PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

28 d’agost 2010

Amb les butxaques plenes

Els alts directius de Caixa Tarragona, Caixa Catalunya i Caixa Manresa es van apujar el sou entre un 30% i un 50% abans de fusionar-se. Això és el que es desprèn dels informes que cada sis mesos la Comissió del Mercat de Valors (CNMV) rep de les entitats bancàries.

A Caixa Tarragona, per exemple, els catorze membres de l'alta direcció es van apujar el sou gairebé un 32% durant el primer semestre d'aquest any. A més, segons les dades de la Comissió del Mercat de Valors (CNMV), els directius també han augmentat els seus ingressos per dietes un 49% respecte al mateix període del 2009 i el sou conjunt d'aquests alts càrrecs ha passat d'1.019.000 euros a 1.344.000.

Pel que fa a Caixa Catalunya i Caixa Manresa, un informe similar, que recull TV3, apunta que les dues entitats també van seguir un procés similar, incrementant entre un 30% i un 50% el sou dels seus alts directius just abans de la fusió que va donar pas a una nova caixa.

En el cas de l'entitat manresana, a més, l'informe revela que les indemnitzacions dels vuit alts directius que han deixat l'entitat després de la fusió ha suposat una despesa que arriba gairebé als dos milions i mig d'euros.

Precisament el passat mes de juliol, el Parlament Europeu va aprovar una llei que limita els beneficis que els alts càrrecs d'entitats financeres poden cobrar i els condiciona al fet que les entitats no tinguin pèrdues. La norma, però, no imposa cap limitació ni als salaris ni a les indemnitzacions.
 
e-noticies

27 d’agost 2010

UCE i eleccions

Que diguin el que vulguin, però és clar que sí que aquestes properes eleccions seran un plebiscit entre Catalunya i Espanya. No poden ser altra cosa. Votes per Espanya o votes per Catalunya. I caldrà triar. Un plebiscit és un plebiscit. L'inici del compte enrere per la independència i la creació d'un estat propi per a Catalunya. ¿Qui pot impedir que això sigui així? ¿L'aparent desunió de les forces catalanes? Una aparença. CiU i tots els altres units contra els partits espanyols, PSC i PP. Iniciativa m'és igual. Deurà tenir els mateixos vots de sempre. No veig cap altre plantejament. Em fan fàstic, cada dia més, aquells que diuen ser catalans però per als qual la primera cosa no és justament la llibertat del seu país i el reconeixement que som un país ocupat, una colònia espanyola, o castellana, tant és. I n'hi ha massa encara entre nosaltres d'aquests. I ocupen institucions. I fan la traveta als qui tenen les proves i no només les sospites de l'enorme estafa que és això d'Espanya i la seva suposada història.
A Prada de Conflent, sense anar més lluny, a la UCE, el rector Sales i, sobretot el secretari gerent Maluquer acaben de negar el pa i la sal a Jordi Bilbeny, que tenia emparaulat i contractat impartir dues lliçons en el marc de les recentment acabades sessions d'aquesta Universitat. Després han parlat del gran èxit transversal, que es veu que és paraula de moda, del curs acabat de clausurar. És mentida i és un frau. Un bluff. Que expliquin bé per què ni valencians ni mallorquins no hi han enviat delegacions oficials, que ho expliquin bé i que no llancin brutícia damunt la idea de Països Catalans com a excusa. I que expliquin bé, també, per què Bilbeny, en arribar a Prada, es va haver de sentir, a l'hotel on s'havia d'allotjar, que tenien ordres estrictes que per a ell no hi havia res, res de res. I que si volia alguna cosa, a diferència dels altres professors contractats, ell, Jordi Bilbeny, se l'havia de pagar de la seva butxaca.
Naturalment suspengué de seguida les esmentades lliçons i se n'anà de Prada amb la certesa que en aquesta famosa UCE hi ha censura i por, por de sentir un cop més que hi ha proves que tot això d'Espanya és una de les estafes més grosses de la història de la humanitat, i que tot s'ho maneguen entre quatre i que els comptes mai no són clars. És lògic pensar i creure que aquesta mena de persones, com el rector Sales i, sobretot, perquè es veu que és el veritable dolent de la pel·lícula, el secretari gerent Maluquer, i d'altres col·laboradors, en aquesta o en d'altres institucions, ja els està bé tot això de l'autonomia, ja els està bé l'actual estat de les coses de Catalunya i que, si ha ser per ells, res no canviarà. Però el plebiscit, les eleccions, són ja aquí mateix, a la cantonada. Malgrat ells.

El Matí Digital
http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=1742

24 d’agost 2010

L’independentisme i els enemics de la construcció d’un estat (I)

L’independentisme s’estén amb força per Catalunya: el d’ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana, CUP i els sectors de CiU que així es manifesten, com també els sectors minoritaris del PSC i ICV, i amb més força, el de la societat civil i certs nuclis del món econòmic i financer. Aquests sectors han de deixar d’anar amb el “lliri a la mà” i la innocència política en el seu pensament i estratègia.

Als aparells de l’estat espanyol se’ls han obert totes les llums vermelles del 10-J, i conscients que a Catalunya no val l’estratègia que utilitzen a Euskadi amb l’excusa de la lluita armada d’ETA; els seus analistes, aparells d’intel·ligència i desestabilització i els seus portaveus i mitjans de comunicació de la Brunete estan preparant ja la seva estratègia. Després de l’èxit dels intents de destruir Carod-Rovira, ara li toca a Laporta i, si no és bon noi, a Mas. I destruir el nervi de la nació catalana: la seva llengua, i més important encara, la seva cohesió social.

Després començaran a enfortir el que anomenaran “unionisme” per enfrontar-ho al nacionalisme català i al sobiranisme, i faran tot el possible, encara més, per destruir la imatge de seny i responsabilitat i diàleg dels catalans. També untaran econòmicament tots els sectors crítics amb el catalanisme, tan en l’àmbit professional, com l’universitari i l’intel·lectual, i difondran diversos missatges que creïn preocupació i inestabilitat en els sectors socials més febles: jubilats, malalts, persones amb precarietat laboral, etc.

I si així no aconsegueixen els seus objectius, pot ser que arribin a avaluar com potenciar grups existents o ‘larvats’ perquè provoquin disturbis i creïn inestabilitat.

També elaboraran plans per reforçar la infiltració a les estructures de la Generalitat, en els partits i als sindicats, i particularment, en els mitjans de comunicació i de seguretat del país per tal d’evitar que aquests últims puguin tenir suport i complicitats amb el sobiranisme.

Obrir el meló de la independència requereix fer-ho amb responsabilitat, valentia i fermesa. Només amb dirigents i estructures disposades a jugar-se-la serà possible aconseguir un estat per als catalans del segle XXI.

Tribuna.cat

13 d’agost 2010

Un mal negoci (article de La Vanguardia ¡¡)

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.

La Vanguardia

11 d’agost 2010

Xerrada amb Lluís Maria Xirinacs

Carta al president Obama

Benvolgut President Obama:
Em dirigeixo a vostè no només en la seva qualitat de president dels Estats Units, sinó també en la seva qualitat d’antic professor de dret constitucional. M’impressiona molt la seva visió d’aquest document, expressada en el seu llibre The Audacity of Hope, que contempla la democràcia nord-americana “no com una casa a construir, sinó com una conversa a mantenir.” La constitució nord-americana, en paraules seves, “organitza la manera com debatem el nostre futur,” i “implícit en la seva estructura s’hi troba un rebuig a la veritat absoluta, la infal.libilitat de qualsevol idea o ideologia o teologia que obligaria a futures generacions a seguir una única i inalterable via.”
Em dirigeixo a vostè, doncs, perquè en el país on jo visc i treballo s’ha produït exactament aquest tipus d’intent de tancar la conversa al.legant que la casa ja està constitucionalment construïda i parlar-ne més no és ni necessari ni fins i tot legítim. En un estat europeu formalment democràtic, un tribunal constitucional totalment polititzat, quatre membres del qual tenen els mandats caducats inclosa la presidenta, ha trigat quatre anys en emetre una sentència utilitzant la constitució espanyola per esclafar les legítimes aspiracions nacionals d’un poble i tancar, d’una vegada per sempre més, el desplegament del procés d’autogovern que marca el seu estatut d’autonomia aprovat tres cops – pel seu Parlament, pel parlament de l’estat, i pel poble en referèndum – apel.lant a la indissoluble unitat de l’estat. Un atropellament de la democràcia. L’estat en qüestió és l’Estat espanyol. El poble en qüestió – el país on visc i treballo – és Catalunya. Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida en la constitució, la constitució s’ha modificat: 27 esmenes des de l’any 1791. El que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable, i n’han fet una lectura tan restrictiva que la democràticament expressada voluntat del poble català no hi té cabuda. Aquí no hi ha ni debat ni conversa, sinó una involució democràtica.
Què és Catalunya? Vostè ja se’n va fer alguna idea fa molts anys quan va passar per Barcelona. Catalunya és una antiga nació europea, amb una tradició de govern representatiu igual d’antic. El Parlament català i el document sobre el qual es basa són d’abans de la Magna Carta anglesa. Només Islàndia té un parlament més antic. A l’Edat mitjana Catalunya era una entitat política independent, i més endavant, la Confederació Catalano-Aragonesa tenia un imperi mediterrani que arribava fins a Grècia. Durant el segle XV, el matrimoni de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella va integrar Catalunya a les Espanyes, però Catalunya no va perdre les seves institucions polítiques fins l’any 1714, per força de les armes. No les va recuperar fins més de 200 anys més tard, amb l’arribada de la II República espanyola, i les va tornar a perdre al final de la Guerra Civil espanyola de 1936-39. Tot i aquesta història, Catalunya no ha perdut mai el seu caràcter lingüísticament, culturalment, socialment, i econòmicament diferenciat de la resta de l’Estat espanyol. Amb la mort del General Franco i la seva dictadura l’any 1975, Catalunya va començar a recuperar les pròpies institucions polítiques i competències d’autogovern derogades pels feixistes victoriosos després de la Guerra Civil, i a refer la seva narrativa nacional en llengua pròpia.
I per què m’ha d’afectar la sentència del Tribunal Constitucional, si malgrat viure i treballar aquí conservo la nacionalitat nord-americana? Perquè conec aquest país des que hi vaig arribar per primer cop a les acaballes de la dictadura, i vaig viure com a antropòloga el procés de resistència cultural, sindical i política i l’inici del procés de reconstrucció nacional catalana durant la transició a la democràcia. Perquè amb el pas del temps m’he convertit en professora d’una universitat catalana on imparteixo les meves classes i escric articles en català. I per tant, aquí tinc coses en joc. Moltes coses, començant per la llengua en la qual ensenyo i escric, reconeguda en l’Estatut català com a preferent i vehicular d’aprenentatge en l’ensenyament, i ara amenaçada per la sentència del Tribunal Constitucional.
El dia 10 de juliol, més d’un milió de catalans (segons la Guàrdia Urbana, 1.100.000, i segons els organitzadors de la manifestació un milió i mig; la població total és de 7 milions i escaig) vam omplir els carrers més cèntrics de Barcelona, la nostra capital, per rebutjar aquesta sentència antidemocràtica i fer sentir la nostra veu: “Som una nació. Nosaltres decidim.” A la manifestació va quedar palès que cada vegada més catalans optarien per la plena sobirania, un procés pacífic i negociat de separació de l’estat espanyol i establiment d’un nou estat català dins del marc de la Unió Europea. La història de Kosova és diferent de la de Catalunya, però en el dret internacional no hi ha res que prohibeixi que els representants democràticament elegits d’un poble declarin la independència de forma unilateral.
Als Estats Units, quan la voluntat del poble no ha quedat reflectida en la constitució, la constitució s’ha modificat: 27 esmenes des de l’any 1791. El que ha fet el Tribunal Constitucional espanyol és exactament el contrari. Consideren que la constitució espanyola és intocable, i n’han fet una lectura tan restrictiva que la democràticament expressada voluntat del poble català no hi té cabuda. Aquí no hi ha ni debat ni conversa, sinó un intent de revertir el procés iniciat durant la transició a la democràcia.
No fa gaire, l’expresident Jimmy Carter va venir a Barcelona per acceptar de mans del president de la Generalitat el Premi Internacional Catalunya, en reconeixement de la seva defensa de la pau, la democràcia i els drets humans. La seva visita va coincidir de prop amb la sentència del Tribunal Constitucional, que el president Carter va qualificar d’“error,” i va oferir d’enviar observadors internacionals del Carter Center en cas d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Més de mig milió de catalans ja han votat a favor de la independència en consultes municipals no vinculants arreu del país. D’aquestes consultes se’n faran més.
No li demano que intervingui en aquest procés. Només demano que se n’informi, que s’interessi pel que està passant aquí, que en parli amb els seus assessors…i que comenci a establir contactes amb el govern català que surti de les eleccions de la tardor. Si en això li puc servir, només m’ho ha de demanar. Catalunya necessita interlocutors i visibilitat internacional.
Respectuosament,

Susan M. Di Giacomo
del Col·lectiu Emma,
Professora a la Universitat Rovira i Virgili;


05 d’agost 2010

Yo no era independentista....

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.
Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

02 d’agost 2010

La Plataforma pel Dret de Decidir no concorre a cap candidatura electoral



Barcelona, 29 de juliol de 2010

Davant de les informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació catalans, la Junta de la Plataforma pel Dret de Decidir vol puntualitzar que aquesta organització cívica no s'ha adherit a cap llista electoral que tingui voluntat de concórrer a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
La plataforma pel Dret a Decidir seguirà treballant per a trobar la unitat d'acció i objectius bàsics de tota mena d'entitats i forces polítiques sobiranistes, i en cap cas contribuirà a promoure actuacions que el fragmentin.
Cordialment,

Pep Cruanyes
President de la PDD