un exemple més de desorientació i d'esquizofrènia política, l'eix principal a través del qual el partit presidit per Oriol Junqueras pensa bastir els ponts d'aproximació a CiU. La construcció del pol independentista i l'estratègia d'obrir un conflicte polític democràtic a l'Estat espanyol queda, doncs, novament desplaçada a ERC en favor d'erigir-se com a crossa de l'ordre autonòmic, abans sota l'aixopluc ideològic de les polítiques socials del PSC i del tripartit i ara amb l'esquer d'una reforma del sistema de finançament com la que perfilen des del Palau de la Generalitat.

Treure's del barret una nova excusa per no avançar de forma manifesta cap a un procés d'emancipació nacional no és, malauradament, exclusiu dels actors polítics. També Òmnium Cultural, després d'esdevenir la punta de llança contra la sentència de l'Estatut i de suportar les agressions contra la llengua catalana per part de les instàncies judicials espanyoles (amb injúries de grups feixistes incloses, com les que es van perpetrar el passat cap de setmana), no planteja cap altre full de ruta que la unitat de les forces polítiques per aconseguir el concert econòmic, tal com es va desprendre dels actes de celebració del cinquantè aniversari de l'entitat aquest estiu.

Resulta meravellosa la capacitat que té un gran sector del catalanisme per parapetar-se en l'autoengany i caure una vegada i una altra en els mateixos errors. Continuarem sense fer cap pas endavant en termes de sobirania perquè ara mateix, ben bé en els orígens del plantejament de la contesa (centrada avui en el "pacte fiscal en la línia del concert") ens trobem davant dels mateixos paràmetres perdedors que han caracteritzat la política catalana almenys des de la darrera legislatura presidida per Jordi Pujol.

I és que el procés que estem vivint aquests dies en relació al pacte fiscal, la iniciativa del govern i l'informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics, la comissió en el Parlament i la construcció d'un consens mantenen una inquietant analogia amb el procés de reforma de l'Estatut que, com se sap, va acabar laminat a Madrid durant la seva aprovació per les Corts Generals i rematat en els seus punts bàsics en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Per si algú no ho recorda, també durant la ponència de reforma estatutària s'havien considerat els informes de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dictaminaven la constitucionalitat de la proposta, un parer jurídic que ja vam veure quin respecte va merèixer davant de la jurisdicció constitucional espanyola.

Sóc dels que pensen que precisament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impedeix que Catalunya disposi d'un sistema de finançament singular al marge del règim comú, similar al concert econòmic del País Basc i Navarra, i negociat bilateralment amb l'Estat. Així em sembla que queda clar d'una lectura atenta del fonament jurídic 10 de la citada sentència sobre la impossibilitat d'apel·lar als drets històrics vinculats a la disposició addicional primera de la Constitució per reformar el sistema de finançament (l'ancoratge constitucional del concert basc i del navarrès) i dels fonaments jurídics 130 i següents que podrien impedir una reforma de la LOFCA en el sentit d'exceptuar Catalunya del règim comú.

Com que encara que hi hagués un remot pacte polític la reforma de la LOFCA acordada acabaria al Tribunal Constitucional, el qual aplicaria la seva jurisprudència, les aspiracions catalanes només tindrien alguna possibilitat de prosperar sota reforma constitucional. I ja hem vist que l'Estat espanyol només reforma la seva Constitució per perpetuar el dèficit fiscal que dessagna Catalunya però no pas per satisfer les demandes de justícia de les nacions perifèriques l'existència de les quals, per cert, també es troba negada des del mateix text constitucional.

CiU, doncs, ara estintolada per ERC, es disposa a arrossegar el país a una altra saga de fantasia política i jurídica que novament acabarà estavellada contra les roques de l'Espanya constitucional, aquesta vegada amb conseqüències molt més greus perquè l'escanyament econòmic derivat de la situació de dominació política està agreujant la crisi i rebentant la cohesió de la societat catalana. Continuar perdent el temps per por de no afrontar el repte polític veritable conduirà l'autogovern i el nostre teixit econòmic a una fase terminal.

Almenys la reforma estatutària va tenir la virtut de conscienciar una majoria creixent de la societat catalana sobre la impossibilitat de reformar Espanya i de constatar que només a través de l'estat propi hi ha alguna possibilitat de sobreviure com a nació. El creixement de la majoria independentista ja es va produir després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, no cal repetir un procés que, probablement, culmini amb la creació d'una altra majoria: la que estimi la incompetència suprema dels governants que, en la seva ceguesa i en la seva covardia, ens han portat a un desastre encara pitjor.

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

El Punt Avui. Edició Nacional 26-10-2011 Pàgina 20

Creix el suport a la independència de Catalunya

2011-10-25T16:24:00.001+01:00

Creix el suport a la independència de Catalunya, segons l'enquesta del CEO

La intenció de vot de cara a les eleccions generals mostren una victòria de CiU en territori català, tot i que la formació ha perdut 0,3 punts respecte l'últim baròmetre. Les xifres reflecteixen una gran davallada del PSC que es quedaria amb el 16,3% dels vots, quan a les eleccions del març del 2008 va aconseguir més del 45%

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) mostra un augment dels partidaris de la independència de Catalunya. Si demà hi hagués un referèndum, el 45,4% dels enquestats votaria a favor de la independència, mentre que el 24,7% s'hi oposarien i el 23,8% optaria per l'abstenció. Aquestes dades suposen un increment del "sí" de dos punts i mig respecte a l'última enquesta del CEO. En aquest baròmetre, també es reflecteix que el 75% dels catalans donen suport al concert econòmic.

A menys d'un mes de les eleccions generals, l'enquesta del CEO també mostra la intenció de vot al territori català. CiU seria la força més votada amb un 22,6%, tot i que perd 0,3 punts respecte a l'última enquesta. Ara bé, la major caiguda la patiria el PSC, que es quedaria amb el 16,3% dels vots, gairebé dos punts menys que l'últim baròmetre i molt menys que el seu resultat a les eleccions del març del 2008, quan va aconseguir el 45,39%. La coalició independentista formada per ERC i Reagrupament és la que surt millor parada de l'enquesta del CEO, ja que augmenta la intenció de vot 1,8 punts fins assumir el 5% dels vots. Pel que fa a ICV, millora el seus resultats en comparació als comicis del 2008, però baixa una mica en comparació a l'últim baròmetre.

Respecte a la valoració dels líders, el candidat de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, és el més valorat amb un 5,81. El segueixen el president de la Generalitat, Artur Mas, i el nou president d'ERC, Oriol Junqueras. Els polítics menys valorats a Catalunya, segons els enquestats pel CEO, són Alícia Sánchez-Camacho (PP) i Albert Rivera.
http://www.eltriangle.eu/cat/

Perquè ens volen enganyar ?

2011-10-19T18:16:00.001+01:00

Com és possible que hi hagi quitingui el desvergonyiment de voler-nos fer creure encara en un pacte fiscal (recordemque abans de les eleccions li deien concert econòmic) amb l'Espanya, quan ensmuny fins l'última gota, espoliant-nos constantment?

Algú és tant babau que s'ho creu?Algú pot creure que Espanya ho acceptarà quan tan PSOE com PP ja han dit que noés possible? No recordem el que va passar amb l'estatut ? Llavors, per quèalguns partits catalans segueixen amb aquesta comèdia?

Doncs, molt senzill, perquè notenen dignitat nacional ni coratge perenfrontar la tossuda realitat.

Si volem una Catalunya millorpels nostres fills, amb bones escoles i universitats públiques, centres d’investigacióavançats, una sanitat pública de qualitat, bons serveis socials, jubilacionssuficients,... i pagar uns impostos justos, necessitem gestionar els que paguem,cosa que només serà possible si tenim un Estat propi, i això els hi fa por, jaque s’hi juguen molts interessos.

Segur que ja tenen preparadal’estratègia per a transformar el fracàs en un èxit. Negociaran (és un dir) amb el proper govern espanyol unesengrunes i després diran tant cofois que han aconseguit el millor finançament que maiha tingut Catalunya.

El més trist és que moltscatalans abaixaran el cap i es deixaran enganyar un altre cop.

Què més cal per què reaccionemcom a poble?

Jaume Massanés i Papell

http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/67903.htm

A Andalusia i Extremadura molta gent no treballa...però cobra

2011-10-16T16:38:00.004+01:00

A les zones rurals d’Andalusia i Extremadura molta gent no treballa. Una part de la població viu de l’anomenat PER (Pla d’Ocupació Rural). Solidaritat entre “regions”?. No, espoliació d’una nació per a que una altra visqui sense treballar.

El sistema funciona a la perfecció. Cada “jornalero” ha de fer veure que ha treballat només 35 jorns al camp. Aquestes “peonadas” amb el segell agrari són suficients per cobrar cada mes 420 €. Durant mig any si ets menor de 45. Si ets major l’ajuda és per tot l’any. Com 35 jorns eren molts el govern del PSOE les ha reduït a 20 l’any 2010. Treballant 20 dies cobren 6 mesos!. Es dona la circumstància que a Huelva o Almeria hi ha un excés de feina al camp. A ningú, però, se li acut que els beneficiaris del PER vagin a fer-la. Cobren per no treballar i es contracta treballadors immigrants per fer la feina que els andalusos no volen fer.

Com va denunciar un reportatge de TVE, poc sospitosa de independentisme, el 80 % d’alguns pobles cobra el PER, no trepitja mai el camp i, a més, treballa en negre. No aporten res a la seguretat social ni a la hisenda estatal, però sí tenen serveis mèdics i pensions. Cobren i no paguen. El frau és totalment organitzat: l’empresari agrari cobra 11 € per cada dia que certifica falsament que un individu ha treballat al camp. Segons CCOO hi ha 200.000 persones implicades en aquest immens frau anomenat PER.

El govern espanyol enlloc de combatre el frau l’ha ampliat. Ha creat el PROFEA un pla que substitueix els 35 jorns de treball al camp per 35 dies fent, o simulant fer, obres públiques pels ajuntaments. Això sí, els seus vots decideixen els membres del tribunal constitucional i del suprem. I és aquesta gent que decideix que Catalunya no és una nació, que el català no pot tenir cap preferència, que les seleccions nacionals catalanes són inviables o que la immersió no és legal. I que el concert econòmic és impossible.

http://utopiapossible.blogspot.com

Hissada de la bandera catalana

2011-10-15T13:04:00.001+01:00

ACTE SOLEMNE D'HISSADA DE LA BANDERA CATALANA EN COMMEMORACIÓ DEL 75è ANIVERSARI DE LA SEVA COL:LOCACIÓ PEL M.H.PRESIDENT COMPANYS AL CASTELL DE MONTJUÏC.

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
I la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu ...

Ventura Gassol 1940

Patirem. I molt

2011-10-08T16:58:00.001+01:00

Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vulldir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara.Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificaràl’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment,només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix laintensitat.

Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat–només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara mésgros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón hanegat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic pernegar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitatde retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, osi és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyolestà preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraulesde dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposarl’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinçaPSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des del’intent de genocidi franquista.

La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, éssobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a laprovocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblantque tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civilsobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust enencendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüènciesdramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcionsimparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classepolítica s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratgeque el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat depeus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i nopodrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensionsincommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o AntoniCastells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, perla seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podemoblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La granincògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?

La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament mésgran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordatpel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccionsamb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de moltmés abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat aCatalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.

Salvador Cardús

La retallada espanyola: 22.000 milions

2011-10-05T14:54:00.001+01:00

"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"

Víctor Alexandre

Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?

És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això, però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de l’estat en què ens trobem.

Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000 per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes. Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi que ens volen enviar “a galeres”.

Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes –en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat. Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es diu Estat propi.

La PDD dona suport al Manifest per una Candidatura Unitària Independentista Catalana

2011-10-01T10:32:00.001+01:00

Balances fiscals a altres països

2011-09-23T15:55:00.000+01:00

Corredor mediterrani

2011-09-23T15:52:00.002+01:00

Dèficit fiscal Català

2011-09-23T15:49:00.003+01:00

Entrevista a Alfons López Tena a Els Matins de TV3 (20/09/2011)

2011-09-20T20:32:00.002+01:00

Parlament durant la Diada a Sant Cugat del Vallès

2011-09-11T17:28:00.001+01:00

Ara fa pocs dies, a lacapella ardent, instal·lada al Parlament de Catalunya amb la despullad'Heribert Barrera, li preguntaven a unasenyora com el definiria com a polític, la resposta va ser ràpida i contundent:

“Una persona que va anteposar els interessos deCatalunya per davant dels interessos del seu propi partit”

Aquesta és la reflexió que exigimals partits independentistes catalans que es presentaran a les eleccions espanyolesdel 20 de novembre i a les del nostre Parlament a l’any 2014. Volem unitat d’acció per una Catalunya lliure i sobirana.

Volem unitat, generositat, coratge i compromís.No volem egoismes, niestratègies a veure qui treu més vots inútils, si....si inútils si no van junts,ni fer-se travetes uns als altres, ni qui portar la barretina més gran.

Es la última oportunitat que us dona la societat civilcatalana, cada vegada més sensibilitzada i atenció, us puc assegurar cadavagada més organitzada. No dubteu que, o vosaltresfeu el canvi o el poble us canviarà ¡¡

També encoratjo, a aquells catalans encaratremolosos, desprès de tres cents anys i que en tenen prou en dir-se catalanistes i nacionalistes, a no deixar-se ensarronar per polítics de saló quesegueixen fent la viu viu.

Com deia el Francesc Macià:
Elseny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per taparcovardies.

Ara és l'hora, catalans ¡¡

Visca Catalunya lliure ¡¡

Jaume Massanés i Papell

Capítol 0. CATALUNYA 7è. ESTAT DE LA UE. Fundació Catalunya Estat

2011-09-09T10:29:00.000+01:00

Declaració Fundacional aprovada a la Conferència Nacional per l'Estat propi.

2011-09-06T15:28:00.003+01:00

El ridícul de Duran, o CiU contra les cordes

2011-09-05T07:23:00.002+01:00

Quines vint-i-quatre hores! Ahir vam viure un dia que segurament la història servarà. De primer, al matí, l'esperpèntica votació de la reforma de la constitució espanyola, i al vespre, la pressió contra la llengua a l'escola que va obligar la consellera Rigau a eixir a la palestra. Espanya ataca i ataca de valent i CiU es troba literalment contra les cordes. Quin hivern més apassionant que ens espera!

És una evidència que la base de CiU s'ha mogut en massa cap a l'independentisme. No ho és tant que s'hi haja mogut la cúpula, que de moment es limita a fer declaracions i a picar l'ullet. Ara, vistes les coses que vam veure ahir, ja cal que vagen pensant què compten fer, perquè Espanya ha decidit de posar-los contra la paret, com uns pàries. A ells i al país sencer, és clar, però sobretot a ells.

I a vegades no saben encara ni com reaccionar. Duran i Lleida, per exemple, va perdre ahir una ocasió d'or. No sé pas si va actuar pensant en el lluïment personal o segons una tàctica declarada, però és difícil de fer més el ridícul. El PSOE i el PP han menystingut la resta de grups, especialment Convergència, en tot el procés que portava a aquesta ridícula reforma. I tanmateix CiU ha provat de pactar fins al darrer moment. Pactar què? Em fa l'efecte que tant era.

Ja em va estranyar prou que Duran no eixira a defensar la posició del seu grup. El fet solament podia tenir una lectura: que ell es reservàs una aparició d'últim moment per a anunciar un acord sobre qualsevol cosa, que l'aureolaria com un polític major, un estadista. I efectivament, al seu voltant varen començar a fer voltes, en ple hemicicle!, els enviats dels dos partits que maten l'autonomia, el consens i tot allò que calga, fent-li la gara-gara i cercant un gest positiu de CiU que alleujàs un poc aquesta barbaritat que ells sabien perfectament que cometien.

Van ser a punt d'aconseguir-ho, quan es va anunciar un petit acord en una transacció entre els partits espanyols i CiU. Ho van dir emocionats des de la trona i, quan ho acabaven de dir, el diputat Llamazares va objectar que no es podia votar perquè, com diu el reglament, la negativa d'un sol diputat bastava i ell s'hi negava. Gran! No ho sabia ningú a Convergència això? Ho ignorava Duran? El ridícul no podia ser més gros: Convergència es blegava en canvi d'una engruna secundària i, quan això ja era públic, resulta que la genuflexió no valia res. I Duran es quedava sense el minut de glòria. O pitjor encara...

Pitjor, perquè el cap de CiU al congrés es va alçar aleshores, visiblement enfadat, per exigir a Llamazares que explicàs si els diputats d'ERC (absents) compartien el gest. O siga que en el greu moment que els dos grans partits espanyols dinamitaven el pacte de la transició i enfonsaven una mica més l'autonomia, la seua preocupació no era de demostrar la dignitat que calia esperar, sinó portar la batalla a la politiqueta local, vejam si podia acusar els republicans de res.

Que retratat que ha quedat Duran en aquest procés i que urgent és que CiU pondere si un perfil com el seu li serà de gaire utilitat a Madrid. Veure al marcador electrònic de les Corts l'allau de llumenetes vermelles que el PSOE i el PP encenien unànimement contra les propostes de CiU era la millor impugnació de l'estil d'un home que s'ha quedat fora del temps. Al congrés espanyol CiU ja no serà mai allò que havia estat. Simplement perquè el PP i el PSOE l'han expulsat del pacte.

I com si ho tingueren preparat, perquè no en restaren dubtes encara faltava l'avís dels tribunals, que donen dos mesos a la Generalitat perquè suprimesca la immersió lingüística. A corre-cuita la consellera Rigau, una de les veus més sòlidament nacionalistes del govern, va haver d'improvisar una conferència de premsa per a dir la poca cosa que podia dir: que hi recorrerien i que esperaven convèncer els tribunals. O siga que res. La qüestió interessant, i em pose a comptar des d'avui, serà saber què faran o què diran d'ací a dos mesos quan els tribunals no els donen la raó i exigesquen la fi de l'escola catalana moderna. Fi de la comèdia.

Sé que molta gent de CiU que és conscient que hi ha en marxa un canvi històric. Espanya ha posat la proa contra nosaltres sense reserves i ben decididament, i en aquest embat la tradicional pirotècnia verbal convergent no serveix ni tan sols de passatemps. Per això, Espanya, literalment i conscientment, va posar ahir CiU contra la paret.

(PD. No fóra just d'eludir avui que a l'altre costat de la balança la reacció de #somescola, esdevinguda tendència dominant de Twitter, expressa allò que hi ha de bo i millor al país. Disposat a lluitar.)

director@vilaweb.cat

03.09.2011

Ni un pas enrere en la promoció del català com a única llengua vehicular a l'escola !!

2011-09-03T17:09:00.000+01:00

PDD

NI UN PAS ENRERE EN LA PROMOCIÓ DEL CATALÀ COM A ÚNICA LLENGUA VEHICULAR A L'ESCOLA!

2.08.2011

Somescola.cat denuncia la persecució del model lingüístic escolar a Catalunya

02-09-2011

La plataforma Somescola.cat rebutja la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte l’ús del castellà com a llengua vehicular a l’escola i lamenta que la justícia continuï avalant i donant cobertura a la persecució que un reduït nombre d’individus du a terme contra el model lingüístic escolar al nostre país. En aquest sentit, Somescola.cat denuncia l’actitud antidemocràtica i de manca de respecte d’aquest grup minoritari respecte el consens assolit per les grans majories socials en matèria de política lingüística.

Somescola.cat considera també que, malgrat que aquests individus estan fent un ús legítim del poder judicial, estan adoptant una actitud èticament reprovable per tal d’aconseguir objectius polítics que no tenen res a veure amb la convivència ni amb la cohesió social.

Somescola.cat espera que el govern català no faci ni un pas enrere
en la defensa del català com a llengua vehicular a l’escola i li demana que no cedeixi a la pressió política i judicial espanyola.

Somescola.cat va néixer fa 8 mesos amb la clara voluntat de plantar cara a aquest tipus de fets socials que denigren la qualitat democràtica de la nostra societat. La política lingüística de l’escola a Catalunya es decideix en el parlament, i no al carrer ni en els tribunals.

Somescola.cat reitera la seva voluntat de seguir fent pedagogia per explicar la necessitat de mantenir en vigor el model lingüístic escolar actual, així com també de combatre, amb la paraula i les idees, aquells intents d’erosionar un dels guanys més preuats de la nostra trajectòria democràtica recent.

Alhora, somescola.cat convida la societat catalana a afegir-se a la celebració dels actes que té previstos per al proper 26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües.

Per la convivència, el pluralisme i la democràcia, ni un pas enrere en la promoció del català com a única llengua vehicular a l’escola.

Llegeix més:Somescola.cat denuncia la persecució del model lingüístic escolar a Catalunya

Clam per una única candidatura independentista el 20-N

2011-08-30T14:15:00.003+01:00

Es tracta d’un manifest sorgit d'un grup de la xarxa social Facebook i compte de moment amb 1.467 adherits

http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

Un manifest que demana una candidatura independentista única a les properes eleccions espanyoles ha estat presentat aquest matí al Col•legi de Periodistes. Es tracta d’un moviment sorgit de la xarxa social Facebook i integrat originalment per unes 300 persones que van veure la necessitat de "posar-se dempeus i dir ja està bé".

A dia d'avui la pàgina té uns 1.400 adherits i reuneix gent de diferents formacions polítiques, encara que asseguren que "aquí tots som independentistes i no es parla ni de líders, ni sigles, ni estratègies partidistes".

La voluntat del moviment, després de la victòria de Bildu en les darreres eleccions “és agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir per Catalunya, i així aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi".

El manifest el faran arribar, abans del 20 de setembre, a les executives nacionals de la CUP, CDC, DCat, ERC, ICV-EUiA, RCat, SI i UDC. Després d’aquesta data asseguren que si no es fa res "la responsabilitat serà dels dirigents polítics".

En conclusió, la seva intenció és demanar als politics que "posin seny, ja que per sobre de qualsevol estratègia partidista hi ha el país".

elsingulardigital.cat

http://www.acn.cat/acn/630777/Politica/video/20-N-eleccions-manifest-candidatura-unitaria-independentista-Facebook.html

Barrera i Xirinacs, dos exemples a seguir

2011-08-28T12:24:00.001+01:00

Dempeus catalans ¡¡

2011-08-28T07:50:00.001+01:00

Tot sembla indicar que, si més no al territori del Principat, la majoria de la societat catalana ja és partidària de l'Estat propi. La recent enquesta del CEO, en línia amb altres d'anteriors com la publicada per la UOC, però sobretot la participació massiva en les diverses rondes de consultes populars, des d'aquella primera d'Arenys d'ara farà dos anys, i la manifestació històrica del 10 de juliol de l'any passat, apunten en aquest sentit. Els que hagueu viatjat per l'estranger aquest estiu, potser haureu comprovat amb joia, com m'ha passat a mi mateix, que l'independentisme i la pròpia existència de la Nació catalana no són, si més no a Europa, tan desconeguts com ho eren fa només uns quants anys.

No obstant, mentre la crisi i l'espoli estan conduint Catalunya a una situació límit, interessos partidistes i sobretot econòmics d'uns quants impedeixen dur la independència al cor del debat polític.

Mentre Espanya construeix i manté operatives infraestructures faraòniques, innecessàries i insostenibles tant econòmicament com mediambientalment, com ara línies d'alta velocitat absolutament deficitàries, o aeroports com els de Ciudad Real, Castelló o Osca, amb només 15 vols durant tot el juliol; a Catalunya es tanquen CAPs i serveis d'urgències, es redueixen places de docents a escoles i instituts, es desinverteix en cultura, se suprimeixen serveis de transport sanitari i d'extinció d'incendis, i es retallen els ajuts socials a les persones i famílies en risc d'exclusió i als emprenedors. En poques paraules : mentre Espanya continua amb el seu deliri al més pur estil Ceaucescu, Catalunya, pagant el beure, hipoteca el futur de totes i tots els catalans i catalanes.

Per si fos poc, les reiterades sentències del Tribunal Supremo acabaran -més d'hora que tard- fent forat al sistema d'immersió lingüística a les nostres escoles, amb una clara intenció de relegar el català a llengua residual a casa nostra. I per no estendre'm més acabaré citant l'últim atac del nacionalisme centralista espanyol contra la diversitat dels territoris de l'Estat, i de retruc i molt especialment contra Catalunya : el pacte per la reforma de la Constitució, que, com ningú no ignora, suposa l'anorreament de la sobirania fiscal dels governs autonòmics.

Fins i tot sense tot aquest reguitzell de greuges, dins l'Estat espanyol, Catalunya no podria decidir sobre temes cabdals com són la política impositiva, la immigració o la gestió de les infraestructures de titularitat estatal, com ferrocarrils, ports i aeroports.

Des d'aquesta conjuntura, aquest grup neix amb una única finalitat : FER POSSIBLE QUE TOTS I TOTES LES CATALANES I CATALANS QUE HO DESITGIN, DES DE LA PLURALITAT I EL RESPECTE, DECLAREM DE MANERA INDIVIDUAL I SENSE LA PARTICIPACIO DE CAP GRUP POLITIC, NI SIGLES NI MARQUES DE CAP TIPUS, LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA.

Només amb la manifestació ferma i inequívoca del nostre desig, expressat de manera cívica i ordenada, des de la més profunda convicció democràtica, des del civisme, però també des de la fermesa i l'exigència de ser escoltats per la nostra classe dirigent, per tal que la Independència de la nostra Nació sigui DE MANERA URGENT una realitat.

Vull acabar amb la primera estrofa de l'himne nacional hongarès, “nemzeti dál”, composat el 1848 per Sandor Petöfi, poeta i instigador de la revolta que conduí Hongria a la independència de l'imperi austríac. Una simple cançó que significà l'alçament de tot un poble, i que encara avui, després del tractat de Paris de 1920 que suposà la pèrdua del 60% del territori hongarès en favor d’altres estats, de l'ocupació nazi i soviètica, els hongaresos conserven com a himne.

Dempeus hongaresos!

La pàtria us crida!

Serem esclaus o serem lliures?

Heu de respondre a aquesta pregunta!

Al Déu del magiars

Preguem,

Preguem, que mai més, esclaus

tornem a ser.

Visca Catalunya lliure, 27 d’agost de 2011.

Toni Garcia

Grup " Declaració Cívica d’independència"

Manifest en defensa d'una candidatura unitària independentista

2011-08-24T06:51:00.002+01:00

El propassat 22 de maig de 2011 l'independentisme basc va aconseguir uns resultats electorals que ningú es podia imaginar: 953 regidors i el 30% de les alcaldies, convertint-se en la força política amb més representació als municipis bascos. Moltes han estat les circumstàncies d'aquest èxit, però sense cap mena de dubte la clau ha estat que per primer cop al País Basc diferents formacions de caire sobiranista han deixat enrere les seves diferències, han fet un pas endavant, i han presentat una candidatura independentista unitària, en favor de l'objectiu comú d'aconseguir la independència d'Euskal Herria.

Conscients de les diferències existents entre Catalunya i el País Basc pensem que s'ha d'agafar l'experiència de la unitat de l'independentisme basc com a exemple a seguir també a Catalunya, per tal d'aconseguir la unitat independentista, sense la qual ens serà impossible assolir l'Estat propi. És per això que les persones i entitats sotasignants fem arribar el següent manifest a les executives nacionals de Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

AFIRMEM:

1. Catalunya és una Nació espoliada per Espanya. Cada any més de 22.000 milions d'euros dels nostres impostos marxen de Catalunya cap a Espanya -en concepte de solidaritat-, i no tornen, representant un 10% del PIB català. Tal com han reconegut diversos economistes internacionals això és una situació injusta i insostenible que només ens porta a l'empobriment

2. Catalunya és una Nació amb història, cultura i llengua pròpies. La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 contra l'estatut del 2006 és un atac contra la voluntat majoritària del poble català, expressada democràticament en referèndum el 18 de juny de 2006, i és també la constatació de la manca de voluntat de l'estat espanyol de reconèixer els drets nacionals de Catalunya. Tot això evidencia que l'etapa autonomista s'ha esgotat, i ho avalen sentències posteriors del Tribunal Suprem, en aplicació de la sentència del TC, contra la llengua i cultura catalanes que fan pensar que en els propers anys viurem un període d'involució de la nostra autonomia i les nostres llibertats.

3. Catalunya mai ha renunciat al seu dret a l'autodeterminació. De l'enquesta del CEO del mes de juliol de 2011 es desprèn que amb un 70% de participació el 60% del catalans i catalanes votarien a favor de la independència de Catalunya. De la mateixa enquesta es desprèn que la majoria de catalans i catalanes creuen que la independència seria la solució als problemes econòmics i identitaris de Catalunya. El sentiment independentista és, per tant, majoritari a Catalunya.

4. Tot i que l'independentisme és majoritari a Catalunya aquesta majoria no es veu reflectida en l'actual arc parlamentari.

SUBRATLLEM:

1. El suport social de l'independentisme no es veurà mai representat políticament fins que els diferents partits de caire sobiranista no siguin capaços d'unir-se entre ells, amb l'únic objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. En política, la unió fa la força. La divisió dins de l'independentisme dispersa el vot i fa que aflori la sensació de “vot útil”, provocant que molts independentistes es decantin per votar opcions electorals més fortes -allunyades de l'independentisme-, fomenta l'abstenció i condueix Catalunya cap al bipartidisme.

DEMANEM:

1. Una gran coalició transversal formada per Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Democràcia Catalana (DCat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Iniciativa Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA), Reagrupament Independentista (RCat), Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC), amb l'objectiu d'assolir l'Estat propi.

2. L'inici immediat de converses entre les forces polítiques a les que va dirigit aquest manifest per tal d'assolir una candidatura independentista unitària de cara a les eleccions al Congrés dels Diputats del 20 de novembre de 2011.

3. Que pel bé de Catalunya cal que totes les forces polítiques implicades deixin enrere les seves diferències, treballin en allò que els uneix i siguin lleials a Catalunya. Caldrà ser generosos i fer renúncies, però si ens en sortim la terra serà lliure.

4. Que cada membre de la coalició decideixi internament els membres de les llistes electorals, i que posteriorment es pacti la llista final de la coalició entre els seus membres en funció de la representativitat de cada membre, respectant sempre el principi de generositat, per a que tots els membres de la coalició disposin de candidats amb possibilitats reals de ser elegits, la qual cosa garantirà la transversabilitat de la coalició.

5. Que en el cas del Parlament de Catalunya la llista es confeccioni en blocs de quinze candidats composats per representants de tots els partits integrants a la coalició en un ordre que caldrà definir en els acords previs.

6. Que es pacti un full de ruta cap a la independència, seriós, creïble i viable, fent servir l'actual marc legal, o superant-lo si és necessari. El compliment d'aquest full de ruta ha de ser la raó de ser de la coalició.

7. La missió de la coalició és la de governar per assolir l'Estat propi, i si això no és possible fer una oposició coherent amb la defensa dels interessos de Catalunya, però denunciant cada dia que la solució als problemes de Catalunya és la independència.

8. La reedició d'aquesta coalició en totes les futures fites electorals: Parlament Europeu, Congrés dels Diputats Espanyol, Parlament de Catalunya i Eleccions Municipals.

9. L'obertura de la coalició a partits de la Catalunya Nord, Illes Balears i País Valencià, i la col·laboració de la coalició en iniciatives similars que pugin sorgir en els territoris de parla catalana.

Visca Catalunya lliure!
http://www.manifest-candidatura-unitaria.cat/

El gran engany de CIU als seus votants.

2011-08-18T09:00:00.000+01:00

Les altres infraestructures

2011-08-17T06:58:00.000+01:00

Una cosa que em preocupa més que el pacte fiscal és la manca de formació nacional dels catalans. Tot i que mai no havíem parlat tan clarament d'independència, tot i que fins i tot CiU i el president Mas comencen a parlar-ne i a dir que la desitgen, en realitat encara hi ha molts catalans que coneixen molt poc dels nostre país, de la nostra història i dels objectius de construcció nacional que tenien molts dels catalans que ens han precedit. I no és qüestió d'enquestes i de majories més o menys àmplies. Guanyar un referèndum no és el problema, igual que el problema no és el que digui Espanya sobre el pacte fiscal que Mas vol proposar a Madrid.

El problema fonamental que tenim com a país és la manca de formació nacional del poble. És responsabilitat dels polítics preparar la gent per assolir els objectius nacionals, siguin els que siguin. Si no hi ha pedagogia, ensenyament, coneixement de la història, si no es dóna a conèixer la vida i l'obra dels catalans que més han contribuït a tirar endavant el país, si no formem quadres, directors generals competents, i un relat que defineixi els potencials d'una Catalunya Estat, sempre ens doblegaran i l'independentisme no assolirà els seus objectius.

Potser és el que volen els nostres dirigents. Em fa l'efecte que ens han tingut adormits durant 30 anys i que, encara avui, quan els abusos continuats d'Espanya han començat a despertar-nos, molts fan tot el possible perquè els únics canvis siguin verbals, estètics, retòrics. Amb les qüestions de país, els nostres dirigents actuen amb una doble moral que no acceptarien ben segur a la vida privada.

Un bon exemple del que intento explicar seria el Barça de Guardiola: es parla del Barça i s'espera que faci una temporada tan gloriosa com les anteriors. Tothom parla de l'equip i de Guardiola. Molt bé. Però ara imaginem-nos que Guardiola hagués de competir a la lliga sense fer una pretemporada com Déu mana; sense provar els nous jugadors, assajar noves tàctiques, sense fer un entrenament físic que permeti l'equip aguantar els partits sense trencar-se, sense cohesionar el grup.

Oi que si Guardiola s'omplís la boca de promeses però es passés l'estiu de vacances, sense fer la preparació necessària de l'equip, els resultats segurament no serien els mateixos? Doncs això és el que han fet durant 30 anys els nostres polítics. S'han embolicat amb la bandera i han parlat molt de la manca d'infraestructures de Catalunya. Han parlat de les infraestructures físiques: del tren, de l'aeroport, de les autopistes, però no de les intel·lectuals o espirituals, que són imprescindibles per poder aconseguir-les i treure'n un profit. Ens han mantingut en el més cruel dels infantilismes.

Els catalans no coneixem el que hem estat i ni tan sols coneixem la realitat del que ens està passant. Tenim inoculat el desig però no ens ajuden a assolir la maduresa necessària per aconseguir-lo.

Espanya no se'n surt, el café para todos (l'Estat de les autonomies) no s'aguanta. Aquesta tardor Alemanya decidirà i Catalunya tindrà una altra oportunitat. Preparem-nos per no desaprofitar-la.

Ramon Carner i Alivés
President del Cercle Català de Negocis

El poder de l'església catòlica, per fi algú que parla clar.

2011-08-13T08:42:00.000+01:00

Catalans, despertem ¡¡ CIU ens mena cap a la residualització

2011-08-11T08:03:00.000+01:00

L'any 1977 el 80% de vots que van obtenir els partits de l'Assemblea de Catalunya a les eleccions espanyoles van aconseguir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu President a l'exili.

Amb aquesta representació de la voluntat popular, els diputats i senadors catalans es van constituir en Assemblea de Parlamentaris i un milió de persones van sortir al carrer l'11 de Setembre. Per acabar amb l'espoli fiscal s'havia de repetir un fet tant espectacular, només invertint l'ordre. Ja es va celebrar la gran manifestació del 10 de Juliol de l'any passat; ara tocava convertir les eleccions espanyoles en un plebiscit contra la sentència del Tribunal Constitucional i l'espoli fiscal. Uns resultats electorals contundents amb aquest programa ens haurien immunitzat contra la majoria absoluta del Partit Popular perquè, sumada a la crisi del deute exterior, hauria generat una crisi d'Estat. El Regne d'Espanya s'estovaria perquè s'adonaria que Catalunya planteja un conflicte nacional, susceptible de ser plantejat d'acord amb el dret internacional vigent.

Però la direcció de Convergència i Unió no tingut el coratge necessari per afrontar aquesta crisi d'Estat. Tot el contrari, davant la crisi financera espanyola prioritza l'estabilitat del règim monàrquic a la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Per aquesta raó planteja les properes eleccions com si la sentència del Tribunal Constitucional no existís, com si fos possible obtenir un succedani de Concert Econòmic. Ignora deliberadament que el 89% del Parlament de Catalunya ja va proposar un sistema de finançament similar quan va aprovar l'Estatut de 2005. Amaga que va ser refusat tant pel PSOE com el PP en la campanya anticatalana de la tardor d'aquell any, la més dura des de la mort de Franco. També oculta que l'actual President de la Generalitat, Artur Mas, va pactar amb el President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, el sistema de finançament que tenim ara i que ha portat la Generalitat al llindar de la fallida i a les retallades pressupostàries.

El cap de llista de CiU ha encetat la precampanya presentant-se com un partit centrista que vol fer de partit frontissa per seguir amb la política de "peix al cove". Ha tret del bagul dels fracassos el lema de tornar a "ser decisius". Es dedica a demanar debats televisius amb el PP i el PSOE i suggereix un Govern PP-PSOE-PNV-CiU. És el mateix plantejament que ha fet que el Sr. Duran i Lleida en les dues anteriors eleccions i que van produir, els anys 2004 i 2008, els pitjors resultats electorals des de que Convergència i Unió es presenten plegades a les eleccions espanyoles. Amb aquesta estratègia el senyor Duran té molt bona imatge a les enquestes, però molt mals resultats a les urnes. Tant a Convergència com a Unió hi ha molts sobiranistes, però la seva capacitat per influir en la política real enfront de l'Estat espanyol és nul·la; es limiten a la retòrica patriòtica.

A l'hora de plantejar l'anomenat "pacte fiscal", els mateixos protagonistes de sempre, amb els mateixos plantejaments de sempre, portaran als mateix fracàs de sempre: l'espoliació del 10% del PIB català. El President Jordi Pujol ha escrit que el nucli de persones que domina l'Estat espanyol està convençut que pot continuar explotant fiscalment Catalunya i que pot comptar amb els dirigents catalans si Espanya entra en crisi. Jordi Pujol ha arribat a la conclusió que Catalunya es troba en el dilema de ser "residual o independent" . Amb el plantejament de les eleccions CiU ha demostrat no tenir el coratge necessari per enfrontar-se a l'Estat espanyol. A la pràctica ha triat el camí que porta Catalunya i el catalanisme a ser residuals.

La part més conscient del poble català, la que es va manifestar el 10 de juliol, la que ha participat en les Consultes per la Independència, no pot quedar-se plegada de braços. No pot deixar la nostra representació democràtica com a nació en mans dels que ens aboquen a ser residuals. Tampoc no es pot abstenir, de manera que els mitjans de comunicació espanyols afirmin que tot el moviment sobiranista és un foc d'encenalls incapaç, incapaç de traduir-se en vots a les urnes reconegudes per la comunitat internacional. Ha de demostrar al món que una part de Catalunya no ha claudicat i pot despertar a la resta.

JOSEP PINYOL I BALASCH, Historiador i empresari

Moisès Broggi: «ERC ha de fer net»

2011-07-28T10:59:00.001+01:00

El doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908) és directe, no tem que les seves paraules incomodin. Tampoc tem les crítiques. Acusa ERC d’haver perjudicat Catalunya pactant el PSC, lamenta els personalismes en l’independentisme i recomana a CiU que es desfaci de Duran i Lleida si vol fer avançar el país.

- Després de la davallada electoral del Parlament i els municipis, ERC es troba immersa en un procés de debat sobre el seu futur, tant pel que fa a les persones com a les estratègies. La propera contesa és a Madrid. En quina direcció a d’anar ERC, al vostre entendre?

- Si vol anar a Madrid a fer política, cosa que no ha fet fins ara, ha de començar a parlar amb franquesa sobre el problema català, i abandonar l’estratègia de l’estira i arronsa teatralitzat amb el PSOE, que només ha generat algunes engrunes imperceptibles per al país. ERC va cometre un greu error aliant-se amb el PSC, un pacte que la va esclavitzar també a Madrid i que ha acabat provocant que la mateixa Esquerra hagi anat contra Catalunya.

- Un partit que es defineix com a independentista va contra Catalunya conscientment?

- Ningú no els va obligar pas a pactar dues legislatures amb el PSC. I quan el PSC va consentir a Madrid que es destrossés l’Estatut, ERC no va trencar el govern a Catalunya ni va fer massa escarafalls. En qualsevol cas, ERC no és independentista. Potser algun dels seus membres ho és, com en Jordi Portabella, però ja veieu el marge de maniobra que té a l’Ajuntament, zero.

- ERC aposta per un independentisme “gradual”. A vós no us convenç, aquesta gradualitat...

- Tinc 103 anys, no puc pas esperar massa! Què en fa de segles, que Catalunya espera pacientment un canvi de mentalitat per part d’Espanya que mai no arriba! De què serveix que ERC digui que és independentista si no ho proclama amb dignitat ni ho defensa?
Què pot fer un partit independentista a les Corts espanyoles, si és que hi ha de ser?
ERC ja no serà la crossa del PSOE, encara que ho vulgui. El millor que pot fer, si és que es vol proclamar independentista, és aprofitar l’altaveu del Congrés espanyol per plantejar cruament el problema català, l’agressió econòmica i nacional que pateix el país. Però sóc força incrèdul davant la hipòtesi que ERC vulgui plantar cara, perquè fins ara no ha demostrat tenir la més mínima intenció de fer aquest camí.

- Abans que ERC pactés amb el PSC, tampoc no era independentista, al vostre entendre?

- Bé, hi havia en Carod-Rovira, que era independentista, però li va mancar savoir faire.
ERC afronta un moment de canvis. Oriol Junqueras dirigirà el partit, i hi ha una pugna per qui encapçalarà les llistes a Madrid. Joan Ridao, l’actual secretari general, es postula, però també hi ha altres noms a les travesses. Penseu que hi ha prou renovació, al partit?
Al marge del canvi de cares que pugui fer ERC, tot i que tant en Junqueras com en Ridao no són precisament renovació, si no hi ha un canvi de rumb radical, quines siguin les cares oficials no tindrà cap importància, perquè el partit s’enfonsarà més. Em costa de creure que en Joan Ridao farà un canvi d’estratègia total a Madrid. Si no ho ha fet en tots aquests anys...

- Precisament, Joan Ridao havia proposat un pacte d’esquerres a Madrid, amb ICV, apostant per l’eix esquerra-dreta i no pas per l’eix nacional, per tal de fer front al PP.

- Amb aquest propòsit segur que no canviarà d’estratègia, el senyor Ridao. A Madrid s’hi ha d’anar amb un front nacional. ERC ha de fer net, no només canviant la foto del cartell electoral. Però en tot cas, els independentistes que no ens n’amaguem hem fer un partit únic, no pot ser que cadascú vagi pel seu compte, fragmentant un sentiment palès a la societat catalana. Per què en Joan Laporta, l’Antoni Strubell i en Joan Carretero van per separat? No té cap sentit.

- Vàreu ser un dels promotors del Manifest 12 d’Abril, en què es demanava la unitat de les forces polítiques nacionalistes per avançar cap a la independència de Catalunya. De moment, no ha estat així. Tenim una classe política no prou compromesa amb el país?

- Contra Catalunya, tots els espanyols sumen, sempre van junts per la seva causa nacional, sense ni una sola escletxa. En canvi, nosaltres som incapaços d’avançar plegats. Hi ha massa personalismes, i en molts casos, unes ganes incontrolables de tocar poder.

- Al manifest, els signants us adreçàveu també a CiU. Des de Madrid, CiU pot fer avançar nacionalment el país si pot condicionar majories?

- No hi tinc esperances, perquè les aspiracions del senyor Duran Lleida passen perquè el facin ministre. Quan en Duran no hi sigui, tot serà més fàcil i CiU, si ho vol, podrà fer avançar més el país.

- És viable un front unitari independentista a Madrid?

- Seria molt desitjable, però caldria deixar de banda els sectarismes que ara regnen a ERC. El front hauria de ser un partit únic, no una suma de partits que es presenten en coalició.

- Amb 103 anys doneu una gran lliçó al país assistint a les manifestacions i implicant-vos directament en tot allò que la societat civil us demana. Vol dir que sou optimistes sobre el futur del país?

- Sí, això s’anirà arreglant, perquè la gent ho sent, és un sentiment popular que ja no es pot aturar.

- Però alguna cosa falla quan el missatge no és codificat pels polítics.

- No ho capten... O potser encara tenen por.

- Por de l’Estat espanyol?

- Sí, però a poc a poc l’aniran perdent. El president Jordi Pujol, després de vint-i-tres anys a la Generalitat, ha acabat dient que és independentista perquè se n’ha adonat que no hi ha cap altra sortida. La llavor està posada, i fructificarà d’aquí uns anys, no molts anys. Quan en Pujol diu que és independentista, és un pas molt important no només per a CiU, que acabarà radicalitzant-se perquè la seva pròpia militància li ho exigirà, sinó per a tot el país. Potser aquest gest del president encara no es valora prou. I també és un pas important que La Vanguardia tingui una edició en català. Són senyals que alguna cosa està canviant. Fa segles que Catalunya malda per la seva dignitat nacional, i ara és un bon moment per dir prou sense por.

- Tot apunta que el PP guanyarà folgadament a Madrid, i durant dues legislatures de suposat federalisme del PSOE, no hem avançat pas. Què ho fa, que sigueu tan optimista?

- Històricament, hi ha hagut l’amenaça de l’exèrcit. Amb la Guerra Civil, tot Espanya es va llançar contra Catalunya, que volia exercir la seva dignitat com a poble. Però aquesta lluita entre la força i la raó ja no té sentit. En acabar la Segona Guerra Mundial, a Europa els imperis es van anar fragmentat i avui tot és un mosaic de petits estats. Ja no hem de tenir por dels tancs. A partir de la segona meitat del segle XX, Europa ha entès les guerres ja no decideixen, mana la raó. I abans o després, s’imposarà la raó en el problema català. Però els nostres polítics, i també els espanyols, sembla que encara es mouen en els esquemes de força. La internacionalització de la causa catalana és, en aquest sentit, fonamental. I quan siguem un estat independent, que Espanya no pateixi, que ja hi farem tractes, però de tu a tu, no com a súbdits.
naciodigital.cat

La justificació del franquisme de Sentís

2011-07-26T06:27:00.000+01:00

Confesso que aquests dies, en veure la manera descarada com la classe política i els grans mitjans de comunicació han obviat sense escrúpols el passat franquista de Carlos Sentís, arran de la seva mort, he sentit vergonya del meu país. La mateixa vergonya que sentiria si fos alemany i veiés l'exculpació del passat nazi d'una figura del periodisme nacional per part dels polítics i dels mitjans públics de la meva terra. La diferència, però, és que allò que és impossible a Alemanya és perfectament possible a Catalunya. Si Esquerra, el Partit Socialista i Iniciativa van homenatjar un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, i Carod-Rovira, en qualitat de vicepresident del govern, el va lloar com a "català universal" -un català universal gràcies al qual es va modificar la Carta Olímpica perquè Catalunya no pugui participar en els Jocs Olímpics-, què no es podia esperar sobre Carlos Sentís.

Aquests dies hem llegit articles i hem escoltat tertulians que s'erigien en advocats defensors del Sentís franquista. "La gent té trajectòries polítiques d'un cantó o d'un altre", deia un orat que es fa dir catalanista sense el més mínim rubor i que es guanya la vida com a altaveu del pensament oficial immobilista i reaccionari. Talment com si haver abraçat aquella ideologia i, per tant, els seus crims, les seves tortures i la destrucció dels drets i de les llibertats democràtiques, fos un fet merament anecdòtic i banal. Arribats aquí, recomano la lectura de l'informe elaborat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i titulat "La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans".

"Més endavant va donar suport a Adolfo Suárez", han dit alguns. "I va facilitar l'arribada de Josep Tarradellas", han dit uns altres. Com si una cosa excusés l'altra. Un dia excusaran Franco perquè feia pantans. Carlos Sentís, no hi ha dubte, era un home intel·ligent. I precisament perquè ho era, va fer el mateix que Samaranch: adaptar-se als nous temps. Si el franquisme hagués durat deu anys més tots dos haurien estat franquistes deu anys més. Però tot té un final i calia contemporitzar per poder-se mantenir en l'òrbita del poder. Un poder sempre espanyol i espanyolitzador. I això és el que van fer amb evident fortuna. S'ha de reconèixer, però, que no tot va ser mèrit seu. En un país com Catalunya, mancat d'autoestima i capaç de llepar les sabates dels qui li han trepitjat el cap, no és gens difícil que dels franquistes se'n digui catalanistes.

Però la hipocresia que hi ha darrere d'això esdevé cinisme quan resulta que aquells que reivindiquen la memòria històrica -per no oblidar el passat, diuen- són els mateixos que glosen Samaranch i Sentís. En aquest sentit, va ser especialment patètic el Telenotícies Vespre de TV3 del 19 de juliol justificant descaradament el franquisme de Sentís amb aquesta frase: "Durant la Guerra Civil va lluitar al bàndol franquista per escapar de la situació que llavors es vivia a Catalunya". Vergonyós i escandalós. Prego al lector que la torni a llegir. I per acabar-ho d'adobar, va inserir aquestes cíniques declaracions del mateix Sentís: "No tenies altre remei. Quan hi ha una Guerra Civil, no pots estar en un tercer lloc, has d'estar o amb els uns o amb els altres". I, és clar, Sentís va triar els "altres", s'hi va posar bé i va arribar a dalt de tot. TV3, a més, va tenir la barra de dir que havia cobert com a periodista el judici de Nuremberg sense explicar el paper que hi jugava. Repeteixo: feia temps que no havia vist una manipulació tan escandalosa per part d'una emissora pública en un Estat de dret com la que van fer els serveis informatius de TV3 el dia esmentat. Recomano que les facultats de periodisme recuperin el vídeo a fi d'estudiar els extrems de tendenciositat a què pot arribar una emissora en la seva voluntat de manipular el cervell de l'espectador i saltar-se els principis més bàsics de la veracitat informativa. Tot i així, el lector es pot jugar un pèsol que ni el CAC ni la sessió de Control del Parlament -llevat que ho faci Solidaritat-, reprovaran TV3 per aquest comportament.

I tot això passa a Catalunya, un país on Manuel de Pedrolo no sols no va rebre un comiat oficial digne de tot el que ell havia fet pel país, sinó que el seu independentisme va ser tan descaradament obviat com ho ha estat el franquisme de Sentís. Per això, mentre ell i Samaranch són elevats a la categoria de "catalans universals", Manuel de Pedrolo continua estigmatitzat com a "radical local". Vergonya, senyors vergonya!

www.victoralexandre.cat

Ara, més que mai, independència !!

2011-07-22T13:41:00.000+01:00

La Plataforma pel Dret de Decidir ha fet una crida als socis, a les entitats i associacions perquè surtin al carrer el proper 11 de Setembre per commemorar la nostra Diada Nacional. Ara més que mai volem la independència, volem un estat propi que ens permeti encarar el futur amb dignitat.

Creiem que ha arribat l'hora de treballar sense embuts per la independència i de proclamar que volem un estat propi perquè és l'única solució que té Catalunya si vol sobreviure com a nació diferenciada dins d'Europa.

La Plataforma pel Dret de Decidir us demanem també a vosaltres que us impliqueu, que feu difusió de la nostra crida i que sortiu amb nosaltres al carrer el proper 11 de Setembre.

També us demanem que col·laboreu i participeu en els diferents actes que facin aquests dies als vostres pobles, ciutats o barris per commemorar l'11 de Setembre.

Entre tots i totes ho aconseguirem; només si estem units i treballem plegats ens en sortirem. Ànims i endavant, tenim la independència més a prop que mai.

Prenem el carrer el proper 11 de Setembre!

Barcelona juliol de 2011

La Junta de la PDD

El caganer, l'autèntic símbol de Catalunya

2011-07-16T08:59:00.000+01:00

Estic indignat, està de moda, però per raons absolutament diferents de l’aquest moviment que pel que es dedueix de les investigacions del Mossos d’Esquadra, comunicades pel conseller Felip Puig, hi va haver violents entre els integrants del moviment 15-M, cosa que en un primer moment s’havia descartat, ja que el mateix moviment es va desmarcar dels episodis de violència.

El meu motiu d’indignació és pel comportament del Govern en relació a la llengua i els símbols del País. El Govern ha pactat coses amb el PP que no m’agraden. CiU ha pactat, sense cap necessitat, reduir el caràcter polític de les delegacions de la Generalitat a l’exterior i centrar llur gestió a aspectes econòmics i supeditar-se a la representació diplomàtica espanyola. La realitat no sé quina és o, millor, quina serà. Si el que ha fet és dir-li que sí, que molt bé, al PP i per fer després el que vulgui, serà diferent, però tampoc m’agradaria que CiU (o qualsevol altre) no complís la seva paraula.

El Govern està callat, o gairebé, davant de les agressions a la llengua que comet el PP al País Valencià, les Illes i la Franja. Molt prudent, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconegut que observa amb “preocupació” la idea del nou govern de l’Aragó d’eliminar el text de la llei de llengües que protegeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’aquest territori.

El conseller Mascarell tampoc ha reeixit gaire amb el tema del cinema en català. He volgut mirar quants passis de la nova pel·lícula de Harry Potter són en català. Mireu la cartellera i veureu. Una pena. Això sí, grans titulars com si haguéssim fet arribar un coet tripulat a Mart.

Fixeu-vos que cada dia hi ha més anuncis en espanyol a TV3. Em pregunto perquè no s’exigeix que siguin en català? Abans pràcticament no n’havien. Ara en espais de màxima audiència pràcticament són la meitat i alguns a mitges. Una vergonya. No sé si el Govern s’ha plantejat té alguna cosa.

Tot plegat suggereix l’eliminació de la Direcció general de Política Lingüística o la unitat que ha de vetllar per la llengua. Estalviaríem.

Encara més, llegia a Som Notícia que CiU no fa complir la llei de política lingüística al·legant que els infractors no existeixen. Sembla increïble que una Agència del Govern digui per escrit una falsedat. Podeu llegir el document que aporta el digital. Ho he volgut comprovar i a través del Google Maps en 3D he pogut veure el local en el lloc que diu la denúncia. El Sr. Jordi Travé i Montseny signa un document que diu que arxiva la denúncia perquè els servei no ha pogut comprovar que hi hagi, obert al públic, cap establiment que coincideixi amb les dades aportades. Devien anar a les cinc de la matinada i potser estava tancat. Si totes les inspeccions les fan igual ja poden plegar. Seria una manera d’estalviar. Mantenir una agència que fa tan bé la feina és totalment inútil. O potser només la fan malament quan es tracta del català. En aquest cas no dic que la culpa sigui del Govern, però el Govern hauria de reaccionar immediatament i fer el que és la seva obligació per al compliment de la normativa lingüística i el bon funcionament de l’Agència Catalana del Consum. Ja sabeu, si voleu entrar en campanya…

Clar que un podia pensar que sí que es defensen el símbols. Francesc Homs, va animar dijous als ciutadans a què posin l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i que qui ho vulgui el col·loqui sobre la “E” d’Espanya. En declaracions a Catalunya Ràdio, va deixar ben clar que “jurídicament és possible fer-ho”.

Gerro d’aigua freda. A l’endemà els Mossos d’Esquadra van advertir que posar l’adhesiu “CAT”, sobre l’identificatiu “E” de les matrícules dels vehicles és pot sancionar.

Homs també havia manifestat que esperava que haurien estat més els conductors es posarien l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i fins i tot va ressaltar que trobava a faltar que la gent ho fes.

Jo crec que la cosa s’animaria de seguida d’una manera fàcil El cotxe oficial del president de la Generalitat, el dels consellers i el del mateix Homs podrien posar-se el “CAT” a sobre la lletra “E”. Potser jo ara, ignorant, m’he passat i resulta que ja porten el “CAT” a la paca tapant l’”E”. Després donar instruccions al Mossos d’Esquadra que no multin. Quines coses, recomanar als ciutadans que facin el que ells, que haurien de donar exemple, no fan.

Tanmateix, per si de cas les policies actuen amb zel, CiU podria esmenar els pressupostos i fer una provisió de fons per pagar les multes dels ciutadans denunciats, a Catalunya i fora de Catalunya.

O potser això del “CAT” ha han dit per entretenir-nos mentre els del PP i el PSOE, ara tu, ara jo, ens van donant pel sac. Avui un Tribunal no català es carrega la decisió del tribunal català (cas regidor de Barcelona). També ens han dit que de l’Aeroport d’El Prat ens podem dedicar a ajudar a vigilar si la neteja es fa bé. I que els altres aeroports no els pensen desclassificar encara (o sigui, no trspassar). Mentre, parlem del “CAT”. Això sí, grans declaracions d’indignació.

Conclusió, els catalans fem com aquell que diu als amics: “quan l’enganxi ja veurà qui sóc jo, que es prepari, què s’ha cregut”. Quan es troba amb l’individu de referència, corre a amagar-se sota les faldilles de la mama.

El nostre símbol hauria de ser el caganer, el ruc català no serveix perquè l’animal és massa intel·ligent i no fa aquestes coses.

Enric Canela

Nova ganivetada socialista al català

2011-07-07T07:20:00.002+01:00

Ho han tornat a fer. Ho han fet sempre i ho continuaran fent perquè no fer-ho seria el mateix que negar-se ells mateixos. Són botiflers i saben que el seu pas per aquesta vida no té cap altra finalitat que escopir dia rere dia sobre Catalunya, els seus drets nacionals i sobre la seva llengua. Se'ls coneix vulgarment com a "socialistes", però el seu nom genèric és PSOE de Catalunya. Es tracta d'un partit que, des de fa més de trenta anys, té per tradició votar al costat del Partit Popular a Madrid en contra del nostre país. Els seus 25 diputats -diputats indignes de dir-se catalans-, més aviat n'hauríem de dir polítics sense escrúpols ni principis que es guanyen la vida escopint sobre el poble que els manté, s'han tornat a abraçar al PP al Congrés espanyol per impedir l'aprovació d'una proposta de CiU que instava el govern espanyol a normalitzar l'ús de la llengua catalana a les institucions de la Unió Europea. Concretament es tractava d'un text que recollia la petició dels diputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (Esquerra), Raül Romeva (ICV) i Maria Badia (PSOE) que reclamava al govern d'Espanya que "aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

Doncs no. Hi han votat en contra. Hom dirà: "I què hi fa, aquí al mig, la diputada socialista Maria Badia? No és una contradicció que ella signi un text amb Tremosa, Junqueras i Romeva i que el seu partit el tombi?". Doncs sí, sembla una contradicció. Però que ho sembli no vol dir que ho sigui. Està tot molt ben estudiat. José Mourinho gaudiria follament amb aquest "teatro del bueno". La senyora Badia, òbviament, no podia posar-se en evidència negant-se a subscriure un dret tan elemental com el proposat pels altres tres eurodiputats catalans. La seva imatge i la del seu partit hauria estat espantosa. Per això ho han escenificat d'una altra manera. La senyora Badia para el cop salvant el parany que li han preparat els seus col·legues de Brussel·les i tot seguit el seu partit, fent pinya amb el PP, ho converteix en paper mullat a Madrid. La consigna socialista, per tant, era aquesta: "Per molta ràbia que et faci, estimada Maria Badia, vota el mateix que Tremosa, Junqueras i Romeva, que nosaltres, quan la proposta arribi al Congrés espanyol, ja ens la carregarem". I així ho han fet.

Recordem que la comissària europea d'Educació, Cultura i Multilingüisme, Androulla Vassiliou, ja va dir el passat 21 de juny que "és l'Estat espanyol qui ha de demanar l'oficialitat del català davant el Consell Europeu". I com que l'Estat espanyol, a través del PSOE i del PP, no sols està en contra de la llengua catalana, sinó que manté l'objectiu secular -per sort, poc reeixit- del seu anorreament, Madrid esdevé el mur en el qual s'estavellen dia rere dia tots els intents de normalització. Un mur construït amb la inestimable col·laboració d'honorables i ben remunerats botiflers. Les coses ens anirien molt millor si tot el temps i tota l'energia que esmercem per intentar esgarrapar drets que són inherents a la independència els dediquéssim a tenir un Estat propi. Si el coll de la camisa t'estreny, per què no te'l descordes en lloc d'estirar-ne tots els fils un per un?

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys

2011-07-03T07:18:00.000+01:00

Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va fer acabar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del

1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava deia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se amb el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, semblant al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

Un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotejat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. Al seu currículum hi diu que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera enmig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc al conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.

Vicent Partal

PSOE i PP sumen forces per evitar l'oficialitat del català a Europa

2011-06-30T12:26:00.001+01:00

Els socialistes catalans voten en contra d'una proposta de resolució de CiU que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament del règim lingüístic que deriva de l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea

Grup socialista i PP han sumat forces aquest dijous al Congrés dels Diputats per impedir l'aprovació d'una proposta de resolució de CiU que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament del règim lingüístic que deriva de l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea per reclamat l'oficialitat del català a les institucions europees. Es tracta d'un text que recull la petició que els eurodiputats catalans Ramon Tremosa de CiU, Maria Badia del PSC, Oriol Junqueras d'ERC i Raúl Romeva d'ICV van enviar al govern espanyol a mitjans de juny. Els socialistes catalans hi ha votat en contra amb la resta del Grup Socialista després que la Federació hagi rebutjat per tèbia l'esmena que hi havien presentat.

La votació final ha posat de manifest de nou la unitat de les dues principals forces espanyoles en aquesta qüestió. El text de CiU reclamava al govern espanyol que "d'acord a les disposicions relatives al règim lingüístic de la UE i al seu compromís de respectar la diversitat lingüística i cultural i els drets dels ciutadans... aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia a la UE per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

És el mateix text que quatre eurodiputats catalans -inclosa la del PSC Maria Badia- van impulsar per instar el govern espanyol a moure fitxa en aquesta qüestió. Els parlamentaris catalans creuen que l'adhesió de Croàcia és una oportunitat d'or que obre vies al català i sostenen a més que la mesura no tindria cost per a les institucions europees perquè la majoria dels traductors espanyols a la cambra europea són catalanoparlants.

Els socialistes catalans han presentat una esmena al text que ha estat rebutjada per tèbia per la Federació. En concret proposaven que la resolució instés el govern espanyol a aprofitar les reformes per "aconseguir que les llengües cooficials disposin d'un major reconeixement de les institucions de la UE" i per "facilitar que els ciutadans espanyols puguin relacionar-se amb aquestes institucions en qualsevol d'aquestes llengües cooficials".

Una majoria de catalans votaria a favor de la independència, segons el baròmetre del CEO

2011-06-29T17:27:00.003+01:00

Si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, un 42,9% dels electors hi votaria a favor; un 28,2%, contra, i un 23,3% s'abstindria. Són les dades de l'últim baròmetre d'opinió política (pdf) del Centre d'Estudis d'Opinió, fet que s'ha fet públic avui. Els arguments que expressen els favorables a la independència són, per aquest ordre: la gestió dels recursos propis, el sentiment d'incomprensió, perquè Catalunya milloraria i tindria més llibertat i per un sentiment identitari.

Els que han respost en l'enquesta que votarien contra la independència de Catalunya exposen com a argument majoritari la voluntat de preservar la unitat d'Espanya, seguit del sentiment identitari (manifestant-se tant o més espanyols que catalans) i de l'argument de la inviabilitat de la independència.

El CEO indica que un 33% dels enquestats vol que Catalunya sigui un estat dins d'una Espanya federal i un 31,8 aposta per continuar com fins ara, sent una comunitat autònoma. L'estat independent tindria el suport del 25,5% dels catalans. El director de l'organisme, Jordi Argelaguet, explica que una part dels federalistes, davant de la disjuntiva, optarien per la independència. Ha constatat, doncs, que hi ha una majoria a favor de l'estat propi si es produís un referèndum, però ha deixat clar també que entre els abstencionistes, la majoria estan més a prop de votar en contra, ja que els motius que donen coincideixen amb els que rebutgen la independència. 'Hi ha un perfil de persona que no gosa dir que no i manifesta que no votaria, però per les raons per les quals s'abstindria, coincideix amb les que voten 'no'", ha explicat. En canvi, en l'apartat del vot a favor, hi ha tots els que efectivament són favorables a la independència.

vilaweb.cat

Una història colonial III - L'aculturació

2011-06-28T15:28:00.000+01:00

Felip V, 1717, 'Carta del Rey a los Corregidores', sobre l'aplicació del Decret de Nova Planta.

Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

1716 - Decret de Nova Planta: Las causas de la Real Audiència se sustanciarán en llengua castellana
1755 - Es mana als Escolapis, orde religiós fundat pel català S. Josep de Calassanç i dedicat a l’ensenyament, que només parlin en castellà i llatí
1768 - Real Cédula de Aranjuez, es prohibeix tot ensenyament en català, es foragita el català dels jutjats i es recomana que també ho facin les cúries diocesanes.
1772 - Reial Cèdula que obliga a portar els llibres de comptabilitat en castellà
1776 - El bisbe de Mallorca obliga a les parròquies que utilitzin el castellà i a l’ensenyament del catecisme en aquesta llengua.
1799 - Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".
1801 - Es prohibeixen les obres de teatre en català
1838 - Es prohibeixen els epitafis en català dels cementiris.
1862 - Llei del notariat, es prohibeixen les escriptures públiques en català.
1896 - La Dirección general de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon.

Un cop pres el territori i neutralitzades les seves estructures de govern cal que l’ocupant comenci a actuar. I cal tenir present que tot poble pot desaparèixer per 2 causes: Per assimilació cultural o per esclafament demogràfic.

Si agafem la primera de les 2 hipòtesis, cal anorrear el sentiment diferencial dels pobles sotmesos.

Una de les maneres és negar precisament la diferència de l’altre, així a Turquia durant anys els kurds no eren tals sinó “turcs de les muntanyes”, a Xina es rebutja la diferència de nacions com és el Tibet i els estats magrebins, fins fa ben poc, han negat la mil·lenària cultura amazigh. Aquí a més s’ha utilitzat la religió com element uniformitzador en un sil·logisme pervers, si l’Alcorà és escrit en àrab un bon musulmà forçosament ha de ser de cultura àrab i, per tant, les cultures que no ho són àrabs no poden ser considerades islàmiques, en una situació que recorda el “hable usted en cristiano” de la nostra postguerra, i, per tant no són més que un cos estrany dins d’aquells països.

Els territoris espanyols de Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental el 1959 passaran a ser “provincias metropolitanas” amb representants a les Corts franquistes i tot. No és un acte de generositat, la jugada és clara, com es pot independitzar algú que forma part de nosaltres? Quin motiu té, si té els mateixos drets que nosaltres? Malgrat tot, tots aquests territoris s’alliberaran de la metròpoli en menys de 2 dècades.

Una altra estratègia d’actuar és l’anorreament o, com a mínim, el menysteniment de la cultura dels pobles sotmesos envers la cultura superior, la del colonitzador. I si una cultura és inferior, perquè no deixar-la de banda i passar-se a la que, valgui la redundància, és molt més culta i ens ofereix tantes avantatges i és molt més forta que la nostra?

El prestigi pot fer que una cultura es recuperi fins i tot entre gent d’origen diferent del que li és pròpia. Entre els segles VII i VIII els eslaus irrompen al que avui és Grècia amb tanta força que els grecs queden arraconats a l’entorn d’Atenes i als extrems del Peloponès. Però el grec és la llengua de la cultura, d’un passat gloriós, de l’administració imperial bizantina i de l’església, i així, lentament anirà arrabassant a les llengües eslaves que s’hi parlaven territori rere territori i avui, els descendents d’aquells pobles es consideren a si mateixos hereus directes dels hel·lens de l’època clàssica.

Per tant, al conqueridor li resulta imprescindible acabar amb aquest prestigi i convertir en secundària la cultura del dominat i, si és possible, trencar-ne la transmissió generacional. Així els romans prohibeixen que es formin nous druides a la Gàlia, guardians i mestres del saber d’un poble, el celta, que no utilitzava l’escriptura, els espanyols cremen la majoria dels còdex asteques i maies i fan que aquelles grans cultures no siguin més que patrimoni dels “pobres indígenes”, els francesos converteixen la que va ser la primera llengua culta de l’Edat Mitjana, l’occità, en un dialecte pagès indigne de ser parlat públicament .

També ens riem de qui parla castellà amb accent i/o fa catalanades i no tenim problema en corregir-lo, cosa impensable , en canvi, si la situació es produeix parlant català, fins i tot sovint es considera d’una pedanteria insofrible. Sembla obvi que el català es pot parlar malament.

Sovint se’ns recorda que el català havia deixat de ser una llengua literària important en el s. XVI en front del castellà que era la llengua de cultura de les classes benestants catalanes i que la recuperació del XIX té un no sé què d’artificial i de “nacionalista”. El que no se’ns explica mai és que un idioma tan important avui com l’anglès no va ser la llengua de la noblesa ni de l’administració del seu país, ho era el francès, durant bona part de l’Edat Mitja. Que precisament aquesta llengua, el francès, és utilitzada per les elits de tota Europa durant el s. XVIII, i que el català renaixerà i es normativitzarà al mateix temps molts altres idiomes de pobles sotmesos d’Europa, com el polonès, el romanès, el búlgar, etc.

Per imposar la seva cultura, el colonitzador comptarà sempre amb un instrument imprescindible: L’escola. A l’Àfrica i Amèrica amb l’ensenyament dels missioners, a l’imperi colonial francès amb l’escola pública, de tal manera que als llocs més allunyats de la metròpoli, encara que fossin polinesis o negres africans iniciaven les classes d’història amb “els nostres avantpassats els gals”. Una tornada tan avorrida, els espanyols no són més que uns deixebles maldestres dels francesos, com la que s’ha inculcat i encara s’inculca a escoles i universitats de l’estat: Que España és la nació més antiga d’Europa, creada pel casament dels Reis Catòlics, convertint el que era una simple unió dinàstica, una coincidència de reis, en una mena de gènesi nacional espanyola. Una qüestió tan ridícula com si avui es negués que Austràlia, el Canadà o Jamaica són independents pel fet que la seva cap d’Estat és la reina d’Anglaterra.

Avui, a més cal afegir-hi uns mitjans de comunicació abassegadors, amb un desequilibri notori i agressiu cap a les cultures minoritzades. Mitjans que sovint tenen molt clara la màxima que el “bàrbar” és l’altre, que sempre tenen dues maneres de valorar les coses i que generen reaccions virulentes magnificant qualsevol fet o declaració. Al cap i a la fi el món no ha canviat tant i bona part de les actuacions colonials europees s’inicien per excuses nímies i sempre per culpa del “salvatge”. Així Gran Bretanya comença a intervenir a Xina quan aquest país vol acabar amb els contrabandistes d’opi anglesos i una de les excuses que argüí França per envair Algèria és que el sobirà d’aquest país havia picat amb un ventall el cònsol de França quan aquest li havia fet unes agres observacions, llavors els mitjans de comunicació de l’època van bramar reclamant s’actués per vindicar l’honor patri ferit. A Catalunya, des de l’assalt per part de militars de la redacció del Cu-Cut, a causa d’un acudit d’aquesta revista, fins a la xenofòbia manifesta o subtil que practiquen diaris i cadenes de televisió espanyoles, d’aquesta demonització de l’altre en sabem força.

I un cop assimilada la cultura sotmesa, i moltes vegades aconseguit l’autoodi dels propis colonitzats, les seves romanalles ja es podran manifestar com un folklore banal, com una mostra de la varietat cultural de la metròpoli, i tindrem arreu símbols i banderes dels colonitzats doncs ja no faran nosa ni por. Fins i tot aquests elements de la cultura sotmesa poden ser assumits amb orgull pels colonitzadors i així veurem com els jugadors de rugbi de l’anglosaxona Nova Zelanda, abans de cada partit ballen una dansa guerrera dels avui minoritzats maoris.

Només depèn de nosaltres quin volem que sigui el nostre futur, o bé si com deien els milers de fulls de propaganda falangista en català que, finalment, Franco no va voler distribuir quan les seves tropes van entrar a Barcelona: Catalunya és un tresor espanyol arran de terra. Catalunya no cedeix a cap poble d’Espanya en essència espanyola. Catalunya és una gran emoció d’Espanya en marxa cap a un futur indefectible.

Reitero, només depèn de nosaltres que aquesta marxa no sigui indefectible, però el temps corre i no sempre a favor nostre.

Joan C. Vilalta Serrano - Historiador.

Joc de les autopistes

2011-06-28T15:21:00.000+01:00

Una aliança per a un nou Estat

2011-06-25T08:32:00.000+01:00

L’Estat espanyol es troba en un autèntic atzucac econòmic. Una economia intervinguda de facto per Europa que busca en les comunitats autònomes el seu boc expiatori. En el cas de Catalunya, l’Estat ha optat per anar un pas més enllà en l’estrangulament econòmic que significa l’espoli. Amb l’excusa que la Generalitat no complirà els objectius de dèficit ha decidit congelar totes les transferències pendents, deixant literalment penjats projectes en execució. De totes totes, un xantatge.

Pel que hem pogut veure en aquests primers mesos de govern de Convergència la política del govern Mas és d’un enfrontament de baixa intensitat, a l’espera possiblement d’un canvi de govern que pugui dibuixar un escenari diferent que, pel que em temo, no serà gaire millor pels interessos del nostre país. Un cop més, doncs, ens trobem davant d’una situació de tacticisme polític, que ens manté en una situació volguda de vassallatge.

Davant del desencant, que no desmotivació, de tots aquells que vam sortir al carrer el 10J en veure que els nostres polítics segueixen actuant “amb els ulls clucs “ davant de Madrid, us proposo que fem un pas endavant: s’ha acabat de mirar cap a Madrid, mirem cap a Europa; avancem-nos als polítics.

Ha arribat l’hora de superar la divisió política de les entitats independentistes i sobiranistes. Juntes hem de constituir una gran aliança per l’Estat, l’State Alliance, un acord de deu punts bàsics que tots ens comprometem a seguir per conduir el nostre país a l’alliberament nacional. Jo no em rendeixo, i vosaltres?

Ramon Carner i Alivés. President del Cercle Català de Negocis.

Un Anuari per a fer memòria del silenci

2011-06-22T07:01:00.000+01:00

El maig del 2010, un jove de nacionalitat marroquina moria en circumstàncies mai esclarides del tot al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de Barcelona. La principal empresa d’extracció de fosfats del Sàhara Occidental –considerat per l’ONU un territori colonial i per tant d’on n’és il·legal l’explotació dels seus recursos- és de Sant Cugat del Vallès. La policia és incapaç de trobar la seu de l’Instituto Nóos, investigat per una subvenció indeguda de 1.200.000 euros quan era presidida per Iñaki Urdangarín, gendre del rei espanyol. Les concessionàries d’autopistes de peatge acumulen beneficis molt per sobre dels costos inicials de les obres. La presidència de Juan Samaranch al COI va estar tacada pels casos de corrupció i la no investigació del dopatge. En els darrers tres anys més de 100.000 famílies han patit una execució hipotecària als Països Catalans. No hi ha hagut cap detenció pels més de 80 atemptats feixistes al País Valencià.

Algun d’aquests temes és possible que soni al lector, altres seran totalment desconeguts però no per això, obligatòriament, sorprenents. Però en tot cas és ben segur que no els hauran llegit a la portada de cap rotatiu del país, tot i que molts d’ells ho haurien merescut. Aquest és el leit motiv de l’Anuari Mèdia.cat, els silencis mediàtics 2011, que es presenta avui a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona. Aquest llibre, que es podrà descarregar gratuïtament en format digital, és un recull de dotze temes que, a desgrat de la seva rellevància, no han estat tractats als mitjans majoritaris o sols ho han fet de forma reduïda o esbiaixada o amb un enfocament que n’ha obviat parts importants. Són un recull del que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha considerat que eren les dotze notícies més silenciades del 2010.

“Sovint en parlar de censura parem esment només a la més explícita, aquella que practiquen els règims dictatorials i autoritaris –escriu el coordinador de l’Anuari, Roger Palà, a la seva introducció.- Ja fa temps, però, que la censura pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies”. I un d’aquestes formes és “l’oblit casual” de determinades informacions incòmodes per a l’statu quo per part d’uns mitjans de comunicació massa propers al poder, quan no formen part del poder mateix.

Media.cat

Sobiranistes de CiU, On sou ? Desperteu !

2011-06-21T19:56:00.002+01:00

I les línies vermelles de la nació?

Assisteixo amb certa perplexitat i preocupació a l'idil·li entre Convergència i Unió i el Partit Popular a Catalunya. La mateixa setmana que s'ha escenificat el pacte de la pepevergència per aprovar els pressupostos de la Generalitat, la dirigent del PP Alícia Sánchez Camacho, bona negociadora, s'ha alineat amb Francisco Caja i la seva Convivencia Cívica Catalana per llençar un altre torpede al model d'immersió lingüística a l'escola catalana.

Un cop aconseguida l'alcaldia de Badalona per al xenòfob Xavier Garcia-Albiol i d'obtenir notables quotes de poder a la Diputació de Barcelona amb Alberto Fernández Díaz com a vicepresident primer de la mà de CiU, Sánchez Camacho no només no condemna que Francisco Camps mantingui el setge a Televisió de Catalunya al País Valencià o que acabi de declarar la guerra a Escola Valenciana, tampoc no lamenta que José Ramón Bauzá dinamiti el català a l'ensenyament de les Balears amb l'excusa del bilingüisme o el trilingüisme, sinó que s'afegeix a l'eterna campanya contra el català com a llengua vehicular de l'escola al Principat.

Aquest desacomplexament fa preveure el pitjor, un cop Mariano Rajoy assoleixi el bastió de La Moncloa. Sánchez-Camacho no se n'amaga, i demana gest rere gest que es tanquin les ambaixades de Catalunya i que s'aprimin mitjans de comunicació públics en català. El discurs liberal i la necessitat d'ajustar comptes i reduir dèficit és la gran coartada en una operació de gran magnitud soterrada amb la crisi econòmica: la desarticulació de bona part de les estructures d'estat (propi) construïdes amb sang, suor i llàgrimes, i pagades amb els impostos dels catalans, des dels governs de Jordi Pujol i fins avui. Mitjans públics sense senyal, ambaixades vilipendiades per la premsa madrilenya, atacs sistemàtics al català, desarticulació de qualsevol reminiscència que tingui a veure amb Països Catalans, ja sigui un espai català de comunicació amb visió àmplia o un Institut Ramon Llull participat per Andorra, Catalunya, País Valencià i Illes Balears, per no parlar del recurs contra l'Estatut o la catalanofòbia fomentada a la resta de l'Estat espanyol.

Als independentistes que governaven amb Pasqual Maragall i José Montilla els van titllar de botiflers, pel cap baix. Als nacionalistes que pacten amb Sánchez-Camacho i Garcia-Albiol, després de les manifestacions sobiranistes i les consultes independentistes, no se'ls hi pot demanar més visió de país, més dignitat i ambició nacionals? Conec molta i molt bona gent de CiU que són independentistes de pedra picada. Han treballat pel país i ho han fet des del govern i al carrer. Han fet la travessa del desert dels set anys anteriors, i ara que CiU ostenta totes les quotes de poder imaginables, ara que tot els va de cara per enfortir estructures d'estat, per muscular la nació a les portes del repte que representarà el dret a decidir sobre el concert econòmic (perdó, pacte fiscal) i de l'eventual majoria absoluta del PP a Espanya, on us amagueu?

L'excusa de la crisi i de les retallades no és acceptable per deixar de banda l'eix nacional (fora vegueries i fora llei de consultes, tan exigides en l'anterior legislatura) i posar només l'accent sobre l'eix dreta-esquerra, optant per desmantellar eines públiques imprescindibles per a una nació que diu no renunciar a l'estat propi. La CiU més sobiranista, amb alcaldes independentistes que han votat a les consultes i n'han fet campanya, permet que el Govern d'Artur Mas basculi exclusivament sobre un PP que va de cara i trepitja fort. És l'orgasme ideològic de Josep Antoni Duran Lleida. És la desesperació de Josep Maria Vila d'Abadal, dels pocs que aixeca la veu per intentar despertar les cèl·lules dorments dels sobiranistes de CiU.

Saül Gordillo

DIRECTE.CAT

El front patriòtic

2011-06-19T09:08:00.002+01:00

El sobiranisme cívic no esdevindrà sobiranisme polític majoritari fins que no hi hagi una força transversal que es presenti en unes eleccions amb un full de ruta clar cap a l'estat propi. En algun moment, les 900.000 persones que voten en una consulta popular, el milió que es manifesten contra el Tribunal Constitucional espanyol o els milers de seguidors del Barça que van a Wembley arborant una estelada davant les càmeres de tot el món caldrà que votin un moviment independentista a les institucions. La pregunta clau, a la vista dels resultats de les darreres convocatòries electorals, és per què això encara no passa, per què cap partit declaradament independentista no capitalitza aquestes pulsions i per què la majoria de vots van encara a reforçar opcions autonomistes.

Probablement, els partits independentistes són els principals responsables d'aquest desconcert. Com provaré d'exposar tot seguit, bona part de l'absència de suport popular a aquests projectes s'explica, precisament, per la insistència de posar al davant altres missatges ideològics vinculats a l'eix social (“l'esquerra”, “l'anticapitalisme”) que plantejar de manera inequívoca un front patriòtic de conflicte amb Espanya. No cal dir que també influeix en aquesta perplexitat l'evanescència de lideratges que, en només uns mesos, passen d'abjurar d'una força política a després abraçar-la, o a l'inrevés, en maniobres més dirigides a ocupar quotes de poder dins l'autonomisme que a idees clares sobre com avançar cap a la plenitud nacional. En un escenari així no és estrany que l'independentisme polític no aixequi el vol mentre es manté un ampli suport a CiU, que encara conserva la seva credibilitat per a molts sectors sobiranistes i que, al capdavall, ha sabut presentar-se com l'opció del vot útil catalanista per desplaçar un socialisme mesell amb Madrid i còmplice del projecte assimilacionista espanyol. No obstant això, i com ja he reiterat en nombroses ocasions, la credibilitat de CiU com a motor del procés sobiranista té data de caducitat: es podria començar a descrostar a partir de la propera setmana tot depenent de si s'entreveuen o no acords amb el Partit Popular als municipis més poblats del país i a les diputacions.

Com dic, la construcció d'una correspondència entre l'independentisme social i un independentisme polític amb vocació majoritària requereix de la confluència de diverses forces disposades a plantar cara a l'Estat per superar la situació de dominació i d'espoliació fiscal. Un missatge clar que permeti a l'elector saber què vota. Fixem-nos com l'experiència catalana de l'independentisme en aquestes eleccions municipals ha estat exactament la contrària a la viscuda a Euskadi per l'independentisme expressat en Bildu: en aquell país, la marca havia de variar per la pressió legal espanyola, però tothom sabia què votava i el que Bildu significava. A Catalunya, en canvi, poca gent sabia què calia votar per impulsar un procés secessionista inequívoc i coherent. L'experiència de l'engany, de vendre una promesa independentista per després cedir el poder a l'esquerra espanyola, encara era massa recent en l'electorat català.

El front patriòtic que aquí s'entreveu, la crida a teixir complicitats amb tots els agents sobiranistes al marge de les diferències en l'àmbit socioeconòmic, té, doncs, dos grans antagonistes. D'una banda, la idea del front patriòtic s'oposa a plantejaments com el que ha expressat l'encara secretari general d'ERC en funcions, Joan Ridao (com ja també ho havia anunciat Carod-Rovira, que comparteix el principi malgrat la seva baixa de militant), de fer prevaldre una unió de les esquerres catalanes per damunt del missatge independentista. És esgarrifós constatar com els dirigents d'ERC perseveren en els seus errors i com la proposta per la renovació d'un dels partits degans del catalanisme sigui entossudir-se a mantenir l'estratègia que els ha portat a perdre centenars de milers de vots.

En un altre sentit, la gran coalició independentista també aniria en una direcció contrària a l'experiment que va proposar Jordi Portabella per a la seva candidatura a Barcelona: la manipulació de la idea d'unitat per fer surar el projecte individual i parapetar-se eternament en els càrrecs, els sous i les dietes de l'autonomisme. En aquest sentit, per cert, no deixa de ser ofensiu per a l'electorat que, malgrat la desfeta electoral, i al marge de l'evolució d'ERC a partir del congrés de l'octubre, Portabella continuï aferrat quatre anys més a la seva regidoria. Portabella, amb el cinisme habitual al qual ja ens tenen acostumats els representants de la seva formació, renuncia a la cursa pel càrrec orgànic però ni es qüestiona abandonar el càrrec polític remunerat. També provoca una considerable torbació que alguns dels membres de la direcció dimitida d'ERC, entre els quals hi ha el seu president, Joan Puigcercós, ni es plantegin cessar en el càrrec de diputat. Poca renovació es farà amb aquestes hipoteques.

Amb tot, la construcció del front patriòtic haurà d'estar atenta a l'evolució d'aquest partit. En definitiva, caldrà veure si a ERC hi ha una renovació completa de lideratges, de missatges i de projecte polític que permeti reconstruir ponts amb d'altres forces independentistes o si assistirem a la bunquerització dels dirigents actuals amb la seva retòrica de l'aliança de les esquerres (o a un canvi cosmètic sense renovació de fons), cosa que significarà la desintegració d'ERC i la necessitat que el front patriòtic sigui liderat pel sobiranisme emergent de Solidaritat i de les CUP. Esperem que, en qualsevol cas, en la nova organització del moviment d'emancipació nacional acabi prevalent la sensatesa, la generositat, la coherència, el coratge i, en essència, el patriotisme.

Hèctor López Bofill

Espanya no enganya mai: Només enganyen els catalans que hi volen pactar

2011-06-18T09:53:00.001+01:00

Podem mirar-nos l’actualitat del país des de qualsevol perspectiva que sempre apareix una mateixa situació d’una Espanya que ens espolia, que ens enganya i que se’n riu de nosaltres. Tant se val si parlem d’un traspàs de Rodalies Renfe que resulta que es traspassava tot menys els trens les vies, les estacions, el personal i la capacitat de canviar-lo; com si parlem de l’estratègia muntada pel Banc d’Espanya, per encàrrec de la banca privada espanyola, per a eliminar el sistema de Caixes català; o dels límits d’endeutament, tenint en compte que a part del dèficit fiscal, és l’Estat espanyol qui no compleix amb els seus compromisos; o de les inversions de l’Estat a Catalunya que a més de no complir amb els mínims establerts per l’Estatut, després resulta que al final tampoc no se n’executen ni la meitat.

Els eurodiputats catalans emprenen ara, per enèsima vegada, una acció per a pressionar el Govern espanyol per tal que inclogui el català com a llengua oficial de la UE, aprofitant l’ingrés de Croàcia que implicarà l’acceptació del serbocroat com a nova lengua oficial europea. Saben que seria una cosa tan senzilla com una simple petició formal de l’Estat a la UE, però saben també que l’odi que senten els espanyols envers el català és més que suficient com per a negar una igualtat de drets a 7 o 8 milions de catalanoparlants. Ramon Tremosa es queixa també aquests dies que el Govern espanyol havia boicotejat una visita d’eurodiputats a les instal·lacions portuàries de Tarragona, amb la clara intenció d’evitar que s’afavoreixi el corredor del Mediterrani.

I història d’aquestes, algunes més anecdòtiques, altres de més calat polític o de transcendència econòmica, es repeteixen constantment. I sovint van acompanyades d’exclamacions simulant un enuig per les agressions de què som víctimes, de protestes verbals que no van més enllà, i fins i tot d’acusacions de frau i d’engany al poble de Catalunya.

I jo, sincerament, no em sento gens enganyat ni frustrat per les accions del Govern espanyol, senzillament perquè hem d’admetre que el Govern espanyol, sigui del color que sigui, no enganya mai. Perquè hi hagi engany hi ha d’haver prèviament una acció que sembli tenir una determinada intenció i que després resulta ser falsa. I aquest no és el cas.

Hores d’ara, ningú amb dos dits de front pot afirmar haver-se sentit enganyat per algú que va prometre respectar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, per algú que afirmés que resoldria el greuge econòmic que pateix Catalunya, o per algú que prometés acabar amb la discriminació que pateix la llengua catalana. Tothom sap perfectament quin és l’objectiu dels espanyols, tant si són del PP com del PSOE. Poca cosa tinc a dir-hi, doncs, sobre aquesta gent: ells tenen un objectiu que sé que és diametralment oposat i incompatible amb el meu.

Ells no enganyen a ningú. Els únics que m’enganyen, i contra els quals vull rebel·lar-me, són aquells que simulen anar de bona fe i volen fer-nos creure que si acaben pactant amb ells és al capdavall per l’interès de Catalunya. Fan tota mena de concessions i de renúncies amb la vaga promesa que els espanyols els acabaran entenent i els permetran de tirar algun peixet al cove. Després, quan finalment es veuen frustrats perquè els espanyols han acabat essent fidels al seu programa i als seus objectius, aleshores simulen exclamar-se dient que els han enganyat.

Mentida! Els únics que ens han enganyat són els partits i dirigents catalans que van pactar amb el PSOE i els que ara ho tornen a fer amb el PP. No té cap mena d’explicació ni de justificació un pacte amb els populars que a canvi de res aconseguiran tenir via lliure per acabar amb la llengua catalana al País Valencià i a les Illes, aconseguiran reduir o tancar les delegacions catalanes a l’estranger o evitar que es faci una consulta oficial ni tan sols sobre el pacte fiscal. No sé si hi ha algú que es cregui, ni que sigui mínimament, que es complirà la promesa d’exercir el dret a decidir pel que fa al tema del finançament. Els dirigents de CiU saben perfectament que no trauran el tema fins passades les eleccions de l’any que ve, que mentrestant hauran anat mantenint-se amb el suport dels populars a canvi de tallar qualsevol iniciativa de caràcter nacional, que cap a la segona meitat de la legislatura com a molt començaran a posar el tema sobre la taula, a Madrid, i que després de llargues, dilatades i infructuoses negociacions ja no seran a temps de convocar cap referèndum, sinó que ho proposaran altra cop com a esquer electoral dels següents comicis.

No, Espanya no enganya. Els qui ens prenen el pèl, ens menteixen i ens enganyen vilment són els qui sempre troben alguna excusa per acabar pactant amb l’enemic: per part seva tot són concessions i per part dels espanyols vagues promeses que ningú s’ha fet mai el propòsit de complir-les.

Josep Romeu

ELBLOCGRAN.CAT

Puig critica “l'excés de simpatia intel•lectual” amb els 'indignats'

2011-06-17T16:40:00.001+01:00

“Els doctors 'honoris causa' no solen assumir la responsabilitat de l'ordre públic”, diu el conseller d'Interior en una entrevista a 'La Vanguardia'

El conseller d'Interior, Felip Puig, continua analitzant la situació que es va viure dimecres a les portes del Parlament, quan els indignats van bloquejar la cambra i van protagonitzar algunes agressions a diputats. Aquest divendres, en una entrevista a La Vanguardia, Puig lamenta que “hi ha hagut un excés de simpatia política, intel·lectual i mediàtica amb aquest moviment” i critica que destacats personatges públics com Joan Manuel Serrat s'hagin posicionat a favor de les demandes dels indignats. “Els doctors honoris causa no solen assumir la responsabilitat de l'ordre públic”, diu Puig.

ara.cat

Ara resulta que aquest perillós personatge ens dirà com pensar i cap que hem de tenir simpaties.
Típic autoritarisme de les dretes més dures. Jo no el vaig votar, i tu ?

Jaume Massanés i Papell

Indignat i... espanyol.

2011-06-16T08:10:00.001+01:00

El seu nom és Francisco Garrobo Raya, i va actuar durant tot el dimecres de cendra parlamentària com "encarregat" de la comunicació dels acampats. Garrobo, que durant tota la jornada es va dirigir en castellà a la premsa, ha canviat la seva divisa política darrerament.

L'any 2007 va formar part de la candidatura de Ciudadanos. Després va ser coordinador a Nou Barris de la formació espanyolista Unión, Progreso y Democracia, el partit liderat per Rosa Díez, que va abandonar a mitjans de gener de 2010.

De fet, no amaga pas el seu nacionalisme espanyol: com a exemple, el seu perfil al Facebook publica fotografies brandant la bandera espanyola amb el logo del toro estampat. A més, Garrobo va ser un abanderat de la resistència a proclamar el dret a l'autodeterminació en el manifest de reivindicacions dels acampats de la plaça Catalunya.

nació digital.cat

Els grans "catalanistes" es venen la dignitat.

2011-06-15T19:46:00.004+01:00

El Govern negocia tancar delegacions a l'estranger a canvi del suport del PP als pressupostos

Així ho ha admès el portaveu de l'executiu, Francesc Homs, que atribueix l''enrocament' del PSC a la necessitat d''ubicar-se políticament' • Afirma que, malgrat la voluntat de diàleg, no s'ha arribat a cap acord amb ERC.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha admès aquest dimecres que el possible tancament d'algunes delegacions de la Generalitat a l'estranger 'està sobre la taula' en el marc de les negociacions amb el PP sobre els pressupostos. En declaracions a Catalunya Ràdio, Homs ha explicat que estudiaran 'amb detall' les reivindicacions de la formació popular i ha mostrat la seva voluntat d'arribar a un acord, 'que sempre serà de mínims'. No obstant això, Homs ha recordat al PP que en els pressupostos no hi votarà a favor sinó que s'abstindrà i que, per tant, 'no està en condicions d'exigir res més ni tampoc ho pretén fer'.

directe.cat

Spain's secret conflict

2011-06-14T12:04:00.002+01:00

L'estelada entra al parlament britànic

2011-06-14T07:41:00.002+01:00

El diputat i president de Solidaritat Catalana per la Independència, Toni Strubell, s'ha entrevistat aquest dilluns a Londres amb alguns dels diputats de Westminster que el passat 14 juliol van entrar una moció on se sol·licitava que “es reconegui als residents de Catalunya el dret a determinar democràticament el seu propi futur” i els ha transmès l'agraïment de Catalunya pel seu gest.

El diputat independentista ha participat aquesta tarda en l'acte organitzat a Londres en agraïment als 14 diputats de 6 grups parlamentaris del Parlament de Westminster que van votar a favor d'una moció que defensa el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. La moció va entrar a registre del Parlament de Westminster el passat 14 de juliol.

A l'acte Strubell ha dit que “amb el suport de la moció presentada per aquests diputats, Catalunya ja no se sent sola”. Strubell també ha dit que “espera que el Parlament de Catalunya estigui a l'alçada d'invitar aquests diputats a Barcelona per fer-los arribar el suport i agraïment de la cambra catalana”.

A l'acte també també hi ha participat l'Agustí Soler en nom dels organitzadors de la iniciativa "Tots a Westminster" que ha aplegat una vuitantena de 80 catalans vinguts de tot Catalunya i de la mateixa Gran Bretanya i l'ex alcalde de Lleida Manel Oronich.

En nom dels grups Plaid Cymru gal·lès han près la paraula Hywel Williams, Jonathan Edwards i el seu portaveu parlamentari, Elfyn Llwyd, i en nom de l'SNP Pete Wishart. Aquest darrer ha expressat la seva satisfacció per “l'apropament entre catalans, escocesos i gal·lesos en la seva lluita per la independència alhora que ha apuntat que “a partir d'ara s'ha obert una cursa per veure qui arriba primer a la independència”, una cursa cursa en la què a parer del diputat independentista escocès “tots ens hi hem d'ajudar el màxim”.

Nació Digital

LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR ESTÀ MOLT SATISFETA PER LA PARTICIPACIÓ EN LA CONSULTA DEL 10 D'ABRIL

2011-04-11T20:27:00.000+01:00

La Plataforma pel dret de Decidir manifesta que la consulta ha estat un èxit rotund a Barcelona. Treure més del 20% supera les expectatives més optimistes i demostra que Catalunya està preparada per exercir el dret d'autodeterminació.

La Plataforma pel dret de decidir (PDD) està molt satisfeta per la realització de la consulta popular sobre la independència de la nació catalana que aquest 10 d’abril ha tingut lloc a Barcelona i altres 21 poblacions de tot Catalunya.

Aquesta consulta del 10 d’abril no únicament culmina un procés democràtic d’enorme transcendència, iniciat des de fa anys des de la societat civil, que es va materialitzar en la primera consulta a Arenys de Munt el 2009, sinó que s’entra en una nova dimensió política. Una dimensió més important per la complexitat de l’organització i la claredat política del plantejament, que les mobilitzacions pel dret de decidir impulsades per la PDD els anys 2006 i 2007 i la protagonitzada pel poble de Catalunya el 10 de juliol de 2010.

Aquest llarg procés ha suposat l’organització de més de 554 referèndums a poblacions de tota mena, amb desenes de milers de voluntaris mobilitzats i més d’un milió de participants. Amb la inclusió –amb una voluntat incontestablement democràtica – de tots els estrangers empadronats a cada població i del jovent de 16 a 18 anys.

Una consulta que no només s'ha fet a Catalunya sinó també a l'exterior i en la qual hi han participat catalans i catalanes d'arreu del món. Aquesta consulta, absolutament democràtica, ha comptat amb observadors vinguts de diversos llocs del planeta i ha servit d'imatge i exemple per diversos pobles del món.

L’èxit més important de tot aquest procés és que hem convertit una sensació, àmpliament compartida, d’esgotament i fracàs del model estatutari i del sistema autonòmic en consciència nacional del dret a l’exercici de l’autodeterminació i en voluntat organitzada de construcció de la nació independent.

Aquest canvi que s’està produint en els cors i en les ments de tots els nostres compatriotes és el que s’ha evidenciat en els milers d’actes públics realitzats al llarg de les consultes, en el pòsit organitzatiu que n’està quedant i en l’arraconament evident de les organitzacions que s’hi han oposat o l’han menystingut.

La Plataforma pel Dret de Decidir considerem que ara és el moment de donar un pas endavant organitzatiu i de continuar el procés encetat amb els referèndums donant impuls a la Conferència Nacional per a l’Estat propi que tindrà lloc aquest 30 d’abril.

No ens podem aturar perquè una part molt important del poble català ha dit de manera voluntària, pacífica i organitzada que vol avançar cap a una nació catalana constituïda en un Estat de Dret independent, democràtic i social.

http://plataformapeldretdedecidir.cat/index.php/comunicats/58-la-plataforma-pel-dret-de-decidir-esta-molt-satisfeta-per-la-participacio-en-la-consulta-del-10-dabril

Carme Forcadell
Plataforme pel Dret de Decidir
Telèfon 667658536

Chacón, entrenada contra l'independentisme

2011-04-08T12:25:00.000+01:00

La batalla entre Alfredo Pérez Rubalcaba i la catalana Carme Chacón per succeir Zapatero al capdavant del PSOE ha tornat a posar l'atenció mediàtica damunt l'actual ministra de Defensa espanyola, que aquests dies ha començat a captar suports dins el PSC amb la voluntat final de convèncer el PSOE i els seus militants i trencar la xacra de ser vista com catalana a Madrid i madrilenya a Catalunya.

Més enllà d'aquests detalls i de la fosca relació que manté amb l'entorn de Pedro J. Ramírez, és molt important que els catalans tinguem molt clar qui és Carme Chacón i perquè ha escalat tant dins el Partit Socialista Obrer Espanyol. Tal com vam indicar anys enrere, la formació acadèmica és l'etapa clau per entendre qui és Carme Chacón.

Chacón milita a les Joventuts del PSC des de molt jove, amb 18 anys, i en acabar els estudis universitaris de Dret a Barcelona i veient el potencial de la jove d'Esplugues, els socialistes decideixen enviar Chacón al Canadà perquè estudiï en profunditat els referèndums independentistes del Quebec i les contraofensives unionistes del Canadà per aturar-los. No oblidem que estem parlant de finals dels anys 90: llavors els socialistes catalans ja tenen clar que el creixement de l'independentisme serà imparable, i envien Chacón a estudiar com aturar-lo a la Osgoode Hall Law School de Toronto, la Universitat de Montreal i la Universitat Laval del Quebec.

Aquests cursos de postgrau al Canadà li serveixen per estudiar les polítiques de Pierre Elliot Trudeau o Stéphane Dion, els unionistes viscerals del Quebec que van aconseguir refredar les ànsies independentistes d'una nació germana a la catalana. Amb el temps s'ha confirmat que els càlculs del PSC eren correctes, i un cop tornada a Catalunya i superades les polítiques municipals, catalana i l'etapa de ministra, Chacón podria arribar al cim del partit al moment de màxima efervescència independentista, un moviment que ja ha tingut ocasió d'atacar diverses vegades, acusant-lo de 'néixer de les emocions negatives' i de ser econòmicament insostenible. Si guanya les primàries, Chacón liderarà el partit espanyol en la batalla final entre unionisme i independentisme al Principat.

La Plataforma pel Dret de Decidir fa una Crida a les Institucions catalanes perquè no treguin les ajudes a l’associacionisme i demanen a les altres entitats que s’hi adhereixin

2011-03-10T23:08:00.001+01:00

Carta oberta al Govern de la Generalitat i Governs d'altres Institucions Públiques Catalanes:

Els representants de les nostres Institucions Nacionals recorden, públicament, moltes vegades, que una de les característiques més remarcables del poble català és tenir una xarxa d'entitats cíviques, socials i culturals que articulen la societat civil. La vida associativa constitueix, en efecte, la cara i els ulls de la identitat nacional catalana i és una de les fonts del seu benestar col·lectiu. Per això, sempre, especialment des que hem entrat en el procés de restabliment de les nostres llibertats, hi ha hagut una constant complicitat entre les nostres Institucions representatives i aquestes associacions. S'ha construït una relació de mútua simbiosi que impulsa el progrés del nostre poble en tots els nivells.

L'associacionisme català se sosté gràcies a les aportacions voluntàries de la gent que hi participa i a les ajudes que rep de les Institucions nacionals, que ho tenen en compte en els seus pressupostos, per més que no hi signifiquin una quantitat especialment apreciable.

Tot i així, en els moments de crisi, com els que estem experimentant ara, els nostres governs, que no deixen d'insistir en la necessitat de mantenir viu l'associacionisme a fi d'alimentar el benestar col·lectiu, deixen de posar l'atenció que caldria per garantir les activitats que realitzen sense ànim de lucre. De fet, molts projectes, dotats d'ajudes econòmiques aprovades, no es poden portar a la pràctica per l'incompliment puntual dels qui, des de les Institucions públiques, s'han compromès a copagar-ne els costos. La situació ha esdevingut tan greu que moltes entitats, solvents i de prestigi, es veuen obligades a plantejar-se si han de plegar.

Davant d'una pèrdua anunciada de tantes associacions, de conseqüències tan negatives per a la vida del nostre poble, és urgent que els dirigents de les nostres Institucions públiques reconsiderin la seva conducta, almenys per evitar mals difícilment reparables. Perquè, com és ben sabut, la gran majoria de les entitats en procés de liquidació han necessitat molts anys per aixecar-se i créixer.

Fem una crida, doncs, mitjançant aquesta Carta oberta, a les nostres Institucions perquè es replantegin aquesta decisió, tot demanant que s'hi adhereixin les entitats afectades avui o probablement un demà proper. Cadascuna d’aquestes entitats forma part d'un tot que permetrà veure les dimensions que ha pres aquest conflicte i contribuirà a estendre el crit d'alerta cap als nostres representants elegits. Manifestem que la Plataforma pel Dret de Decidir no rep cap subvenció de les nostres Institucions i, per tant, el nostre objectiu és contribuir a la cohesió social del nostre país i solidaritzar-nos amb les entitats que necessiten les esmentades ajudes.

Volem que les entitats de la societat civil sobrevisquin!!!

Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Àrea de comunicació

Carme Forcadell 667658536

La Plataforma pel Dret de Decidir posa una urna a la seva seu per recollir vots a Barcelona

2011-02-26T19:28:00.000+01:00

Un total de 20 municipis Albanyà, Barcelona, Blanes, Calaf, Calonge de Segarra, Campins, Castellfollit de Riubregós, El Bruc, Fogars de Montclús, Gavà, La Pobla de Montornès, Montseny, Ponts de Molins, Pujalt, Rellinars, Sant Climent de Llobregat, Sant Julià de Ramis, Sant Pere Sallavinera, Vallgorguina i Viladecans celebraran la consulta sobre la independència el proper dia 10 d'abril.

La Plataforma pel Dret de Decidir ha fet una crida als seus socis, simpatitzants i entitats adherides perquè ajudin a difondre informació sobre la consulta, que es celebrarà en diversos municipis, i perquè participin com a voluntaris o fedataris, especialment a la consulta de Barcelona on, pel gruix de població, es necessita més suport.

El passat 31 de gener, la PDD va organitzar una formació per fer de fedataris de la consulta de Barcelona entre els socis i simpatitzants que havien mostrat interès. També aquest mes de febrer ha instal•lat una urna per recollir vot anticipat des d'avui fins al 10 d'abril a la seva seu del carrer Rocafort n. 242 bis. L'horari és dilluns, dimecres i dijous de 4 a 8 dels vespres.

La consulta del dia 10 d’abril tancarà l’onada de consultes que, des del desembre del 2009, s’han celebrat a Catalunya. A hores d’ara més de 618.000 catalans i catalanes han exercit el seu dret a decidir votant en la consulta, aquesta xifra suposa més d’un 18 per cent de la població que podia votar. Això suposa un èxit tenint en compte els recursos de què disposen les plataformes per dur-la a terme.

La PDD, també felicita els voluntaris i voluntàries de Gràcia que van participar en la recollida de vots la setmana passada per l’èxit de participació que va tenir i els encoratja a continuar treballant perquè finalment el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur, participant en una consulta vinculant.

Una mica d'humor sempre va bé

2011-02-24T14:04:00.001+01:00

Comunicat de la Plataforma pel Dret de Decidir

2011-02-19T09:36:00.000+01:00

LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR REBUTJA LA PARALITZACIÓ DE LA LLEI DE CONSULTES ORDENADA PEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL I EL FINAL DE L'EMISSIÓ DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

La Plataforma pel Dret de Decidir rebutja la paralització de la Llei de Consultes, ordenada pel Tribunal Constitucional, i demana al poble català que continuï exercint el dret de decidir en tot allò que afecti la seva sobirania.

Un cop més el Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit Popular neguen als ciutadans i ciutadanes de Catalunya i del País Valencià el dret de decidir sobre el seu present i el seu futur com a poble, els neguen el dret de decidir sobre la seva llengua, la seva cultura i la seva manera d'organitzar-se com a país.

El Tribunal constitucional, un organisme al servei de l'Estat, ha paralitzat la Llei de consultes populars en resposta al recurs interposat pel govern espanyol. Aquesta Llei va ser aprovada pel Parlament de Catalunya, però el govern espanyol, com ha demostrat en moltes altres ocasions, no respecta ni les decisions del Parlament de Catalunya ni el dret de decidir dels ciutadans del nostre país.

També el Partit Popular, que governa al País Valencià, ha obligat a Acció Cultural del País Valencià a desconnectar els senyals de TV3, negant als ciutadans i ciutadanes del País Valencià el dret a decidir quina televisió volen veure. Aquest acte contra la llibertat d'expressió i de mercat és un atemptat també contra la llengua catalana. El PP demostra, un cop més, que qualsevol acció és bona per aconseguir la desaparició de la llengua valenciana mitjançant la substitució lingüística i un dels camins és evitar que TV3 es pugui veure al País Valencià.

La PDD rebutja aquestes actuacions antidemocràtiques que ens recorden èpoques passades i que només es duen a terme sota règims dictatorial.

Instem als ciutadans i ciutadanes a rebutjar ambdues accions, a continuar exercint el dret de decidir i a deixar sense senyal blocs i webs en suport a la iniciativa d'Acció cultural del País Valencià, perquè tots som valencians i això és una derrota que compartim tot el país.

Hereus de l'11 de setembre de 1714

2011-02-17T16:38:00.002+01:00

Aquest video em posa la pell de gallina. Veient-lo em sento hereva dels milers de catalans (aragonesos, valencians i mallorquins) que van patir totes aquestes humiliacions i tortures, sento que tinc la responsabilitat històrica, juntament amb molts altres, de lluitar fins a retornar-los la dignitat i els honors que es mereixen, i aconseguir recuperar la llibertat de la nostra nació, del nostre poble. Gràcies a en Quico Romeu per fer-lo i per difondre'l. Ajudem-lo a fer-ho!

La motxilla que portem al damunt és massa grossa. Tots els catalans som hereus d'aquestes tortures i humiliacions. A través del fil inexorable que va teixint el temps, aquestes humiliacions, violacions, vexacions, ens segueixen vinculant amb els màrtirs que les van patir i, tot i els 296 anys passat, les seguim patint en pròpia carn.

Us recomano la lectura del llibre de l'historiador Josep M. Torres i Ribé "Felip V contra Catalunya" de l'editorialRafael Dalmau, Editor

L'IEC crida el poble de Catalunya a reclamar els seus drets d'autodeterminació

2011-02-03T22:49:00.001+01:00

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ha fet públic aquest dijous un comunicat en què recorda a la ciutadania de Catalunya quins són els seus drets com a poble i recorda “que li assisteixen principis universals de justícia si vol reclamar els drets d'autodeterminació i autogovern en un marc democràtic”.

La declaració contempla que “la comunitat de llengua i cultura catalanes constitueix, amb tota evidència, una nació que mereix un reconeixement igualitari en el marc dels estats respectius en què s'inscriu, i també en el marc de la Unió Europea i de les Nacions Unides”.

En aquest sentit, insisteix en què “cadascun dels territoris en què es troba actualment fragmentada aquesta nació té el dret legítim i inalienable de decidir de quin estat vol formar part, tant si és l'Estat en què ara s'inscriu com si aspira a la construcció d'un estat específic diferent”.

Alhora que afirma que “cap acció democràtica legítima no pot contradir i menys encara criminalitzar aquest dret dels ciutadans catalans”.

“Ningú, en un marc polític democràtic, no pot decidir quina ha de ser la nació dels altres”, continua el document.

El president de l'IEC, Salvador Giner, alerta d'un “procés d'homogeneïtzació lingüística i cultural contrària a la diversitat de la Península Ibèrica', i fa referència a les sentències del Tribunal Constitucional i el Suprem “que fan sospitar un cert perill d'involució dels drets d'autogovern de Catalunya”.

AVUI.CAT

'Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu sistema financer

2011-01-25T06:06:00.001+01:00

La presidenta d'Òmnium Cultural i economista considera que la reforma del govern espanyol és un atac gravíssim

A Espanya alguns diuen que el govern espanyol nacionalitzarà les caixes amb aquest nou pla de reforma del sistema financer. Però per nosaltres el que fa és desnacionalitzar-les o privatitzar-les: desnacionalitzar les unes perquè passen a tenir seu a Madrid i intervingudes pel Banc d'Espanya; i privatitzar les altres perquè les obliga a convertir-se en bancs. I tot això, a més, reduint al mínim l'obra social.

El que fa el Banc d'Espanya és aprofitar la situació de crisi i els pecats d'algunes caixes per obligar totes les caixes a convertir-se en bancs. També ho aprofita per a recentralitzar el model, eliminant tota capacitat de decisió financera dels territoris i desarrelant les caixes.

Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu sistema financer. I per tant, el que vol fer el govern espanyol amb les caixes és gravíssim. Els mateixos que ataquen la llengua són els mateixos que ataquen les caixes, perquè del que es tracta és d'atacar allò que vertebra el nostre país. I la llengua i les caixes són dues de les coses que millor vertebren el nostre país.

La funció de les caixes és recollir estalvi i canalitzar-lo en inversió. Si això no ho manem amb intenció pròpia ens escanyem i ens ofeguem. No ens n'adonem, però el que fan és declarar-nos la guerra.

Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural i economista
Publicat a Vilaweb

Artur Mas, paisatge després de la victòria

2011-01-04T20:07:00.001+01:00

Artur Mas està molt content, i en té motius. La seva victòria electoral, amb 62 diputats, a només 6 de la majoria absoluta, és irrefutable i tot aquell que intenti menystenir-la farà el ridícul. Artur Mas, per tant, se sent eufòric i legitimat per agafar les regnes del país i treure’l de la via morta en què el govern anterior l’ha deixat. De fet, per malament que ho faci, pitjor serà impossible. Només cal mirar com n’han quedat, de delmades, les forces del tripartit. No sols han perdut les eleccions, sinó que han estat literalment expulsades del govern. La seva, consegüentment, ha estat una derrota humiliant. Però, ja se sap, tal faràs tal trobaràs. Una altra cosa és quin pla seguirà Mas a partir d’ara. Només cal escoltar-lo per veure que s’ha preparat a fons al llarg d’aquests anys i que hi ha un canvi qualitatiu entre el Mas del 2003 i el Mas del 2011. Tanmateix, cal preguntar-se com s’ho farà per no decebre les expectatives dels milers i milers d’independentistes que l’han votat –n’analitzarem les causes un altre dia– i que, ja fos al carrer o a casa seva, li cridaven “Mas president, Catalunya independent”. Vull dir si és conscient que el seu èxit és la suma d’un munt de circumstàncies negatives –el desastre del tripartit, la conversió d’Esquerra en marca blanca del PSOE, la invisibilitzada i encara massa incipient aparició de Reagrupament i Solidaritat...– sense les quals el resultat de les eleccions hauria estat un altre. Què farà Mas quan els independentistes que li han lliurat el govern, però que són votants manllevats, no vegin cap avenç en l’àmbit de la plenitud nacional i comencin a posar-se nerviosos?

És cert que Jordi Pujol va governar amb els vots d’una multitud de fidelitats absolutes a la seva persona, però aquells temps ja no tornaran mai més i Mas no podrà comptar amb la carta blanca amb què comptava Pujol pel sol fet de ser qui era. Entre altres coses, perquè la Catalunya d’avui no és la mateixa de la d’aleshores. Això significa que Mas disposarà de molts menys recursos per justificar les renúncies i que un reguitzell de frustracions en aquesta mateixa legislatura li pot crear serioses dificultats, En altres paraules, els 62 escons obtinguts el 2010 són una arma de doble tall de cara a les eleccions del 2014. I els recents indicis de sociovergència, amb l’agreujant d’incorporar com a consellera de Justícia una persona que estava i està visceralment en contra de les consultes independentistes –és a dir, en contra del més elemental exercici democràtic d’una col•lectivitat: el dret de preguntar-se el que vulgui, quan vulgui i com vulgui, i a respondre’s a través de les urnes–, compliquen molt les coses.

Artur Mas hauria de fugir de la sociovergència per diverses raons. Tres si més no. Una, perquè el resultat electoral del 28-N va deixar ben clar que l’expulsió del Partit Socialista del poder no era perquè hi tornés encaputxat. Dues, perquè a CiU li pot passar com a Esquerra en el sentit que el gruix dels seus votants se sentin traïts en veure transmutat el seu vot catalanista en vot espanyolista en la mateixa mesura que es van sentir traïts molts votants convergents arran del pacte de CiU amb el PP. I tercera, perquè, com més notòries siguin la sociovergència i les renúncies nacionals, més elevada serà la collita que el 2014 farà Solidaritat. Des del punt de vista de l’estratègia política, s’entén que a CiU li faci més nosa Solidaritat que Ciudadanos. Bàsicament perquè mentre la primera fa ombra al seu catalanisme, els segons, per contrast, el fan més lluminós. Però no crec que l’intent sistemàtic de desacreditar i desfavorir Solidaritat tingui rendibilitat electoral. Més aviat al contrari. Sobretot si els progressos de caràcter nacional no arriben o tenen forma d’engruna. És molt lloable que Artur Mas tingui com a prioritat treure Catalunya de la crisi, però haurà d’explicar com pot sortir de la crisi un país emmanillat, que no té capacitat legislativa, que no gestiona els seus propis recursos i que pateix una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals.

Victor Alexandre

Mas versus Laporta

2011-01-04T20:01:00.002+01:00

El que m'agrada més del president Mas és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i castellanitzat que s'ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que m'agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d'estaquirot que fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara que fan els qui s'han deixat agafar per allà on no toca.

Mas és l'última versió d'una fórmula intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l'últim intent de trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un llibertí; Mas un membre d'aquesta classe dirigent mesquina, que vol manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil com tractar Mas d'empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades sona buit, però de vegades Mas és petit d'ànima. Tots dos estan igual de sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d'ingenuïtat. Tots dos són conscients que s'ha acabat una època, i tots dos juguen amb honestedat les seves cartes. Mas té més l'escut, però Laporta té la llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira d'eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira d'endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és un "salvador", quan diu que no és un "alliberador", quan recorre amb insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que posi Mas tan nerviós, ni que l'obligui a fer la pantomima, perquè no hi ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència. Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta de contrincants són ninots d'una representació que l'afavoreix perquè ha après a dominar-la.

M'agrada que Mas i Laporta siguin de Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l'opulència, sinó d'una combinació molt delicada d'austeritat i força. Mas i Laporta no se'n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per això m'agradaria que trobessin la manera d'ajudar-se. Al final d'una pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és que el PP governi la Generalitat d'aquí uns anys. Potser així quedarà clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d'Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit prescindir dels meus articles d'opinió. Vull donar les gràcies als lectors que han fet d'aquesta columna una les més llegides del butlletí).

Enric Vila

"Troglodites",una editorial del New York Times

2010-12-27T22:58:00.000+01:00

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol

2010-12-18T15:10:00.000+01:00

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol i el Congrés dels Diputats arran de la greu situació provocada pels controladors d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). Considerem que l’estat d’alarma afecta directament els dos eixos indestriables sobre els quals es fonamenta l’acció social i política de la PDD, això és, la qualitat del sistema democràtic que ens regeix i el dret dels Països Catalans a decidir lliurement, sense amenaces i intimidacions, com vol construir el seu futur.

L'actitud del col·lectiu dels controladors aeris ha vulnerat greument el dret al transport i a la lliure circulació de milers de persones. Calia prendre mesures dràstiques i efectives en contra d'aquest col·lectiu per defensar els drets de tots els ciutadans, però, en un Esat democràtic, les mesures que s'han de prendre en aquests casos són totes unes altres. Anteriorment, en altres Estats, altres col·lectius de controladors aeris ja havien intentat imposar les seves demandes laborals amb accions similars a les preses pels controladors espanyols, però en cap cas, els governs respectius havien resolt el problema militaritzant el col·lectiu en qüestió. Els Estats democràtics havien resolt sempre el xantatge sense necessitat de decretar cap estat d'alarma, ni d'excepció.

El govern espanyol, aprofitant la desmesurada i també antidemocràtica actitud dels controladors aeris, ha aplicat una mesura totalment desproporcionada segons la qual, per primera vegada des de 1978, es modifica transitòriament el règim jurídic ordinari i es posa un determinat grup de ciutadans sota jurisdicció militar. Pensem que és responsabilitat dels representats públics de l’Estat preveure i resoldre, mitjançant la planificació i la negociació, possibles conflictes amb treballadors que pertanyen precisament a l’administració estatal i sobre els quals recau la seguretat de tants ciutadans. Cal recordar, a més, que les divergències amb aquest col·lectiu no són noves, sinó que s’arrosseguen de fa temps. Pensem, doncs, que el Govern espanyol ha negligit les seves responsabilitats en els darrers anys a l’hora de trobar una solució sobre els seus propis treballadors i que, per reforçar una popularitat en hores baixes, ha optat per fer ús del monopoli de la força i de mesures essencialment antidemocràtiques contra un col·lectiu per qui l’opinió pública no sent cap simpatia.

La PDD vol expressar que la militarització que comporta l’estat d’alarma no pot ser mai utilitzada per un govern democràtic per resoldre un conflicte laboral, queés un precedent negatiu i perillós que va més enllà d'un conflicte laboral, i que l'únic que indica és el poc respecte als principis democràtics que té el govern que l'utilitza.

Aquesta mesura ha obert la porta a unes maneres de fer que poden ser perilloses en futurs conflictes socials i polítics dintre de l'Estat espanyol. En aquest sentit, la PDD vol recordar que la Ley Orgánica 4/1981 preveu l’aplicació de l’estat de setge quan es produeixi o amenaci de produir-se un acte contra la integritat territorial d’Espanya, i l’aplicació de l’estat d’excepció quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris. En aquest últim cas podrien suspendre’s drets fonamentals com el dret a la llibertat i la seguretat, la inviolabilitat del domicili, la lliure circulació, la llibertat d’expressió i de comunicar o rebre informació veraç, el dret de reunió, de vaga, etc.

Per tot això, instem als ciutadans a no donar cap mena de suport ni pàtina de legitimitat a l'esmentada mesura, i a denunciar la manca d'actitud democràtica d'aquesta mesura.

El català, llengua sotmesa a l'espanyol

2010-12-16T19:27:00.001+01:00

Interessantíssim el llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de la filòloga Rosa Calafat, publicat fa pocs mesos i guardonat amb el Premi d'assaig breu Josep Irla 2010. Dividit en cinc capítols que Calafat anomena "cinc principis", hi trobem un retrat lúcid, i alhora inquietant, de la realitat nacional del país i del seu estat de prostració política. L'estat de la llengua, al capdavall, és un reflex de la situació de anormalitat en què vivim i el llibre, pàgina a pàgina, fa més evident que l'únic camí per capgirar aquesta inèrcia anorreadora és la constitució d'un Estat propi. Sense les eines d'un Estat no salvarem la llengua de la mateixa manera que no salvarem res que tingui a veure amb la nostra identitat nacional, més enllà de quatre tradicions folklòriques.

Els cinc principis de Calafat ens parlen "del llenguatge com a eina de conjunt", "de diversitat cultural versus comunicació globalitzada", de la necessitat que els mitjans de comunicació normalitzin "el punt de vista català", de la subjecció del llenguatge políticament correcte "als principis legals que hi regeixen", i de la importància d'un nom comú per a tota la comunitat lingüística catalana que impedeixi l'esquarterament que ara pateix. Heus aquí un tast:

"Les paraules d'una cultura se substitueixen, es matisen o es reciclen talment com el vidre, el plàstic o qualsevol material d'ús de la col·lectivitat. Les paraules poden ser veritables eines de protecció i de contenció cap a altres cultures, o no. El francès mediàtic es protegeix de l'entrada d'anglicismes -Llei Toubon, 1994-. L'espanyol modern no té catalanismes. El català modern conté una allau d'hispanismes."

"Ens convé trencar el tòpic prejudici que es basa en el fet que el català només es pot assemblar al castellà. El català, des del moment que és una llengua creada per humans, i independentment de la seva filiació a una família lingüística, comparteix trets culturals amb altres llengües. I parl d'aquest prejudici perquè ha estat massa usat a l'hora de justificar el català fàcil: aquell català que només pot ser observat des d'un punt de vista, l'espanyol."

"La percepció que un poble té d'ell mateix es regula a través dels punts de vista que corren pels seus canals difusors de conformitat social. I s'introjecta en termes de confiança i transparència en la informació. Ara com ara, les eines pedagògiques mediàtiques internes no ajuden gaire a veure'ns com un mercat lingüístic únic: clar i transparent; ja hem vist com les externes tampoc."

"Posats constantment en la necessitat de triar entre una llengua suposadament salvada però sistemàticament presentada com a problemàtica -el català- i una altra d'aparentment neutra i sense cap d'aquests problemes -la llengua estatal-, molts catalanoparlants van fent habitual la dimissió lingüística fins a concebre-la com l'únic comportament normal, o l'únic educat. Interioritzen, així, una mena de sentiment d'obligació de passar-se a la llengua dels altres sense tenir dret a la reciprocitat."

"La llengua és el component cultural que camina per sobre dels referents i s'estén amb identificació immediata a través dels seus parlants."

Llegiu-lo, reflexioneu sobre les seves conclusions i actueu en conseqüència.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat