PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

28 de novembre 2009

El conflicte és inevitable


El periodista Albert Om ha lamentat en un article a l'Avui que "qualsevol cosa que fem els catalans, a l'acte correm a veure què n'han dit a Madrid. I encara no sé si volem que els agradi o que no els agradi. En privat, disfrutem perquè no els agrada. El diagnòstic d'això es diu masoquisme. Trobar el nostre plaer en la rebequeria dels altres".

"Però després, en públic, ens fem els ofesos perquè no els ha agradat allò que ja prevèiem i ja volíem que no els agradés. Aquí és quan el masoquisme es converteix en esquizofrènia. Diuen que en qualsevol guió, si no hi ha conflicte, no hi ha història. Però la nostra pel·lícula deu ser de les complicades. Nosaltres busquem el conflicte per després poder-nos-en queixar", considera.

"Què volem exactament: que a Madrid ens donin la raó o veure'ls enfadats? Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem", assegura.

El periodista recorda que "el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se'l va saltar i se'n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir. La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació".
e-noticies

25 de novembre 2009

Un ramat de xais a Sant Cugat


Com és sabut els anyells, molt dòcilment, segueixen al pastor tant si els porta cap l'escorxador , o per transhumar en recerca de millors pastures, però sempre seguit d'un gos d'atura, per impedir qualsevol intent d'apartar-se del camí. És bucòlic i real tant com ho és el funcionament intern dels partits polítics del nostre país, malgrat ho rebutgem i voldríem canviar-ho.
No tinguem somnis, que no ho faran, si juguen la seva omnipotència i a més és difícil que algú entengui una cosa si el sou (o el poder) depèn que no ho entengui.

L'obediència, té un límit perquè sinó esdevé una traïdoria a la Pàtria, ser i sentir-se catalans no ho és pel gentilici de Catalunya, com per als nascuts a Cabra (Andalusia) són egabrenses. És pitjor cometre una injustícia o deslleialtat, que patir-la.

El líder ha de formar nous líders i no seguidors (yes-men) i no posar enrere com a zelador de la 'legalitat espanyola', un 'vecorreidiles'.

El 17 de novembre de 2009 romandrà com el dilluns NEGRE de Sant Cugat, per a oprobi dels que NO varen cedir, amb el seu vot, un espai públic per un acte de patriotisme (no de consultes).

http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/47070.htm

NARCÍS CLAVELL és expresident d'ERC

Radio Sant Cugat

22 de novembre 2009

13 de desembre: el poder dels catalans

Sincerament, penso que encara no s'ha valorat en tota la seva justa dimensió la iniciativa de més d'un centenar de municipis catalans de celebrar el proper 13 de desembre les consultes per la independència de Catalunya. Quan hom parla d'aquest fet que serà històric, i que va començar a la vila d'Arenys de Munt, sovint no es té present el que significa que el poble de Catalunya s'organitzi ell mateix unes votacions per decidir quin ha de ser el seu estatus polític. Algú ha vist una cosa similar en algun altre indret?

Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.

La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.

Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.

Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.
Santiago Espot - El Punt

20 de novembre 2009

Les consultes independentistes


No fa gaire, des d'aquí mateix, parlàvem de la necessitat de sumar esforços entre catalans i bascos tot treballant plegats en la reivindicació dels nostres drets. De la mateixa manera que els catalans no hauríem de restar indiferents quan l'Estat espanyol vulnera els drets democràtics al País Basc, també els bascos haurien d'intentar desenvolupar a casa seva el mateix procés de consultes populars que aquí estem portant a terme en diferents fases. Després de la fase inicial esplèndidament marcada per Arenys de Munt, ara són molts els municipis que estan treballant per celebrar una consulta el proper 13 de desembre i també són molts, potser incloent-hi alguns de les Illes, els que la tenen prevista per als mesos de febrer i abril de l'any vinent. Fins i tot la població gallega d'Arins, a prop de Santiago de Compostel·la, va dur a terme una consulta sobre la independència de Galícia en homenatge a Catalunya. El seu lema de campanya deia: "A Arins com a Arenys: independència". I la pregunta que feien era aquesta: "Vols que Galícia continuï essent una colònia com en els darrers 525 anys o, per contra, vols que a partir d'ara sigui quelcom completament diferent?"

Crec que seria molt interessant que aquests referèndums s'escampessin també com una taca d'oli per Euskal Herria i que, com a Catalunya, comptessin amb observadors internacionals. Es preveu que quan arribi el mes d'abril hauran celebrat la consulta uns 400 municipis catalans, cosa que ha posat molt nerviosos al PSOE i al PP. El president de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, per exemple, reivindicant l'espanyolitat dels gallecs, ha arribat a afirmar, sense enrojolar-se, que les consultes "s'han de castigar" exactament igual com es faria amb "qualsevol acte il·legal". Malauradament per a ell, tanmateix, el jutjat número 14 del contenciós administratiu de Barcelona ja va determinar que les consultes, sempre que no estiguin organitzades pels Ajuntaments, són perfectament legals.

Potser, atès que aquests referèndums no tenen caràcter vinculant, els municipis bascos amb majoria bascocèntrica pensin que el resultat no compensa el desplegament d'energia que requereixen, però no és cert. Sí que el compensa, i per diverses raons. De moment, diguem-ne tres: una, perquè situa la independència del país en el debat polític i abasta tots els àmbits socials; dos, perquè, en qualitat d'opositors, obliga a PP, PSOE i UPyD a alinear-se al costat de la Falange i els despulla com a nacionalistes espanyols; i tres, perquè destrueix d'una tacada el tòpic espanyolista segons el qual l'independentisme és minoritari. No és aquesta, una bona raó perquè catalans i bascos treballem plegats?

Victor Alexandre

18 de novembre 2009

Per voluntat personal del senyor Recoder


La Coordinadora per la Consulta d'independència no troba local per fer un tancament de campanya a escala nacional. L'objectiu era fer-lo a Sant Cugat, però l'Ajuntament no cedeix el poliesportiu per evitar problemes judicials. Les entitats privades no tenen espais prou grans
La consulta per l'autodeterminació ha crescut tant que ja no hi cap enlloc. Físicament. El problema s'ha detectat a Sant Cugat del Vallès, la població més gran de les més de 150 on es votarà el 13-D. En aquesta ciutat es volia fer l'acte de final de campanya, reunint-t'hi participants de totes les comissions organitzadores locals i ciutadans d'arreu.

La Coordinadora per la Consulta, que ja ha llogat l'auditori del Fòrum –un recinte explotat per una empresa privada en règim de concessió– per al principi de campanya del diumenge 29 de novembre, volia portar el gran final a algun dels pobles on el 13 de desembre hi haurà urnes. A Barcelona no es prepara cap consulta, i per això es va triar la ciutat vallesana governada pel convergent Lluís Recoder. De fet, el ple de l'Ajuntament va aprovar donar suport moral a la consulta, però d'aquí no pot passar.

Segons fonts del ministeri de Justícia, les consultes no seran impugnades judicialment, com ja es va fer amb Arenys de Munt, si es mantenen en un àmbit estrictament privat. Però si un ajuntament cedeix un pavelló municipal per a l'acte de final de campanya, encara que allà no s'hi faci la votació, es pot considerar una col·laboració logística amb els referèndums simbòlics, no autoritazts pel govern estatal ni nacional i no vinculants.

Per això, la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, organitzadora de la consulta local, ja sap que l'Ajuntament li negarà la cessió de l'ús del pavelló municipal de la rambla del Celler, el local sol·licitat per fer-hi la cloenda. I a la ciutat no hi ha cap equipament privat que tingui les condicions adequades per a la festa, prevista per al dia 11. De moment, ho saben gràcies a "converses extraoficials" amb regidors del consistori. També se sap perquè, aquest dilluns, l'equip de govern de la ciutat, amb majoria de CiU, va rebutjar una moció presentada per ERC favorable a la cessió del pavelló.

Víctor Alexandre, portaveu de la plataforma local, assegura que “no hi ha alternativa” perquè “a Sant Cugat no hi ha cap equipament privat que reuneixi les condicions necessàries per fer-hi l'acte de cloenda a nivell nacional, ni pel que fa a espai ni quant a les condicions tècniques per atendre les necessitats dels mitjans de comunicació".

La plataforma es queixa que “si l'Ajuntament nega l'ús del pavelló estarà vulnerant la Constitució”, especialment pel que fa a la llibertat d'expressió i a la no discriminació per raó d'opinió. Alexandre considera que el que fa la plataforma és sol·licitar, “com qualsevol entitat”, l'ús d'un equipament públic i per això seguiran insistint en el seu dret de llogar el pavelló.

Tanmateix, l'Ajuntament difícilment cedirà, ja que té un informe jurídic que diu que el procés de consulta inclou també els actes previs a la votació, com ara la campanya.

El que sí que tenen resolt a Sant Cugat, amb 76.274 habitants segons el padró de 2008 –l'últim dispoble–, un terme municipal molt extens –48 quilòmetres quadrats– i quatre nuclis apartats del centre, són els locals per fer la votació. La consulta pròpiament dita es farà als dos ateneus del poble, al teatre de la Unió Santcugatenca, a l'espai Terra Dolça, al Club Muntanyenc i en diferents equipaments dels tres districtes –Les Planes, La Floresta, i Mira-sol– i l'entitat municipal descentralitzada de Valldoreix.

AVUI.cat

11 de novembre 2009

Suport a la consulta sobiranista de Sant Cugat


Personalitats del món de la cultura catalana i de l'àmbit universitari han alçat la seva veu per donar suport a la consulta sobiranista de Sant Cugat. Joel Joan, Núria Feliu, Matthew Tree o Montserrat Carulla, entre d’altres, han cridat a votar el 13 de desembre quan, juntament amb d’altres desenes de municipis de Catalunya, la localitat del Vallès Occidental es pronunciarà pel dret a l’autodeterminació. Serà la primera ciutat de més de 75.000 habitants en celebrar una consulta

“Després de tres-cents anys de no poder dir en veu alta què penseu que seria millor per al vostre país, ara en tindreu l’oportunitat”, ha dit l’actor i director Joel Joan, que sent “enveja” dels habitants de Sant Cugat per poder-se manifestar en aquest aspecte.

La línia entre els que recolzen l’acte destaca sobretot la qualitat democràtica de la consulta. “El dret de decidir és un dret inalienable de qui ha nascut i qualsevol impediment al seu exercici és, senzillament, una obstrucció al procés de democratització que va començar molt abans del 1978 i que no va acabar aleshores”, ha afirmat el professor de Teoria Política Raimundo Viejo.

Per la seva banda, Núria Feliu ha apuntat que “expressar una opinió dipositant una papereta en una urna és un acte cívic i democràtic que mereix el respecte de tothom”; el músic Toni Xuclà creu que és una eina per “mantenir la democràcia i la llibertat”; i la periodista Patrícia Gabancho remarca que “la llibertat comença en petits gestos com aquest”. Això sí, tots ells desitgen que la resposta sigui “sí”.

En el cas de Matthew Tree, anglès de naixement, aquesta voluntat també ve acompanyada d’una explicació personal: “Al llarg de 25 anys de residència a Catalunya he passat per diverses opcions polítiques respecte al país; al principi era autonomista, fins que vaig veure que d’autonomia de debò, no n’hi havia; després em vaig fer federalista, fins que vaig entendre que la paraula ‘federalisme’ no sortia als diccionaris utilitzats pels polítics que tallen el bacallà a Madrid; i finalment, en veure que el conflicte econòmic, cultural, social i polític entre Catalunya i l’Espanya monolingüe segueix en peu, he arribat a l’única conclusió possible: només la independència acabarà amb aquest conflicte”.

I no és l’únic català d’adopció que recolza la consulta. El poeta i crític literari Sam Abrams considera que “Catalunya està arribant vertiginosament al moment en què serà inajornable dissoldre els vincles que l’han lligada a Espanya i prendre el seu lloc legítim entre les nacions de la terra com un igual”. A més, afegeix que “si Catalunya no pren aquesta determinació acabarà deixant d’existir després d’un llarg i dolorós procés de deteriorament i decadència”. I Salah Jamal, el portaveu de la comunitat palestina al país, considera que “tots els pobles del Món tenen dret a l’autodeterminació i, per descomptat, tenen dret a preguntar-s’ho. Per això desitjo que la consulta de Sant Cugat sigui pacífica i tot un èxit”.

Entre els demés voluntaris a acompanyar Catalunya cap a la independència també hi ha el poeta Sebastià Alzamora, el professor d’història del periodisme, Josep Maria Figueres; els escriptors, Jordi Cabré i Jordi Coca; el fundador de Tallers de Músics, Lluís Cabrera; el professor de Dret Constitucional, Hèctor López Bofill. Lles expectatives són optimistes, segons Carulla. “Les consultes demostraran que l’independentisme és molt més elevat del que alguns ens volen fer creure”. El 13 de desembre Sant Cugat tindrà la resposta.
elSingulardigital.cat

07 de novembre 2009

Societat, polítics, plataformes, referèndums i manifestacions


Can seixanta. Com la societat civil i els polítics s’ignoren, es creen diverses plataformes. Una per cada divergència. La societat civil desitja convèncer als polítics del que volen, diguem-ne, els ciutadans. Tots sabem que els polítics no son votats personalment per una circumscripció territorial, per tant, sols representen al seu líder i a l’aparell del partit, tanmateix ells i la llei, que Catalunya no te, diguin el contrari. Tothom ho sap.

El líder aixeca un dit i tots, sense cap criteri personal, voten el mateix, no tenen en compte al ciutadà clarament conscients de que no el representen. La societat civil ho sap i els margina engendrant plataformes i manifestacions. La plàcida senzillesa representativa es converteix en tot un embolic. No és que no estigui be ni que no sigui necessari, ans al contrari, és la mancada democràcia que tenim i que patim ens du aquest embolic de plataformes i manifestacions a dojo. Podem organitzar tants referèndums i manifestacions com vulguem per suplantar els partits polítics, però ens hem d’adonar que son imprescindibles. El combat, si lluita ha d’haver-hi, ens el resoldran ells votant al Parlament, es l’única manera.

La societat civil es sàvia i percep que les plataformes i manifestacions son una empenta necessària quan no hi ha un altre remei per fer reaccionar als polítics i veure de fer convergents els seus interessos majoritaris amb la majoria parlamentaria. S’han de poder escollir lliura i personalment els millors representants dels ciutadans i no obligatòriament als incompetents, submisos i dòcils. A l’hora de votar, votem per poc engrescador que sigui el present polític. Som necessaris. Atès que el futur de Catalunya passarà de la nostra mà a la dels polítics, els haurem de fermar curt amb el nostre vot. I a veure si realment ens representen.

Jaume Clavell

06 de novembre 2009

ETA, negoci polític espanyol?


Sempre he pensat que la praxi política de bascos i catalans, d'anar cadascú pel seu cantó en el nostre conflicte amb Espanya, és una equivocació. És cert que vivim realitats diferents, però també ho és que compartim un mateix marc polític i que la nostra vida està subordinada a la voluntat d'un mateix antagonista, fins al punt que tots els nostres moviments en la presó de pobles en què vivim -sigui quina sigui la nostra cel·la- estan controlats per ell. I és que les singularitats de les cel·les no fan més lliures els qui les habiten. Queda clar, per tant, que els beneficis d'aquesta desunió no s'aprecien per enlloc. Per començar, s'observa massa indiferència a Catalunya davant l'abús que suposa la detenció d'Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, entre d'altres, sota l'acusació, pel sol fet de reunir-se, de voler reconstruir Batasuna. Pel que sembla, al País Basc, d'acord amb les lleis espanyoles, la llibertat de reunió deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi reservat només a un sector de la societat. És a dir, que hi ha bascos que poden reunir-se i bascos que no. Hi haurà qui digui que alguna gent de Batasuna té vincles amb ETA i que és lògic que tota reunió dels seus membres sigui avortada per evitar conseqüències negatives. Però aquí es troba precisament la part més escandalosa del cas, en el fet que la detenció en qüestió vulnera, si més no, tres principis bàsics de l'Estat de dret.

La primera vulneració constitueix un judici d'intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.

El que se'ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- "d'iniciar un procés sense cap violència" i amb autocrítiques com aquesta: "No hem interioritzat prou que és hora d'obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos".

Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d'ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d'acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.

Victor Alexandre

03 de novembre 2009

La majoria de catalans (53%) dóna suport a un referèndum d'autodeterminació


La majoria de catalans (53%) dóna suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació on s'interrogui la població sobre la possibilitat d'esdevenir un Estat propi dins la Unió Europea. Són les dades del sondeig de l'Institut Noxa que publica La Vanguardia, on s'assenyala que només el 38% de la població s'oposaria a la celebració del referèndum vinculant que, a dia d'avui, l'Estat espanyol no permet celebrar. Segons aquesta enquesta, un 46% dels vots al referèndum d'autodeterminació serien pel 'no', mentre que votarien a favor de la independència un 35% de la població, 5 punts més que l'any 2007. El sondeig també detecta la percepció que l'independentisme creix, i determina que només els votants d'ERC entenen les declaracions de Laporta a favor de la independència, rebutjades per la majoria dels votants d'altres partits.

Segons el sondeig de l'Institut Noxa per La Vanguardia, els partits amb més votants a favor del referèndum són ERC (86% a favor), CiU (60%) i ICV (58%) mentre que el suport a la consulta cau entre els votants del PSC (44%) i PP (20% a favor).

En el cas de celebrar l'hipotètic referèndum, la majoria dels votants d'ERC es pronunciaria a favor de la independència (80%) mentre que a CiU un 42% dels votants hi donaria suport i un 38% la rebutjaria. Donarien suport a la independència el 33% dels votants d'ICV i el 25% dels del PSC.

Rebuig a Laporta

Per últim, l'enquesta de La Vanguardia també interroga la població sobre el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Segons el rotatiu del grup Godó, el 70% dels entrevistats desaprova el posicionament independentista de Laporta, i només l'electorat d'ERC li dóna suport, amb un 47% de republicans a favor de Laporta i un 39% que s'hi mostra crític. La majoria dels entrevistats tenen clar que Laporta es dedicarà a la política un cop deixi la presidència del club.

Ràdio Catalunya

Contra l’escarni de Catalunya, fermesa

"Mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans"

Estan passant coses molt fortes a Catalunya, però encara en passaran més. De fet, ho faran de manera proporcional a l’augment de la consciència nacional del país i, en conseqüència, a l’augment de l’independentisme. Hi ha una frase que sovinteja força en llavis catalans, i és la que diu que els espanyols saben molt més que nosaltres que Catalunya no és Espanya. Ho veiem en l’espoli de què som objecte i en el dèficit d’inversions de l’Estat a casa nostra –a Espanya, és clar, li agrada invertir a casa seva, no pas a la dels altres-, i ho veiem en l’operació que ara s’ha desfermat per desprestigiar l’autogovern català i minar l’autoestima de la seva gent. En aquest sentit, els casos de presumpta corrupció de polítics o d’expolítics catalans constitueix una magnífica campanya mediàtica de descrèdit de les institucions del país, ja que ens presenta davant del món no pas com la nació seriosa i constructiva que som sinó com una república bananera governada per mafiosos i prevaricadors. Cosa que abona la tesi expressada per José María Aznar –i pensada per milions d’espanyols- segons la qual “el trencament de la unitat nacional [espanyola] i l’aprovació d’Estatuts d’Autonomia, que han afeblit l’Estat, són al darrere de la greu crisi econòmica”.

És lògic que aquell que ha delinquit –independentment de l’àmbit o de la classe social a la qual pertanyi- s’enfronti a la justícia. En això no ens ha de tremolar el pols. I si es demostra que els implicats en la trama de corrupció urbanística investigada pel jutge Baltasar Garzón són culpables estarà bé que se’ls apliqui la llei corresponent. Però una cosa és això i una altra que la hipotètica culpabilitat dels implicats esdevingui la coartada per desacreditar tot un país, com ho demostra l’escarni de detenir-los per mitjà de la Guàrdia Civil –amb la consegüent anul•lació dels Mossos d’Esquadra- i d’exhibir-los emmanillats amb les seves pertinences en bosses d’escombraries davant les càmeres de televisió. El missatge de fons que transmeten aquestes imatges, allò que subliminarment capta l’espectador, és que els infants (Catalunya) no poden decidir per ells mateixos perquè fan entremaliadures i, tant pel seu bé com pel bé de tots, cal que estiguin sempre sota el control d’un adult (Espanya). Catalunya, consegüentment, seria la viva expressió de la immaduresa; una immaduresa que, forçosament, necessita ser controlada per l’adulta, incorrupta i assenyada Espanya. Per això, mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans. Aquesta és la raó per la qual no hem vist mai cap escarni públic dels polítics espanyols acusats d’il•legalitats. Ni tan sols quan aquests polítics han creat una banda terrorista anomenada GAL.

Tanmateix, l’operació de descrèdit de Catalunya i de les seves institucions té un cara positiva, i és que respon a un neguit espanyol. Espanya percep cada cop més a prop la independència de Catalunya i, conscient de la impossibilitat d’aturar-la per la via militar en el marc de la Unió Europea, ha començat a desplegar una estratègia d’escarni nacional de la qual el cas Pretòria n’és només una part. Arribats aquí, per tant, cal que mantinguem la fermesa i que no caiguem en el parany de la distracció. Espanya ja s’està preparant per viure sense nosaltres. Ara només cal que nosaltres ens preparem per viure a gust amb nosaltres mateixos i en harmonia amb la resta del món.
Victor Alexandre - elsingulardigital.cat

01 de novembre 2009

Mals presagis per a l'Estatut


La situació creada pels casos de corrupció que darrerament s'estan detectant a Catalunya poden acabar per donar pretextos als qui demanen que el Tribunal Constitucional dicti una sentència que desnaturalitzi l'Estatut.

El problema és que alguns magistrats del Constitucional, que en aquests moments potser tenen dubtes sobre la seva posició, es decideixin per un vot favorable a una considerable retallada del text, davant dels escàndols de corrupció que afecten la societat catalana.

A més, aquests escàndols ja no es refereixen només a les etapes de governs de Convergència i Unió, perquè l'operació Pretòria del jutge Garzón ha afectat el nucli dur del sector municipalista dels socialistes catalans, un dels principals fonaments del seu poder polític i social.

A partir d'ara, es donen les condicions per que a la resta de l'Estat es pugui afirmar que la corrupció a Catalunya és transversal, és a dir, que afecta les dues principals formacions polítiques catalanes, Convergència i el PSC.

Aquesta visió, que la realitat de les actuacions judicials confirma, és la que pot arribar a justificar una retallada considerable de l'Estatut, amb l'argument que no s'ha de donar més competències a una societat on les dues principals forces polítiques estan implicades en greus casos de corrupció.

Tot indica que la sentència no es produirà en breu, perquè es mantenen molts dubtes entre els magistrats del Constitucional, i s'estan fent esforços per arribar a un acord en un sentit o en un altre. Aquesta és la raó del considerable retard en la decisió del tribunal.

Però casos com el de Millet i el de l'operació Pretòria poden acabar per inclinar la balança cap a la decisió d'una desnaturalització del text estatutari. Gran part de l'opinió pública espanyola veuria lògica aquesta retallada pels escàndols de corrupció, i els magistrats trobarien així una bona coartada social per a una decisió que, en principi, és jurídica.

e-noticies