PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

30 de juny 2010

Carta als amics i amigues d'España

Estimadas amigas, estimados amigos,

Quisiera haceros partícipes de un sentimiento, aunque estoy seguro que ya estáis al corriente: en Catalunya estamos tristes, profundamente decepcionados y, claro, también indignados.

Sé que sois muchas y muchos los que nos queréis a los catalanes, que os gusta venir a Catalunya, que os sentís bien tratados aquí y que, incluso, os gusta que hablemos en catalán aunque no siempre nos entendáis. Sé que sois muchas y muchos quienes respetáis nuestro sentimiento nacional, aunque no lo compartáis.

A todos vosotros quiero deciros que la sentencia del Tribunal Constitucional supone un punto de inflexión sin precedentes y determinará un antes y un después de nuestra relación con el conjunto del Estado español. Es triste y nunca debería haber ocurrido. El Estatut fue elaborado y votado en el Parlament de Catalunya, después retocado en el Congreso de los Diputados (algo que nos dolió profundamente en Catalunya), y finalmente fue ratificado mayoritariamente en referéndum, incluso si para muchos suponía un mal menor.

El texto de 2005 definía Catalunya com una nación, el de ahora la define como una nacionalidad, por mucho que el preámbulo diga que el Parlament de Catalunya la define mayoritariamente como una nación. Pero es que ni siquiera esa fórmula, vaga, ambigua, inconcreta, parece gustar a la mayoría de los magistrados del Tribunal Constitucional. Un Tribunal, cabe recordar, que es más un ente político que jurídico. Un Tribunal que, os recuerdo también, ha quedado totalmente desacreditado por haber sucumbido a la encerrona que le tendió el PP más rancio e irresponsable que hayamos conocido nunca. Un Tribunal que ha sido incapaz de dictaminar sobre el Estatut durante cuatro años y tras cinco intentos. pero es que, además, de los doce magistrados iniciales sólo quedan diez: uno murió, y otro fue recusado por el propio PP, con el argumento de que había colaborado con el gobierno catalán. Otros cuatro tienen el mandato caducado y a tres más les caduca en noviembre.

Ahora el PP pide prudencia y moderación. Precisamente la que nunca han tenido. Como siempre, lanzan la piedra y esconden la mano. Pero también hemos quedado muy decepcionados con el PSOE, un PSOE que ha preferido competir con el PP alimentando el sentimiento anticatalán en lugar de alimentar y promover los beneficios de construir un estado verdaderamente plurinacional.

El problema es que es ya la tercera vez que un Estatut aprobado por el pueblo de Catalunya es recortado en Madrid no respetando así la voluntad de la gente: la primera fue en 1931 (el de Núria), la segunda el del 79 y el actual ha sufrido, además, un triple recorte (el que pactan CiU y Zapatero en Madrid, el del Congreso, y ahora el que se deriva de la sentencia del TC). Qué duda cabe que todo ello pesa, y mucho.

Personalmente hace ya algún tiempo que me di de baja del barco federalista español. La sentencia del TC, pero sobre todo la actitud de los principales partidos españoles en todo este proceso me ratifican en esta decisión.

No tengo nada contra España como tal, y mucho menos contra los y las españolas que así se sientan. Faltaría más. Pero tampoco quiero tener que justificarme cada vez que me presento como catalán, o hablo en catalán, o reclamo poder hablar en catalán en el Parlamento Europeo, o...

Echo en falta amigas y amigos en el resto de España que hablen en clave de pluralidad federalista, que defiendan la unidad en la diversidad, también en España. Y ante esa ausencia algunos hemos decidido apostar por otros federalismos. En mi caso el que me lleva a defender una Europa federal donde el ente a federar sea Catalunya como tal, y no necesariamente formando parte de un Estado español que ni la quiere como ésta se siente (una nación), ni la respeta (en tanto en cuanto no respete a la voluntad expresada mayoritariamente por su Parlament y por su ciudadanía en referéndum), ni la representa (lo veo continuamente en Bruselas, donde, oportunamente, se olvidan algunas cuestiones fundamentales que tienen que ver con este modelo de Estado supuestamente descentralizado que dice ser España).

Por todo ello, amigas y amigos de España, quiero que sepáis que la situación hoy en Catalunya es de tal desazón que nos obliga a muchas y a muchos a reconducir las bases de un diálogo que, aunque debe mantenerse abierto, cómo no, será en base a una nuevas reglas del juego.

Es más, si hoy hubiera un referéndum sobre la independencia de Catalunya yo votaría sí, como ya hice durante las consultas simbólicas de hace unos meses.

Son muchas las concesiones pragmáticas que en pro de la convivencia se han hecho desde Catalunya, y por ello mismo nos duele tanto este silencio de quienes antaño se decían amigas y amigos de Catalunya.

A estas alturas ya no os pedimos que compartáis nuestro sentimiento, ni siquiera que lo comprendáis, ya sólo os pedimos que lo respetéis, y que seáis conscientes de que esta sentencia, pero sobre todo el proceso que nos ha conducido hasta ella, supone un antes y un después de la relación Catalunya-España.

Desconozco donde puede llevarnos todo ello, pero es evidente que hemos superado hace tiempo el punto de no retorno, y es evidente también que ello supone una clara crisis de Estado.

De momento nos hemos convocado el próximo día 10 de julio a una manifestación unitaria que aspiramos sea masiva. Nos agradaría mucho que, ésta vez, os uniérais a nosotras y nosotros. Os esperamos.

Afectuosamente,

Un amigo que os quiere y os respeta, a pesar de todo, pero que os pide que entendáis que las cosas han cambiado, y mucho.
 
Raül Romeva

El poble de Reus respon a la sentència del Constitucional

28 de juny 2010

Prou estatuts, ara toca independència!

L'Estat Espanyol i el Tribunal Constitucional, un cop més, deixen clar que la nació catalana no té cabuda dins d’Espanya.

Ni Espanya ni el Tribunal Constitucional no han de tenir la sobirania de Catalunya perquè aquesta només correspon al poble català, per això no han de decidir ni l’estructura política que volem, ni el marc jurídic de la nostra llengua i la nostra cultura, ni el nostre sistema econòmic, ni el nostre sistema fiscal, ni el nostre sistema educatiu, ni si som una nació.

Catalunya, com a nació, té dret a decidir el seu futur tal i com expliciten els drets democràtics i col•lectius reconeguts per l’ONU, en l’article primer de la carta de les Nacions Unides.

La Plataforma pel Dret de Decidir reitera un cop més que l’Estat Espanyol ha exhaurit la via autonomista i l’única sortida viable és l’exercici del dret a l’autodeterminació per escollir quin ha de ser el futur de la nostra nació.

• la PDD dóna suport a l’Acte de Sobirania que es dimecres 29 de juny a les 8 del vespre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

• La PDD se sumarà a qualsevol acte públic o mobilització de caire unitari que manifesti de forma clara que el poble català abandona la via autonomista i vol exercir el dret a l’autodeterminació.

• És l'hora de la dignitat nacional, per la pau, el treball i la democràcia Autodeterminació!.

Comissió de premsa

Plataforma pel Dret de Decidir

Juny de 2010

AVUI 28 DE JUNY PASSADES LES 7 DE LA TARDA EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL JA HA EMÈS LA SENTÈNCIA !!!

DEMÀ 29 DE JUNY, convoquem als catalans decidits a CELEBRAR la sentència BRINDANT per la independència a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i davant de l’Ajuntament de cada municipi, amb una copa de cava*, perquè els espanyols han validat de fet la via cap a la independència de la Nació Catalana.

Després del fracàs estrepitós de l’Estat espanyol per sentenciar l’Estatut de Catalunya a cadena perpètua, ara han estat els botxins del TC que escenificaran una execució sumària de la nació catalana en una mena de festa nacional espanyola tronada i patètica.

Entretant els partits catalans, nacionalistes, federalistes i sobiranistes, és a dir tots els que se suposa que són catalanistes, s'han dedicat, amb gran entusiasme, a reivindicar el dret a decidir sobre quin botxí i amb quins instruments preferim ser ajusticiats.

Davant d’aquest panorama ha quedat clar per tothom, pels desencantats i pels encantats, pel català emprenyat i pels sòmines que fan cara de fàstics quan algú els parla de política, que ja no hi ha terme mig. A Catalunya només tenen futur els independentistes, que s’hauran d’espavilar ràpid per omplir el Parlament amb gent disposada a defensar la terra.

La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya es va començar a escriure el dia 23 de febrer de 1981, amb un cop d’estat de pandereta, tricorni i olé, que va servir per posar cadascú al seu lloc. De fet, el dia 24 els colpistes varen rebre prou garanties per abandonar pacificament el Congrés dels Diputats i, des d’aleshores, per més que alguns dels nostres ens vulguin fer creure el contrari, ja no hi pintem res. Manen ells i nosaltres a “seguir creient”, com diuen els socialistes.

Per això, des d’ACTE DE SOBIRANIA, ens refermem en el que ja hem dit des que enterràrem el nonat Estatut, el dia de Corpus de 2009 a la plaça de Sant Jaume. L'única via plausible per a Catalunya és la declaració unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya. La classe política catalana actual, que coneix perfectament la situació i, tanmateix, continua enganyant el poble de Catalunya amb actuacions i gestos ridículs que no porten enlloc, ha de ser foragitada democràticament de les institucions de govern i del Parlament.

A data d’avui ja són quasi 3.000.000 els catalans que han pogut exercir el seu dret a decidir sobre el futur de la nació catalana en la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya, que s’ha extès a 511 municipis. D’aquests, són 537.912 (92,8%) els que han optat per votar SÍ a la Independència, contra 26.526 (4’6%) que han votat NO.

Davant d’aquests resultats, ACTE DE SOBIRANIA, dóna suport al procés d’autodeterminació que el poble català ha engegat, treballant en tres eixos:

Primer. Facilitar ajut tècnic i humà als municipis que decideixin fer la Consulta Popular sobre la Independència de Catalunya, fins que tota la nació hagi pogut exercir, sense entrebancs, el seu dret a autodeterminar-se en processos validats per observadors internacionals i sota l’empara de les Nacions Unides.

Segon. Treballar activament, de cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, fent costat als partits polítics que incloguin en el seu programa electoral el compromís, clar i inequívoc, de fer majoria per declarar unilateralment la independència des del Parlament de Catalunya.

Tercer. Donar suport al procés de creació de l’Assemblea Nacional de Catalunya com a nou espai polític sobirà que representi la nació completa, a fi d’acompanyar el poble, les institucions democràtiques que el representen, i els territoris que configuren la Nació Catalana en tot el procés d’autodeterminació.

Aquesta crida és una interpel·lació a tots plegats a comprometre’ns a lluitar des de fora per dur els nostres representants a dins de les institucions, des del convenciment que el dins i el fora han de tornar a sentir-se part d’un ÚNIC POBLE CATALÀ que treballa unit per la seva llibertat.

* El brindis es farà amb una copa del Cava 2014, distribuït per XECNA (Xarxa d’Establiments amb Consciència Nacional), entitat membre del CCN, que participa a l’acte.

ACTE DE SOBIRANIA

Per què ens fan recollir tantes signatures ?

Per què els parlamentaris, que van fer possible que el Parlament acceptés la IP, no van presentar-la ells mateixos? Des que fa dues setmanes es va anunciar la presentació, al Parlament de Catalunya, de la iniciativa popular per a la celebració d'un referèndum sobre la independència, moltes persones s'han començat a mobilitzar per organitzar la recollida de signatures. Aquesta recollida implicarà milers de voluntaris i voluntàries que hauran de treballar força i de pressa per aconseguir les 220.000 signatures necessàries en el termini marcat per la llei de consultes. Ha estat precisament aquesta llei de consultes, aprovada recentment al Parlament de Catalunya, la que ha permès que aquesta iniciativa tirés endavant, la qual cosa permet o permetrà afirmar que aquesta llei seria positiva si no fos que en darrer terme, com tothom sap, haurà de ser el govern de Madrid el que doni el vistiplau a la celebració del referèndum sobre la independència de Catalunya, i sabem que Madrid dirà que no.

És cert, com diuen alguns, o pot ser-ho, que aquesta IP posarà en conflicte el govern espanyol i el govern català, això si abans el govern català, que serà un altre, no el que hi ha ara, perquè les signatures no es podran presentar fins després de les properes eleccions, decideix acceptar les signatures i demanar al govern espanyol que li deixi convocar el referèndum. El que sobta de tot plegat és que segons la llei de consultes (que depèn de l'Estatut i esperem que aquest article no sigui uns dels retallats) qualsevol iniciativa de consulta popular, i també la del referèndum sobre la independència, pot ser presentada per diverses vies, i una és la petició formal per part del 3% de la població de Catalunya, que és la via que es farà servir en aquest cas; per això fan falta les 220.000 signatures. Però hi ha una altra via que és presentar la IP a través dels grups parlamentaris.

Em pregunto com és que aquest grup de parlamentaris, que van fer possible amb el seu vot que el Parlament acceptés la IP, no van presentar-la ells mateixos, i així haurien estalviat aquesta feina tan feixuga de recollir signatures als milers de voluntaris i voluntàries.

És possible que hi hagi algun impediment legal que desconec i que no els ho permeti fer; si és així, ho haurien d'explicar, perquè si no costa d'entendre. D'altra banda, havent-se manifestat ja pel dret d'autodeterminació 600.000 persones, com s'explica que els nostres parlamentaris no s'hagin implicat directament en aquest procés, recollint el sentiment d'una part important de la població que s'ha mostrat clarament partidària de la celebració del referèndum?
 
Carme Forcadell
Radio Catalunya

26 de juny 2010

L'Estatut entra al corredor de la mort

Dilluns començarà la retallada per blocs • Els partits catalans rebutgen aquesta opció i temen els efectes que pot tenir una sentència abans de les eleccions

'Votació i resolució de la norma'. Aquest és un dels punts de l'ordre del dia que consta a la convocatòria del ple que la presidenta del Tribunal Constitucional espanyol (TC), María Emilia Casas, ha enviat als magistrats per citar-los aquest dilluns. Un cop rebutjats els recursos de súplica de la Generalitat i el Parlament contra la seva decisió de no declarar-se incompetents i mantenir apartat Pérez Tremps, Casas sondejarà els suports que obté la seva ponència i els magistrats iniciaran, probablement el mateix dilluns, la votació bloc a bloc, article per article i precepte per precepte que posarà punt i final a dos anys i mig de deliberacions.

El ple convocat formalment només per dilluns pot tenir continuïtat en els dies següents però l'objectiu és emetre definitivament una sentència sobre l'Estatut. El Tribunal Constitucional espanyol arriba a aquesta recta final amb el text de María Emilia Casas sobre la taula. Una ponència que proposa declarar inconstitucionals 13 articles i interpretar-ne 24 més que no ha convençut, de moment, el sector conservador ni el magistrat progressista Manuel Aragón, que s'inclina per deixar sense efecte aspectes clau de la norma catalana.

Aragón ha estat en tot aquest procés la clau per a l'èxit o el fracàs del sector progressista. Nomenat pel govern espanyol, va votar en contra del text de la primera ponent, la progressista Elisa Pérez Vera, que va caure per sis vots a quatre a l'abril. Posteriorment es va aliar amb el segon ponent, el conservador Guillermo Jiménez, amb qui formava l'anomenat 'trio de la Maestranza' juntament amb Ramón Rodríguez Arribas. El text de Jiménez tampoc va tenir èxit ni a l'ala dreta ni a l'esquerra del TC espanyol.

Els magistrats es reuneixen amb el text de Casas sobre la taula. La presidenta, que els el va lliurar ja fa dues setmanes, podria sotmetre la ponència a una votació o a una prospecció de vot, un terme utilitzat al TC per evitar fer una votació formal i on cada magistrat expressa si dóna o no suport a la ponència. Fonts del TC apunten que és poc probable que s'acabi votant el seu text perquè amb tota seguretat seria rebutjat, i Casas evitarà fer la votació per blocs sobre una ponència que ha caigut.

La presidenta ja ha comunicat als seus companys la formula que farà servir per a la votació per parts. Es farà sobre la seva ponència, i no sobre l'Estatut o sobre el text del PP, i un cop comenci només s'aturarà 'per forces de causa major' tal com estableix la Llei Orgànica del Poder Judicial. La votació podria ser ràpida en aquelles qüestions on ja hi ha consens, com els 13 articles que la presidenta considera que estan fora de la Constitució, però es pot alentir en altres punts que es podrien votar article per article o fins i tot precepte per precepte.

A més, quan una majoria dels magistrats estiguin d'acord en considerar inconstitucional un punt que no consta com a tal a la ponència de Casas, caldrà redactar l'argumentació que ho justifiqui, i podria ser que no tots els magistrats que voten en contra d'un punt ho facin pels mateixos motius legal.

15 de juny 2010

Enyorarem Laporta

Enyorarem Joan Laporta. A la història del Barça hi ha hagut tres grans presidents, Joan Gamper, el seu fundador, Josep Sunyol, president màrtir, i Joan Laporta, que ha enlairat el club als cims més alts de l’èxit esportiu fins a fer-ne un referent mundial amb la consideració de “millor equip del món”. Això significa que, independentment del que faci a partir d’ara, el nom de Laporta estarà ja sempre vinculat als altres dos pel seu carisma personal i per la seva capacitat de lideratge. De persones així, n’hi ha molt poques. Només cal donar un cop d’ull al panorama polític català per fer-se’n una idea. És cert que Laporta té alguns defectes d’allò que en diríem “de forma”. Li ha mancat contenció en determinats episodis –malgrat tenir raó, o precisament pel fet de tenir-la– i en determinades situacions –malgrat tenir dret a expressar públicament les seves alegries– fins al punt que li hauria anat bé comptar amb un bon assessor per dues raons: una, per no donar carnassa a tots aquells que s’han servit de certes imatges per tal de satanitzar-lo; i dues, perquè les aspiracions polítiques no són conciliables amb certa gestualitat. Però ningú no és perfecte, començant pels seus detractors, i la figura de Joan Laporta com a president del Barça creixerà amb el temps.

Laporta té, a més, tres qualitats molt importants: intel•ligència, principis i caràcter per defensar-los. Ho va demostrar a bastament l’any 2008, en superar una moció de censura quan tots els seus enemics –tant a Catalunya com a la veïna Espanya– ja li cantaven les absoltes, i ho ha demostrat mantenint-se ferm contra els atacs i cobrint tot el mandat, la qual cosa ha fet que aquests enemics, obligats a assajar altres vies per desqualificar-lo, hagin trobat en la política l’element ideal. De fet, només cal revisar les “armes” que Sandro Rosell, Marc Ingla i Agustí Benedito han fet servir durant la campanya presidencial d’aquests dies. Rosell: “Cadascú té les seves idees polítiques, però quan et presentes al Barça això no interessa, no s’ha de barrejar”. Ingla: “No es pot sobreutilitzar l’escut del Barça i la institució per beneficiar les teves ideologies i interessos”. I Benedito: “La catalanitat s’ha de viure de manera natural i no fer-ne un ús polític o mogut per interessos personals”.

No cal dir que l’afany d’assolir la presidència del Barça dels senyors Rosell, Ingla i Benedito no responia a cap interès personal. En absolut. I ara! Deu ser per això que, entre tots tres, s’han gastat tres o quatre milions d’euros en la campanya per arribar-hi. En què es basa, Sandro Rosell, per altra banda, per afirmar que al soci no li interessa saber la ideologia política del president del FC Barcelona? Naturalment que li interessa. O li hauria d’interessar. És més, té dret a saber-la. És lleig que un candidat fugi d’estudi quan li pregunten si està a favor de la independència de Catalunya. En tot cas, té gràcia que l’argument recurrent de la campanya per intentar desqualificar Laporta hagi estat el seu independentisme desacomplexat. Es veu que dir que ets independentista és fer política mentre que fer veure que ets una mica de tot i no gaire de res no ho és. Magnífic. Però qui és, aleshores, el sincer, i qui és el mentider? Qui és el noble i qui és el covard? I una darrera pregunta: si el càrrec de president del Barça no té res a veure amb la política, com és que tots els líders polítics s’han fet un àlbum de fotos al costat de Laporta?

Catalunya no és com Dinamarca o Finlàndia, que ja ho tenen tot fet en matèria de reconeixement jurídic nacional. Catalunya és una nació emmanillada i espoliada que necessita projectar-se al món per mitjà de referents internacionals, i el Barça n’és un. Al capdavall, la raó clau per la qual el Barça és més que un club és perquè fa les funcions de selecció nacional tot canalitzant les emocions de milions de catalans. Les mateixes emocions que els espanyols o els francesos aboquen en les seves seleccions. Per això Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l’actual statu quo els produeix tanta urticària. En el nou Barça, no en tinguem cap dubte, enyorarem Joan Laporta.

Victor Alexandre

10 de juny 2010

El missatge de fons d'Adéu, Espanya ?

Han sorgit algunes veus no espanyolistes que desaproven diversos aspectes del documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès. Aspectes relatius a l'enfocament del tema, al seu tractament, a l'ús dels Playmobil, als episodis històrics que narra, als elements importants que no esmenta o al fet de no aprofundir en el grau d'autonomia de les nacions comparades -Catalunya, Escòcia, Quebec i Grenlàndia- per mostrar-ne les diferències. Però el cert és que es tracta d'un treball excel·lent contra el qual la discrepància només pot oposar-hi allò de "jo l'hauria fet d'una altra manera". Jo mateix, per exemple, potser hauria incidit en alguns aspectes que Genovès ha obviat, però el documental és seu i tota autoria mereix un respecte. Sobretot quan aquesta autoria obté un resultat de tanta qualitat com el que ens ocupa. Enhorabona, Dolors. Esplèndida, per cert, la fotografia de Mimmo Pizzigallo.

Però deixant de banda aquestes consideracions i centrant-nos en el contingut del documental, val a dir que la seva virtut principal es troba en la naturalització del tema que planteja. És a dir, en el fet d'abordar el dret a la independència de Catalunya amb la mateixa franquesa, normalitat i desinhibició amb què escocesos, quebequesos i grenlandesos aborden, respectivament, la seva secessió del Regne Unit, del Canadà i de Dinamarca. I és que la crispació malaltissa amb què Espanya viu aquesta qüestió n'impossibilita el diàleg. És la diferència que hi ha entre una democràcia inveterada, com la d'Anglaterra, Canadà i Dinamarca, i una democràcia adventícia, com la d'Espanya. La democràcia es pot institucionalitzar en quatre dies -com s'ha fet a Espanya-, però calen molts anys perquè els democratitzats la interioritzin. El sentit democràtic de la vida és una cultura, i tota cultura, per ser-ho, necessita arrels i les arrels necessiten temps. Per això, mentre els polítics britànics, canadencs i danesos -fins i tot els més conservadors- admeten el dret inalienable d'Escòcia, del Quebec o de Grenlàndia a la independència, els polítics espanyols -fins i tot els més progressistes- no accepten aquest dret. I Catalunya, malgrat la seva profunda cultura democràtica, és víctima d'aquest sentit totalitari de la vida tan espanyol. Per sort, amb una finesa i una elegància extraordinàries, el documental de Genovès posa en evidència tot això, per bé que allò que el fa encara més valuós i reeixit és el missatge subliminar que transmet. Un missatge que dinamita el galdós discurs de la por tot palesant la impossibilitat d'una repressió armada per part d'Espanya contra la independència de Catalunya en el context de la Unió Europea. Espanya està subordinada a les regles del joc que voluntàriament ha signat i cap d'elles no admet l'ús de les armes contra les urnes. Aquesta és la seva condemna i aquesta és la nostra força. Les seves cadenes són la nostra llibertat.

www.victoralexandre.cat

05 de juny 2010

El Govern espanyol amenaça el corredor mediterrani.

Una part de la política són insinuacions, gestos. I són importants perquè ajuden a configurar nous consensos. Dic això perquè la Presidència espanyola del Consell de la UE ha organitzat una trobada informal dels ministres de Transports el 8 i el 9 de juny. En aquesta reunió es debatran els eixos ferroviaris que la Unió considera prioritaris. I per tant, els eixos que rebran finançament europeu. No cal dir que, en plena crisi, tenir o no tenir finançament europeu equival a poder construir l'eix o no. Com sabeu, el Govern espanyol ha demanat d'incloure a la llista de preselecció de projectes prioritaris, d'una banda, l'Eix central pels Pirineus (que travessaria el massís pirinenc per Aragó) i, de l'altra, el Corredor mediterrani. És evident que la Unió haurà de decidir-se per un o per l'altre, per una qüestió de pressupost i d'eficiència logística. I el Govern espanyol, en un gest que ens indica per on poden anar els trets, ha decidit que la reunió dels ministres de Transports de la UE es farà a Saragossa, a la capital de l'Aragó, en una clara declaració d'intencions...

Per més inversemblant que sembli, el Govern espanyol està fent el joc a una opció, la de l'Eix central pels Pirineus, totalment irracional. Perquè és més cara, perquè caldria construir un túnel caríssim d'uns 40 kilòmetres, perquè el desnivell seria molt difícil de salvar, perquè quedaria allunyat dels grans ports (els de Barcelona i València), i perquè l'activitat econòmica és molt més important a la costa mediterrània. L'associació Ferrmed i l'Institut Ignasi Villalonga ho han explicat per activa i per passiva. Si el Govern espanyol no ho entén és, senzillament, perquè no ho vol entendre. Perquè avantposa criteris polítics a criteris econòmics. I perquè vol potenciar Madrid i Castella costi el que costi. És per decisions com aquesta que l'Estat espanyol viu una gravíssima crisi econòmica. I d'exemples no en falten. La xarxa radial de TGV per l'Estat n'és un cas més. Les xifres parlen per si soles: no hi ha cap línia de TGV que sigui rendible. L'Estat espanyol té més kilòmetres de TGV que el francès i, malgrat això, només té un 20% dels passatgers francesos d'alta velocitat.

El futur depèn de nosaltres, i de la nostra capacitat de suprimir el sistema de presa de decisions actual, és a dir, el sistema espanyol de presa de decisions.

directe.cat

01 de juny 2010

Avui fa sis-cents anys que va morir el Rei Martí l'Humà.

Avui fa sis-cents anys que va morir el Rei Martí l'Humà, i pels catalans el començament d'un mal son que encara dura. Amb tot, encara existim, mal que els pesi.
Ara només cal que ens ho creiem, i que, com diu el video, comencem a escriure el tercer capítol de la nostra història.
Feu-ne difusió.